De la ressaca post-congressual, percebo una sensació col·lectiva de maldecap generalitzat i una certa vergonya compartida davant el malbaratament, repetit, del somni.
Però el que m'ha preocupat especialment han estat les veus d'alguns solistes aixecant-se contra el que ells anomenen eufemísticament ingovernabilitat. Realment ens estan preparant per a la tornada d'un partit que es va jugar a Lleida, l'any 2004. El partit de l'assemblearisme.
L'estratega Josep Huguet deia en un post publicat al seu bloc el passat 16 de juny:
"D'altra banda, en negatiu, he de dir que un model de congrés assembleari depèn absolutament de la casualitat de qui s'inscrigui i de la casualitat dels que hi vagin. És una ruleta russa. Pensar que els presents al congrés representem els 10.000 militants d'Esquerra és un error. Això no és democràtic. El partit hauria d'estudiar com, augmentant els mecanismes democràtics, fa possible la governabilitat i evita incidents que no són de rebut, com xiular companys que busquen la independència."
Amb aquesta foguerada verbal, Josep Huguet reobre el debat sobre la democràcia interna al partit, debat que la direcció va plantejar a Lleida, el 2004, i que va ser derrotat amb una defensa brillant del posicionament assembleari per part d'en Marc Marsal i una patètica al·lusió als costos econòmics i a les dificultats organitzatives com a defensa del model de delegats, per part d'en Xavier Vendrell.
No és d'estranyar que ho faci. En política, hi ha poques casualitats. I menys encara quan es tracta de certa gent d'esquerra, acostumada a redactar plans i executar-los, com així ens ho han pogut demostrar. Així doncs, el posicionament d'Huguet no deixa de ser res més que el punt de partida "discursiu" d'una estratètgia anunciada per la direcció triomfant d'Esquerra en el marc del 25è Congrés: obrir un procés de reforma estatutària. Amb quina finalitat?
Anem a pams, en primer lloc respecte el post de Josep Huguet.
- No és de rebut barrejar els xiulets d'uns companys amb el fet que el congrés sigui o no assembleari. És voler barrejar el "tosino" i la velocitat. Interessadament.
- El mateix que diu del congrés assembleari és aplicable a la jornada electoral de dissabte o a unes eleccions ordinàries. A la jornada electoral del dia 7, va anar a votar qui va voler, en alguns cassos també "fruit de la casualitat", i amb la necessitat d'estar inscrit, ni que fos formalment, en un cens electoral. Si tan pervers és el model de congrés assembleari, deu ser-ho exactament igual el model de jornada electoral. O les eleccions ordinàries on hi va a votar "gent no representativa" del col·lectiu convocat, suposo?
- Si els 3.000 militants que vam assistir al 25è Congrés Nacional no representem els 10.000 militant d'Esquerra, que haurem de dir dels 210 consellers nacionals o del 39 membres de l'executiva nacional? Serien més representatius uns representants indirectes que els representants directes? Tindria més valor l'opinió d'un delegat (legítim, però delegat), es digués com es digués, que la meva pròpia opinió expressada directament? Per a què necessito un torsimany si puc parlar jo directament? Quan hi hagin eleccions generals, puc enviar a votar en nom meu al president de la meva escala?
- En una cosa estic d'acord, el partit ha d'estudiar com augmentar els mecanismes democràtics, perquè tenim carències encara manifestament subsanables i millorables. Per exemple, l'obligatorietat d'inscripció prèvia per assistir al Congrés Nacional, que limita el dret de participació de la militància i que no es dóna en cap altra assemblea o congrés territorial. Per exemple, l'allargament dels terminis de discusió de les ponències congressuals en les seccions locals i les sectorials, i no el tradicional "aquí-te-pillo-aquí-te-mato" que ens té acostumada la direcció del partit. Per exemple, sense anar més lluny, tenir el mal constum de convocar els esmenants dels documents congressuals en temps i forma per a negociar les seves aportacions i no descobrir que totes les esmenes presentades continuen vives i van a congrés quan ningú, subratllo: ningú, es molesta a dir-te ni tan sols si les vols mantenir, transaccionar o retirar.
