Pujar el Puigmal no és res de l'altre món. No escric aquest post amb l'ànim de fer el pinxo. En la qüestió física, no podria. De fet, tampoc en l'intel·lectual. Sóc d'aquells de la mitjana, mitjaneta. El que hagi pogut fer, sempre, ha estat posant-hi esforç.
Però tornar, al cap d'uns anys, a fer alguna excursió amb cara i ulls, m'ha agradat molt. I fer-ho ben acompanyat, també. He caminat al costat d'un amic a qui vaig conèixer parlant en un fòrum sobre Badalona, compartint la seva crítica raonable. Li agraeixo que m'ho proposés, i que m'hi acompanyés.
La vida ens va descobrint persones excepcionals. Com ell, i tantes altres. Aquest post també el vull escriure, parlant de muntanya, recordant-ne una. En Jordi Panyella, "Pany", que morí el mes de maig als 92 anys. El vaig conèixer tard, molt tard, malgrat haver anat a l'escola amb els seus nebots i haver-hi intercanviat breus diàlegs de cortesia. Resulta que aquell senyor, petit, amb un bigoti esplendorós, de caminar àgil i de manera de ser optimista, era un dels escaladors catalans més importants dels anys 40 http://www.desnivel.com/share/print.php?o=17103&p=&print. I jo ho vaig descobrir una vegada mort. El coneixia del barri, dels nebots, de veure'l sempre fugaçment pel carrer i de pensar com n'estava de bé per ser tant gran.
I vet aquí que era al davant d'un home excepcional. Sempre m'ha interessat pensar què devia fer cada una de les persones grans a qui conec. Totes elles tenen una història al darrera, que amb els anys esdevé valuosa. Gràcies a la meva activitat, he pogut conèixer gent gran que fundaren un gran club de bàsquet, o que varen viure mesos reclosos en un camp de concentració; que varen ser els primers advocats de la ciutat, o una mestra reconeguda. I tantes altres vides plenes que ens permeten de ser on som.
La gent gran, com la muntanya, ens fa ser humils i respectuosos.
