Com a ciutadana de la UE aficionada a això de veure correr vint-i-dos individus (normalment majors d’edat) darrere d’un tros esfèric de cuiro, ahir al vespre em mossegava els punys en sentir com pujava per la vall del pati l’apassionament dels meus veïns italians (sí, els mateixos que al mundial de poc que no ensorren l’edifici), i també la xaranga dels espanyols-vamos-coño, fruïnt tots en primera persona de la seua gran nit de futbol europea. I em mossegava els punys de l’enveja que em feien, i em fan, els futbolers que tenen una “seleción” regalada, així, té, sense cap esforç, sense humiliacions, sense haver de demanar permís al papa i a la mama. Una selecció nacional gratis, "porque yo lo valgo", t'ho imagines?, i només per haver nascut en aquella classe d'indrets físics, i/o també psicològics, on per viure de normal només et cal llevar pel dematí i anar fent amb el que et vas trobant, ara un dia, ara l'altre, amb un còmode sistema operatiu de sèrie que et val per a tot, en aquests indrets de somni on el vent sempre bufa a favor i la distància més curta entre dos punts és la línia recta. Quina enveja, poder ser no-nacionalista en aquestes condicions. Jo m’hi apunto.
