El
passat 29 d'abril va ser un dels dies més tristos de la meva vida. Sí, ja sé
que ja ha plogut una mica (perquè ara de tant en tant plou i tot...) però la
veritat és que hi ha notícies que necessiten una bona colla de dies per
poder-les pair.
Com cada mes vaig anar a comprar la revista Sàpiens i en aquell número de
maig vaig trobar-la acompanyada d'un llibret. Vaig anar cap al cotxe (la vaig a
comprar en una llibreria de Piera, població on em guanyo les garrofes els dies
feiners) i des d'allí dins vaig obrir el llibret escrit per la historiadora
Queralt Solé, titulat "El secret del Valle de los Caidos. Els noms de milers de morts traslladats
per Franco des de les fosses catalanes".
En
obrir-lo em vaig adonar que, a part d'una breu introducció que explica les
fonts consultades, l'obra incloïa una llistat molt ampli de noms de persones,
amb les seus dos cognoms, la data de la mort, el nom del pare i de la mare de
cadascun, la població d'origen dels pares, la seva condició de soldat o
presoner i el cos de l'exèrcit al qual pertanyia cadascuna de les víctimes.
En el llistat també figurava la població des d'on s'havien desenterrat en cada cas les víctimes de la guerra: de les terres de Lleida, Aristot (77 cossos), Lleida (354 cossos), Fossa comuna del Departament de sant Miquel i de sant Josep, també del cementiri de Lleida (145 cossos), La Pobla de Segur (73 cossos), Tremp (579+652 cossos), Rialp (36 + 37 cossos). I de les terres tarragonines : Bot (1172 cossos), l'Espluga de Francolí (105 cossos), Vimbodí (18 cossos), Batea (16 cossos), Paüls (47 cossos), Masdenverge (21 cossos), Gandesa (82 cossos), Santa Bàrbara (114 cossos), Vilalba dels Arcs (22 cossos extrets l'any 1959 i 538 cossos extrets el 1962), a més de molts altres cossos extrets des d'altres zones de l'Estat Espanyol el nom i cognoms dels quals també figuraven en el llibret.
Aleshores, i per aquella barreja de curiositat i de tafaneria pròpies de
l'espècie humana, des del cotxe estant vaig mirar si hi havia algú de
Capellades. I no em vaig equivocar. Pàgina 10, penúltima línia : Joan Colom
Solé, fill d’Antoni i de Roser, presoner….. EL
MEU AVI MATERN!
El que vaig sentir en aquell moment és gairebé impossible de passar-ho a
paraules. La ràbia, la impotència, el desconcert, la ira, la pena, la tristor….
Totes em van venir a trobar alhora i em va fer mirar la nostra història col·lectiva (la d’un país trencat
per una estúpida guerra que només va fer mal) amb uns altres ulls, encara més
descreguts de tot el que ens volen vendre a cada moment des de les altes
esferes.
Sabíem que el meu avi havia mort a Lleida al final de la guerra, després de
caure presoner del bàndol franquista i després d’haver de patir unes duríssimes
condicions com a tal dins del castell de la capital del Segrià (La Seu Vella,
vaja) i sabíem que una vegada mort havia estat enterrat en una fossa comuna
d’aquell cementiri. La meva àvia Teresa, la seva dona, en el seu moment va
reclamar el seu cos per enterrar-lo a Capellades i es va endur la negativa més
trista i cruel. Però el que desconeixíem del tot era que dècades després el
dictadorot havia tingut la maleïda pensada de buidar fosses comunes i
d’endur-se els cossos dels enterrats al Mausuleu del Valle de los Caidos, una
vergonya de lloc que fa ràbia només de mirar.
Des de la ira i la impotència, doncs, el primer que vaig fer és provar de
contactar amb la Queralt Solé i, entre altres llocs, vaig enviar un missatge
electrònic a la mateixa revista Sàpiens. Dies després el Jordi Creus, el seu
director, em va proposar d'aprofundir més en el tema i de fer-me una
entrevista. Hi vaig accedir des del convenciment que el meu avi es mereixia
d’allò més sortir del seu injust anonimat i que podria ser una bona oportunitat
per alçar la veu contra una profanació insultant i injusta d’una tomba. I també
vaig creure i continuo creient que és una molt bona via per aconseguir reunir
totes les famílies afectades i fer una major força perquè els cossos dels
nostres avis i pares siguin traslladats als respectius pobles d’origen. Fins
que això no sigui possible la guerra per a nosaltres no haurà acabat.
