No hi comptava, però agú va convidar-me a sopar a la seva terrassa la nit de Sant Joan. Érem més de deu, i em temo que jo els guanyava tots en edat. M'ho temo i ho celebro, perquè la gent de la meva quinta cada dia m'avorreix més. [ + ]
Carns a la brasa, dolç, vi, licors... i molta música. El personal anava i venia cap a l'equip de so: posaven una cançó o dues, la blasmaven o la celebraven, i triaven un altre CD.
Fins que un que n'estava fins als pebrots –"a veure si poseu rock d'una puta vegada", ironitzà– va i connecta el seu iPod a l'amplificador. I llavors, tot de gent va començar a treure el seu propi iPod i a imitar-lo.
Que no falti de res :)
Fins que un que n'estava fins als pebrots –"a veure si poseu rock d'una puta vegada", ironitzà– va i connecta el seu iPod a l'amplificador. I llavors, tot de gent va començar a treure el seu propi iPod i a imitar-lo.
Que no falti de res :)
L´edat i l´avorriment: Com mes grans ens fens menys expectatives de grans canvis. Els dies s´escursen, ja sabem que passara. Tot es mes igual. Sabem més el que fan els altres i el que es pitjor: que farem nosaltres.
L´iPod: Tans anys aprenent a gravar -no m´agrada gaire la paraula enrregistrar- discos perque quan en sabem una mica surt el digital: Protools i similars i la reproduccio en MP3 MP4 que es carrega sensiblement la qualitat de so. A més com diu el Dylan els discos d´ara tenen massa só.