Rebo un correu electrònic d'un alumne que ha de presentar-se a examen a la convocatòria de juliol. [...]
I arrenca amb un "Hola Oriol!", així amb signe d'admiració, que em desconcerta. Després m'informa d'alguns detalls de la seva agenda i em diu "diga'm algo" per trobar-nos un dia d'aquests, com si l'examen no fos, per ell mateix, tota una trobada. Acaba amb "una abraçada" que em torna a descol·locar.
Que jo recordi, és només un alumne i ni tan sols dels que han aconseguit trenar una certa relació acadèmica. Aleshores, d'on surten aquestes confiances? És una estratègia per buscar la complicitat? O, el més plausible, simple incapacitat de modular el to d'acord amb la relació i el grau de formalitat que comporta?
Decididament, es perden les formes. I el més preocupant és que els qui ja no en tenen ni tan sols en són conscients.
Que jo recordi, és només un alumne i ni tan sols dels que han aconseguit trenar una certa relació acadèmica. Aleshores, d'on surten aquestes confiances? És una estratègia per buscar la complicitat? O, el més plausible, simple incapacitat de modular el to d'acord amb la relació i el grau de formalitat que comporta?
Decididament, es perden les formes. I el més preocupant és que els qui ja no en tenen ni tan sols en són conscients.
