Aquests dies he acabat de llegir el llibre de Jordi Mercader Mil dies amb PM. Crònica viscuda de la presidència de Pasqual Maragall. Mercader és periodista i va ser director de Comunicació de la Presidència de la Generalitat durant el primer tripartit. És, doncs, una crònica de part interessada. Un relat necessari [avenç editorial] per intentar entendre aquelles excentricitats presidencials que des de fora no enteníem. Un contrapunt a la impacable maquinària socialista, que va liquidar Maragall i el maragallisme com si res, després d'una presidència accidentada, marcada pel debat estatutari i el sacseig d'allò que es va anomenar Dragon Khan. Coprotagonista d'aquells mil dies tan propers i tan llunyans alhora, l'home de la comunicació de Maragall intenta legítimament justificar-se, explicar-se. Arriba a ser creïble en alguns fragments, i ens presenta un Maragall [web, web i wiki] humanitzat, entranyable, víctima de Zapatero, del PSOE i del PSC. Ens aporta detalls i interioritats, però amb una elegància que requereix discreció i passar-hi de puntetes. És un llibre que es llegeix molt bé, i que s'entén encara millor. Però a l'autor el venç una necessitat irrefrenable d'ajustar comptes. A part de presentar una direcció de l'aparell socialista, amb Iceta al capdavant, molt dura amb Maragall —fins al punt de fer-lo plegar, en compliment d'un suposat pacte secret i anterior entre Zapatero i Mas—, Mercader aprofita per carregar els neulers sobre els opositors nacionalistes, sobre els socis republicans —culpables de gairebé tots els mals d'aquell primer tripartit, començant per l'escapada de Carod a la Catalunya del Nord—, no estalvia algun punyalet a Saura, i es despatxa a gust amb Sellarès. Autocrítica, zero.
La direcció d'ERC enmirallada en aprofitar l'oportunitat per pactar la caiguda de Pasqual Maragall amb el primer tripartit catalanista i així ocupar el seu espai politic alhora que frenar l'impetu insaciable a perpetuïtat espanyolista amb Montilla, obviant que serien arrossegats per la màquinaria mediàtica estatalista i tindrien l'imcomprensió i rebuig d'una part molt important dels seus simpatitzants trencant la tendència ascedent d'ERC al temps que muts, docils i acorralats davant el soroll dels atacs de la brunete mediàtica sense oposició i enmirallats per noves promeses fosques d'un segon govern tripartit.