La Montse i el Rafel són uns amics feliços. I ahir se'ls hi notava tant que ho eren que vaig pensar que mereixien que ho fes públic aquí al bloc. Ahir van compartir la seva felicitat, la seva casa i la seva riquesa amb la gent que més s'estimen i ens van dir que el que els feia més rics era precisament això.
La vida els ha somrigut, han tingut sort, però no són uns privilegiats ni ningú els ha regalat res. L'han sabut encarar sempre amb optimisme i fins i tot amb atreviment, però també hi han posat convicció, esforç i tenacitat.
Ahir els vaig veure plorar d'alegria. En uns altres moments també els he vist plorar de tristesa, d'impotència, de por... I és potser per això que me'ls estimo tant, que ens estimem tant.
I ahir -dilluns 23 de juny- n'erem molts els que voliem demostrar-els-hi estimació. Erem gairebé 140 que ens citarem al seu remodelat jardí tipus "Beverly Hills" a compartir una revetlla inoblidable. Una tercera part unirem euros i idees, més o menys brillants més o menys descoordinadades però plenes de riures i afectes, per fer un regal col·lectiu que servís també de show sorpresa al mig de la festa i els convidés a fer el discurs d'agraïment.
Els Pririneus des de l'aire, el tomb amb el tramvia turístic, la golondrina de piscina, els nuvis-enanitos de jardí, l'aquarela del Duch... i la gran potada de les Noces de Plata van servir per recordar el cul inquiet dels nostres amics i les ganes que tenim de compartir amb ells més estones de jardí, de piscina, de conversa i de bones vibracions.
A la foto una de les etiquetes de les 25 grans reserves de Plata que constituïen la Gran Potada. Disseny gràfic de l'artista Rat Martins (és lleig citar només un nom en les obres col·lectives però com que a aquesta no la coneix ningú... je je ... al menys amb aquest nom)
Aquí parlo dels meus amics i les meves amigues. Amb ells compartim un club de fans reversible, és a dir ens admirem mutuament i ens estimem de gratis. Són el més valuós que tinc... alló que m'emportaria a una illa deserta... si hi capiguèssim !
Relat de dos mesos i un dia per Argentina, Perú i Xile en un viatge extraordinari que premiava simplement 50 anys de vida.
Va ser un viatge en solitari però ple no només d'aventura sinó sobretot de coneixences.
El Bienve Moya és una autoritat i un mite en la descoberta i la dignificació de la cultura popular, les tradicions i la festa a casa nostra. Ara tot això i més ho explica en un bloc modern i vistòs que no només "val la pena", sinó que demostra que el Bienve està fet un xaval i que la modernor no està renyida amb el que és tradicional.
El meu amic Joan Vila, un periodista endreçat, rigorós, compromés i tossudot ha encetat un nou bloc on no només vol parlar de viatges familiars. Guaiteu-lo que val la pena.
És el web més complet del Món Casteller. I inclou uns blocs dels periodistes castellers on, molt de tant en tant, hi escric jo. Els altres -sobretot un tal G. Soler- també valen la pena.
Un dia ja vaig escriure un post recomanant-vos el Gran Angular, un dels pocs programes de bons reportatges que encara es pot veure a la tele (concretament a la semi-clandestina TVE-Catalunya). L'enllaç és aquest:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/93390.
Ara la Magda em demana que en faci un enllaç permanent perquè pogueu veure el programa quan vulgueu. I aquí el teniu. Val la pena.
En Joan Brunet em recomana al seu bloc i jo també ho faig. Ell és un gran periodista de Sabadell de trajectòria llarga, variada i rica. Els seus articles sessuts i seballuts valen la pena.
En Leandre Busquet és una joia que sap molt de música i d'humanitat, i suposo que també de medicina, que vaig conèixer a Mali. És de Terrassa i el seu web convida ja des del nom.
És el web del programa de castells del C-33. Ara podeu veure allà tots els programes de totes les temporades inclosos els especials i a més penjar les vostres fotos. Visiteu-lo que... val la pena
