Divendres al vespre, després de passar la nit en vetlla en un mas entre muntanyes, torno a casa en companyia del cant del rossinyol, les ombres de l'albada i els argentats cabells de la lluna assenyalant-me el camí vora el silenciós i màgic pantà rodejat de llençols de goja.
Tot just posar els peus a casa, un savi boletaire necessita que el porti a una fetillera raconada del massís més estimat. Allí, el desnivell resta trencat pels altius fajos que, en aquestes alçades de l'any, dansen les seves verdes fulles a un vent que, de terra estant, sembla inexistent.
Pugem amunt pels pendents de la fageda, deixem alguna llora que somica entre fulles seques. L'indret ja ens agrada, ja, però ens fa mala espina, potser és un xic d'hora per la terra dels arbres altius. Amb la feina feta, i un nou traspà de saber ancestral, ens n'anem a jugar en territori conegut. Entre castanyers i alzines obtenim una minsa mostra de la preuada menja micològica.
Cansat, somnolent, capcinejo i somio despert. I és que després d'una nit feta dia, cal que el dia es faci nit. En arribar a la dolça llar, el cos s'estira i reposa. Reposa i descansa, descansa i es deixa anar. Es deixa anar i somia que s'envola entre els cims més estimats.
Diumenge, a quarts de sis encara és fosc. Un cotxe s'atura al poble del Montseny. Silenci. Canten els ocells. L'esperit llisca per damunt dels carrers del poble. Un gos que borda. Amb les primeres llums del dia, s'enfonsa en el sender que, ran d'unes cases, el pujarà als cimalts de la serralada, com els somnis del dia anterior. No fa soroll. Tant sols llisca i pensa, pensa entre les ombres d'un dia que es desperta.
Arribat dalt del Turó, el sol pica. L'esperit ja té rostre i se'l tapa, li fa nosa. Vola per la carena camí de les Agudes. Corre i salta joliu i juganer. De roca en roca, de mata en mata.
Més enllà de les Agudes li segueix el joc als Castellets. Ara té cul. Ara, una mà. Ara, un braç. El lleuger esperit comença a prendre consciència del cos que l'embolcalla. A coll Sesferres, la matèria li demana menjar. Obra el morralet sense aturar-se i comença a ganyipejar algunes nous. Prop de l'ermita, pela el plàtan i se'l menja. No s'atura, s'enfila.
Camí de Coll Pregón, l'energia concentra les forces en païr un plàtan près en mala hora. El cos se li fa feixuc... L'esperit es llevaria la pell! Les veus d'uns nens, però, el retornen a la fageda, al camí, al seu preuat Montseny.
Arribats al coll Pregon, el cos camina i l'esperit s'enlaira i fa l'amor amb el que és el seu refugi etern. Ara, el cos l'atenalla, la terra d'oblit només el deixa enlairar-se en el prat verd i obert d'aquest tram de ruta, Entre els arbres, l'encalça i se'l torna a ficar dintre. Cos i esperit s'uneixen per la rauxa d'una caminada a passa llarga i en pujada.
Carenant el Matagalls, les vaques l'esperen al cim. Les vaques, la gent, algun gos i els seus amics de l'ànima: Montserrat i el Tagamanent, la plana vigatana, i la colla del Puigmal que a les aigües fan rotllana.
El cos deixa l'ànima enrere. Corre pels lloms del Matagalls, avança uns i altres i no s'atura ni al Pla de la Barraca. Amb tres quarts arriba al Coll Formic. Té set. Li resta poca aigua i decideix entrar al restaurant.
Ombres fosques es belluguen per aquest paradís sense llum. Sensació de benestar. Un tou de gent s'agombola a la barra, s'entaula per esmorzar, els cambrers van de bòlit... L'ànima estira al cos cap a fora, el cos rabia. Necessita combustible, però l'anima és dominant i enganya la ment per tenir pura rauxa.
Pel camí de la Castanya, el cos nota una calor llardosa, enganxosa, llefiscosa, ... Sembla que el cap s'esberli i l'ànima el deixa apropar-se a les fonts del camí per mullar la gorra, el buff, la samarreta sencera. No n'hi ha prou. El sol colpeja com un batall, la caldera de la castanya i el cap del caminant.
El camí s'allarga, s'estira, s'eternitza. El cap s'atura, els pensaments caminen a càmara lenta. El món no es belluga, els ulls s'assequen, piquen, es tanquen i s'obren. El litre i mig d'aigua s'ha fos gota a gota dins d'un cos mancat de líquid i que demana clemència a la voluntat de l'ànima, de l'esperit que l'obliga a seguir caminant.
El cos s'atura, la ment es líqua com una barra de ferro en una fonedora. Sembla que l'ànima està aconseguint el seu propòsit i comença a sortir de la terra d'oblit que l'empresona. Ja es veu dançant pel coll Pregon. Llavors, quan sembla que tot s'acaba, la Tordera canta juganera una femenina cançó d'amor. Cants de sirena que atrauen l'atenció d'un esperit encuriosit. Ara és l'ànima la que vol aigua, el cos, la matèria pesa com el plom, com un cadàver, és a punt de desaparèixer. Però l'ànima s'apropa el riu i, sense voler, hi suca el cos, que torna a viure, a prendre força per tornar a barra el pas al fugisser esperit. La Tordera riu!
El poble s'apropa! La cosa s'acaba! El protagonista és ben viu.
Dies vindran en què hom es torni a mirar el Montseny per la finestra del tren, des de la porta de casa, des del poble veí. Amor per un massís que fa fer bogeries.
I és que
"per percebre la grandesa d'una muntanya, no n'hi ha prou d'ascendir-la, sinó que cal mantenir-hi certa distància que permeti moure's al seu voltant. Cal veure-la a trenc d'alba i al capvespre, amb sol i amb pluja, amb neu i amb tempesta, a totes les estacions de l'any. Perquè la vida d'una muntanya és tan intensa i variada com la d'un ésser humà. Les muntanyes coneixen períodes de creixement i decadència. Respiren i bateguen. Atrauen i recullen energies invisibles dels voltants; les forces de l'aire, de l'aigua, de l'electricitat i del magnetisme. Creen vents, núvols, llamps, tempestes, pluges, cascades i rius. Omplen de vida el seu entorn i proporcionen empara i aliment a innombrables éssers. Tal és la grandesa de les muntanyes poderoses." Anagarika Govinda (citat per Jorge González de Matauco al número de maig-juny de 2008 de la Revista Vèrtex)
