Els alumnes de 4art de secundària, o una bona part, diuen que de res. O això s'afirma en una enquesta que s'ha fet pública aquesta setmana, on el jovent opina que saber català no serveix per trobar feina.
Depen de quina feina, diria jo, però me n'alegro. Perquè deu ser que hi ha un canvi de tendència i tornem a tenir més joves més interessats a fer d'emprenedors i treballar des de la societat civil, que no pas a convertir-se en mossos d'esquadra o funcionaris de la Generalitat.
O potser no és això, i ells s'adonen que la seva expectativa és tant baixa i de tant poca qualificació que, certament, per fer de caixers de supermercat o repartidors no els caldrà dominar la llengua.
En un país abocat a la construcció i el turisme, els sous baixos són la torna del sistema. No cal el català, ni l'anglès, ni gairebé el castellà. Tenim una economia low cost, i ara que venen maldades, una oportunitat per replantejar el futur a llarg termini. Qui volem que estudiï, en quines condicions i amb quina exigència. Qui ha de poder treballar si decideix no estudiar més enllà de l'elemental, amb quina formació i des de quan. Què cal incentivar, i què cal empetitir. Si podem o no podem ser un país de 7'5 milions de persones. Quina administració li cal a un país petit. I com potenciem el valor del coneixement de l'idioma com a element que fa possible l'ascensor social.
Si volem un país on el català interessi, i on l'anglès sigui el pa de cada dia. A l'inrevés que ara, i assumint que amb lleis no n'hi ha prou. Que cal prestigiar la llengua, i que en això ens queda molt per recuperar d'anys ençà. La qüestió és, per què hem arribat a considerar, com ho fa part del jovent, que el català no importa. La resposta arrela a com s'ha "venut" la utilitat de la llengua, a quina economia tenim, i a com hi hem renunciat cada dos per tres, fins a fer creure als qui no la parlen que no ens importa el més mínim que d'altres l'entenguin.
Sóc castellanoparlant. A l’institut, fa vint anys, vaig fer l’assignatura “literatura catalana” la qual va suspendre més de la meitat de la classe. Jo vaig treure la nota més alta, inclús pel damunt de catalanoparlants que utilitzaven la seva llengua com una excepció a la norma no escrita de l’institut.
Jo trobava aquesta nova llengua plena de romanticisme i d'història. Tanta com sabia que tenia el castellà que jo parlava, així que vaig defensar la llengua de la terra on vivia i sobre tot les seves arrels. Recordo el llibre de Les Histories Naturals, de Joan Perucho com clar exemple del que em van interessar totes les dades d’un poble que jo coneixia poc.
La cosa va canviar amb el temps. Crec que polítiques dolentes envers el castellà a Catalunya han fet canviar la meva visió del català durant aquests vint anys. Potser ara el veig com una imposició que desplaça al castellà i tinc la percepció equivocada d’una mena “d’Apartheid” lingüístic.
Però les sensacions són més importants que les dades o la raó. Per això penso que no s’han fet prou polítiques intel·ligents amb el català. I no vull dir equivocades, dic que es podien haver fet d’altra manera.
Als meus fills els dic que el català es tan important com les matemàtiques i que encara que no es parli a casa no vol dir que no sigui necessari. Els dic que hem decidit que parlaran castellà a casa i català a l’escola perquè així podran aprendre les dues llengües perfectament. I quan fan els deures sempre els parlo en català, que no creguin que les nostres llengües estan enfrontades, que no som d’equips rivals.
I sí, el català serveix perquè és una llengua viva i part de la identitat d’un poble. I també dic que els mateixos perills que pateix el català són comuns al castellà. Molts joves espanyols no donen importància a parlar bé la seva llengua perquè no consideren això un fet productiu ... i crec que s’equivoquen, es clar.
L'inmersió lingüística no és fa a les escoles, és fa a tot arreu del país per viure-la amb normalitat i no caiga en des ús. Només cal fixar-se amb països com Portugal per entendre la situació de genocidi lingüistic patit durant més de 300 anys per l'imposició progressiva de l'obligatorietat del castellà que encara continua i amb molts més mitjans que abans.
A ningú li s'escapa els grans esforços fet pels successius governs de l'Estat per introduïr el castellà a Catalunya com a llengua més important i que durant la transcisió s'han incrementat el mitjans publics de comunicacíó encara que en mans privades autoritzats pels les respectives institucions i normatives estatals e institucionals favorables.
Sóc castellanoparlant. A l’institut, fa vint anys, vaig fer l’assignatura “literatura catalana” la qual va suspendre més de la meitat de la classe. Jo vaig treure la nota més alta, inclús pel damunt de catalanoparlants que utilitzaven la seva llengua com una excepció a la norma no escrita de l’institut.
Jo trobava aquesta nova llengua plena de romanticisme i d'història. Tanta com sabia que tenia el castellà que jo parlava, així que vaig defensar la llengua de la terra on vivia i sobre tot les seves arrels. Recordo el llibre de Les Histories Naturals, de Joan Perucho com clar exemple del que em van interessar totes les dades d’un poble que jo coneixia poc.
La cosa va canviar amb el temps. Crec que polítiques dolentes envers el castellà a Catalunya han fet canviar la meva visió del català durant aquests vint anys. Potser ara el veig com una imposició que desplaça al castellà i tinc la percepció equivocada d’una mena “d’Apartheid” lingüístic.
Però les sensacions són més importants que les dades o la raó. Per això penso que no s’han fet prou polítiques intel·ligents amb el català. I no vull dir equivocades, dic que es podien haver fet d’altra manera.
Als meus fills els dic que el català es tan important com les matemàtiques i que encara que no es parli a casa no vol dir que no sigui necessari. Els dic que hem decidit que parlaran castellà a casa i català a l’escola perquè així podran aprendre les dues llengües perfectament. I quan fan els deures sempre els parlo en català, que no creguin que les nostres llengües estan enfrontades, que no som d’equips rivals.
I sí, el català serveix perquè és una llengua viva i part de la identitat d’un poble. I també dic que els mateixos perills que pateix el català són comuns al castellà. Molts joves espanyols no donen importància a parlar bé la seva llengua perquè no consideren això un fet productiu ... i crec que s’equivoquen, es clar.