Parlava en l’escrit anterior de la poca importància que donem a aquest producte que en aquesta part del planeta tenim tan a l’abast i que ha estat fonamental per a l’alimentació de moltes generacions.
Molta de la gent que vivia de l’agricultura, tenia en alguna de les seves terres oliveres plantades pel perímetre de la finca, recordo els paisatges propers a Vallbona de les Monges, poble originari del pare de la Margarida i que es troba a la part més meridional de l’Urgell, amb un magnífic monestir de monges del Cister, on les paradetes de sembrat estan acompanyades d’oliveres. Els paisatges són molt semblants a la Segarra i a les Garrigues.
La dura climatologia hivernal fa que recollir aquests fruits entre finals de tardor i començaments de l’hivern sigui una tasca molt dura que no es veu reflectida al preu final d’aquest producte. Però això no vol dir que no se l’hagi apreciat sempre, ja que era molt freqüent, en les visites d’algun familiar, rebre una garrafeta d’aquest magnífic oli, cosa que significava un bon regal.
En moltes cases hi havia la tina de terra cuita on es guardava l’oli necessari per tot l’any, el solatge que quedava es feia servir, junt amb altres olis reciclats, per fer sabó. (continua....)
El fred molts cops ha fet estralls amb aquest arbre. De molt petit, a casa ja sentia parlar de les gelades de l’any 1956, que van matar velles oliveres, tot i que algunes varen fer brosta nova. També a la tardor-hivern del
Al Priorat no tot és vi, i es fan olis de molt bona qualitat. Hi ha pobles com Margalef, Cabacés o Cornudella del Montsant, on segurament té més importància l’oli que el vi, i a la resta de pobles aquesta importància és compartida. Aquesta producció dóna origen a la denominació Siurana.
Tot el Camp de Tarragona i les comarques de les Terres de l’Ebre són molt importants en el conreu de l’olivera, on hi ha presència d’altres varietats.
Últimament els recs de suport i altres intents de poda i recol·lecció busquen una millor productivitat per a l’oli, i així podrem seguir reclamant “volem pa amb oli, pa amb oli volem, i si no ens en donen, si no ens en donen, no callarem” o “Una plàtera d’enciam ben amanida ben amanida, una plàtera d’enciam ben amanida amb oli i sal”.
El simbolisme de l’olivera és inqüestionable, tant és així que en una ciutat agermanada amb Valls, Saint Cyr sur Loire, que és al costat de Tours em varen demanar una olivera per plantar en un parc públic, i a l’hivern la protegeixen degudament.
Per acabar, els qui us hagueu d’encomanar a Sant Pancràs, ja ho sabeu, “oli a la llàntia”.