Sí, ja ho sé... Sempre hi ha una raonada i raonable argumentació sobre els problemes organitzatius, de temps i de recursos, que justifiquen aquestes mesures. Ho sé. Conec els problemes. Però també sé que aquests problemes tenen solució si s'en vol trobar. Al capdavall, aquests arguments no són res més que cortines de fum per a fer passar bou per bèstia grossa, és a dir, per a posar traves a la participació directa de la militància en el debat polític.
- Finalment, la desafortunada expressió "ruleta russa". Comparar l'expressió democràtica d'una votació amb la "ruleta russa" em fa pensar que l'autor de l'expressió prefereix un altre model congressual, més a la "búlgara", suposo?. Sense sorpreses.
En segon lloc, una mica de "futurologia" per aquest any que ens espera:
- El procés de reforma d'Estatuts s'encomanarà a una comissió "de les parts afectades" amb la participació d'experts del "món exterior". Tant de bo sigui així i no ens trobem de nou, i de fet, amb el sistema de bloqueig per la majoria dins la comissió.
- Ja que ni l'organització (entesa en sentit ampli) ni la militància podran participar en el procés d'elaboració/reforma dels Estatuts, espero que almenys hi puguin participar finalment en un procés d'esmenes. Espero que no es torni a donar la situació lamentable en què una reforma estatutària arriba directament a votació sense possibilitat d'esmena, com ens ha passat en aquest 25è congrés. La modificació estatutària aprovada el dia 14, no constava a l'ordre del dia i, sota la substància de "document congressual", tampoc va poder ser esmenada en el procés previ al Congrés. De fet, així es va fer la consulta a organització (Seu Nacional) i així se'ns va contestar: no es podien presentar esmenes.
- Ves que no ens trobem que, en un exercici màxim de democràcia participativa, la direcció cuini una reforma estatutària en els fogons calabresos i ens la trobem per a ser aprovada en un generós "referèndum" en el qual puguem participar tota la militància, a l'estil binari: o SI o NO, "lo-toma-o-lo-deja". Això sí que serà democràtic. I participatiu!
I, finalment, la reflexió de fons:
- Si hi ha un partit que acumula un capital polític democràtic inqüestionable, aquest és Esquerra Republicana de Catalunya. La jornada electoral del passat dia 7 així ho demostra. La capacitat de fer una campanya electoral interna, de confrontar persones i projectes (fins a 4!), sense que res s'estripés, així ho demostra. I aquest capital, què és de tots, no el podem perdre, ni de bon tros.
- Si hi ha alguna cosa a canviar no és el principi republicà d'un home/una dona, un vot. Si hi ha alguna cosa a canviar és la mala gestió de la complexitat i de la pluralitat de la qual han fet gal·la els nostres dirigents, especialment els que han tingut la màxima responsabilitat en la part final d'aquest procés. El problema no és l'assemblearisme dels nostres congressos. El problema són les males pràctiques especulatives, les maniobres de darrera hora, els cops d'efecte i les sorpreses in situ. El problema no és la irresponsabilitat de la militància (més coneguts com a frikis, en certs cercles). El problema ha estat la incapacitat dels líders. Especialment d'alguns.
- No ens equivoquem una vegada més. El sistema polític necessita una regeneració. La malaltia és l'esclerosi de les maquinàries partidistes, que ja no actuen com a instruments de conformació de la voluntat política sinó com a instruments de perpetuació del poder i en el poder. La desafecció política, l'abstencionisme creixent, la manca de lideratges polítics forts són els símptomes, la febre del sistema. La solució, serà complexa i serà complicada. Segur. Però anirà en la línia de la recuperació dels principis republicans, no només a nivell estètic, de "boquilla"! Més participació, més implicació de la ciutadania, construcció de projectes compartits, al servei del país, amb lideratges polítics forts (ètics, estratègics i organitzatius).
Josep Huguet s'equivoca. L'assemblearisme no és el problema, és la solució. I si no t'agrada, canvia-li el nom. Més que assemblearisme, es tracta, simplement, de democràcia. Pura, dura i radical. I en això no farem ni una sola concessió.
