Per als
historiadors hi ha pocs elements tan diàfans com els impostos per comprendre
l’entrellat de relacions en el sí d’una societat. Les societats
desigualitàries, proclius a la corrupció, descohesió i conflicte intern,
exoneren les elits de contribuir a l’estat. En tot cas, l’estat són ells, i la
resta de mortals han de mantenir-los al cim de la piràmide. Les societats
igualitàries, sense corrupció, amb cohesió i pau social, són aquelles on
s’aplica estrictament la progressivitat fiscal i les elits són les que donen
explícitament el seu exemple per mantenir el lideratge moral sobre el conjunt
del país.
Poca
broma! La Revolució Francesa de 1789, acta de naixement de la contemporaneïtat,
va esdevenir-se en el moment que, davant les característiques de la societat
estamental i la competència bèl·lica entre diversos regnes –com avui la
competència entre empreses-, els sostenidors de l’estat van qüestionar els
privilegis dels nobles –és a dir, no només no pagar, sinó veure finançada la
seva vida-. La nació i l’igualitarisme burgès va acabar amb aquest model que no
deixava d’ésser la traducció del feudalisme mitjeval a la teoria de l’estat.
Perquè, desenganyem-nos, la qüestió fiscal ha estat, i és, una qüestió de
domini i poder. Qui manté a qui esdevè una manera molt clara de conèixer les
relacions de poder.
El mateix
podem dir sobre la discriminació fiscal entre territoris. De la mateixa manera
que els nobles francesos encara apel·laven a la voluntat divina de l’estructura
social just abans de veure separat el cos del cap, a Espanya avui alguns
utilitzen fórmules matemàtiques per dissimular l’indissimulable. L’espoli
fiscal dels Països Catalans –i València sembla estar encara pitjor que
Catalunya- és més que evident. I les seves causes, també. A Espanya tots som
iguals,... a la manera orwelliana, és a dir, uns més iguals que altres. En
funció de les derrotes dels avantpassats, uns territoris són tractats com a
províncies incorporades, i sotmeses a un vassallatge econòmic, de la mateixa
manera que la casta empresarial és sostinguda per la participació fiscal de les
classes mitges, els impostos indirectes,... o els rebuts de la llum!
Molts
avui es fan il·lusions (encara!) sobre la publicació de les balances fiscals.
Que no es deixin enganyar. És evident que qui té el poder disposa dels millors
guionistes per ocultar la realitat. En un estat tan desigual com Espanya, on
encara els cognoms nobiliaris de l’antic règim sovintegen als consells d’administració
de les empreses estatals privatitzades, quina credibilitat queda. Si el cap d’estat
pertany a una família d’espoliadors internacionalment reconeguda.... com encara
pot confiar en la magnanimitat d’un estat amb vocació feudal?