En Macian al Congrés de Lleida no es va distinguir precisament com a defensor de la esmena dita assemblearia i ara s'apunta a carro guanyador, i vols xuclar roda d'en Marc Marsal. Ja sap el teu company de feina i empleat d'en Carod que parles d'ell al treu bloc, estic segur que estarà molt content que utiilitzis el seu nom en benefici propi quan tu a Lleida vas tenir una actitud diferent a la seva.
Si algú confon tocino amb velocitat ets tú, el reality xou que heu montat a BCN, Congrés assembleari li diueu vosaltres, de democràctic no te res, element imprescindible de la democràcia és el vot igual, lliure, directe i SECRET, i tot el quie no sigu així no és democràcia, després parlarem si es fa mitjançant representants o no.
El vostres Congressos semblen les reunions del Comité Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica del anys 40.
Parla, parla amb el teu company Marca Marsal de l'assemblerisme, estic segur que et portaràs una sorpresa.
I com et descobreixes al teu comentari, estas per posar delegats i retallar democràcia, vaja com sempre amb "l'aparato" fins al final. Els qui erem a lLeida tenim molt clar qui estava a un bàndol i qui a l'altre i per tant no tenim cap dubte a identificar qui seràn els adversaris de l'assemblearisme en el proper embat. I aquí, per sort, tindrem en Carles Maciàn, amb nosaltres, defensant la democràcia contra l'oligarquia dels "enxufats" a Governació.
És a dir que segons els de la candidatura Carod, sí, sí, el "demòcrata de tota la voda" que no va voler sometre al Congrés de Lleida el seva poltrona a votació separada de la d'en Puigcercós, és més democrata que els que defensem un sistema de representació indirecta via delegats, representants, síndics, regidors, diputats, senadors, diga-li com vulguis, en definitiva persones elegides a les urnes. Esteu dient que el vostre sistema SMS és més democràtic ?, i vosaltres, amb una candidatura montada per mantenir en el poder a Carod i a vosaltres mateixos (pràcticament tots viviu del càrrec, no pel càrrec) sou els republicans ?, a tot cas sereu els republicans bananeros.
Que guanyi Espanya!
No us equivoqueu, no m'he tornat pas un espanyoista. Però, sincerament, crec que el millor que ens pot passar és que Espanya guanyi l'eurocopa. M'explico:
El nacionalisme espanyol té uns fonaments molt febles, per això ha de batallar pels símbols, sacrificant sovint les qüestions importants. Els espanyolistes han de tancar a la garjola un noi que fa sis anys va estripar una bandera espanyola, però no els hi sap greu que Navarra tingui concert econòmic.
És un error força habitual, això de confondre els símbols i els èxits puntuals amb la realitat i les coses importants. Molts catalans del Principat tingueren una gran satisfacció nacional quan el Barça guanyà la darrera Champions, i just per això, per cofois i panxacontents, a Madrid li passaren el ribot al nostre Estatut.
Potser ara ens caldria que la cosa anès a l'inversa: que Espanya guanyi l'Eurocopa i que els catalans obtinguem un finançament que ens permeti afrontar la crisi imminent. Així mentre els espanyols agafen una bona borratxera rojigualda, nosaltres recuperem els calerons que ens furten cada any fiscal.
Catalanistes de totes les tendències, crideu amb mi: A por ellos, oeee, Campeones, oeee, Podemos, oeee, oeee, oeee.
----surtim als carrers a celebrar-ho! volem selecció catalana! --passa-ho!!
Si ho aconsegueixen, a les hores haurem deixar-lis l'Esquerra a ells i nosaltres ens quedàrem amb l'Esquerra Republicana de Catalunya.
Salut i Independència.
Manel
Ai, Macian... ! Com a físic hauries de ser més objectiu i recollir les crítiques a l'assamblearisme que també han sortit en el teu propi "bàndol".
Per exemple, el mateix Carod deia la setmana passada en el seu bloc:
"alguns mecanismes de participació congressual mostren símptomes de desgast i necessiten una revisió"
S'ha citar totes les fonts, d'altra manera l'únic que aconseguiràs es fer de teu bloc un pamflet sectari sense cap mena d'interès.
La cita exhaustiva de fonts és una tasca feixuga. Sempre te n'acabes deixant alguna. Sort que el Golem vigila i posa les coses al seu just lloc.
Apa, a seguir vigilant!
Salut