L’entrevista s'ha publicat recentment a la Sàpiens de juliol, que ja s’ha començat a distribuir a les llibreries, a les pàgines 10 i 11. A més, i si la busqueu i la llegiu, també trobareu una referència d’aquesta història a la mateixa portada (amb fotografia inclosa) i a l’editorial que signa el mateix Jordi Creus. Des d’aquí vull agrair el detall que Sàpiens ha tingut amb mi a l’hora de fer-me costat d’aquesta generosa manera. I, si continueu llegint, us posaré al dia de l’estat de les investigacions que porto ara mateix a terme i de les persones que m'han anat donant aquells màgics copets a l'esquena que t'ajuden a avançar, també per camins com aquests...
Després
d’enviar cartes als mitjans d’abast nacional i de veure com El Periodico me’n destacava una
(tot i que reduïda i amb el títol canviat), finalment vaig contactar amb la
Queralt Solé i un dia vam quedar per parlar del tema al claustre de l’antiga
casa de la Caritat de Barcelona. Va ser una conversa molt profitosa perquè
primer em va explicar d’on va treure en el seu moment la informació referida al
meu avi, em va situar en l’estat de les seves investigacions i em va donar
consells i pistes molt valuosos per continuar aclarint la història i per
aconseguir l’objectiu de retornar el cos del meu avi al cementiri de
Capellades.
Abans
però (el 18 de maig), vaig ser entrevistat per la Sílvia Marimon –autora de
l’entrevista que acaba de sortir, per la qual la felicito molt-, i en dies
anteriors ja havia recorregut i havia consultat diferents arxius històrics. Com
ara l’Arxiu Històric Comarcal de l’Anoia, les portes del qual se m'obriren de
bat a bat gràcies a la Marta Vives.També he estudiat diferents arxius
particulars i familiars que m’han permès de recuperar, reunir i llegir les
cartes que el meu avi va enviar a la meva àvia així que va ser mobilitzat cap a
la guerra (octubre de 1938). Gràcies a aquestes lletres redactades en moments
molt compromesos, he pogut obtenir molta més informació del seu periple dins
l’exèrcit republicà (mobilització a Llorenç del Penedès, instrucció al quarter
d’Horta, trasllat al camp d’aviació de la Garriga, a Sant Julià de Vilatorta i
empresonament a Lleida…)
També he pogut reunir diverses fotografies seves, a més de fiversos documents
propis i he parlat amb bons amics, com el Quim Aloy, de Manresa, molt
sensibilitzats amb el tema i amb una experiència notable en investigacions per
l’estil, els quals m’han pogut donar diferents orientacions i consells que,
davant l’abisme de no saber per on començar a fer camí, sempre són ben
d’agrair.
Ara
per ara, també em cal agrair la col·laboració rebuda per diverses persones
responsables de diferents arxius de Lleida, sobretot la Lluïsa Teres, i també
la Teresa Ibars i també els responsables del Servei d’Arxiu i Llegats de l’Institut d'Estudis Ilerdencs que
m’hagin facilitat diferent informació (com el lloc exacte on es troba enterrat
ara el meu avi en aquell funest Valle que ara odio més que mai) i que m’hagin
engrescat a no defallir en cap moment en aquesta lluita particular que
persegueix un acte de justícia històrica, tal i com l’anomena el director de
Sàpiens a l'editorial de la revista de juliol.
Això a part, qualsevol consell que vulgueu donar-me a l'hora de continuar la lluita serà molt ben acceptat i, si ho trobeu bé, us continuaré informant del que vaig esbrinant en posteriors posts.
Una dada més : La historiadora Queralt Solé acaba de publicar a l'editorial Afers el llibre Els morts clandestins. Les fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya (1936-1939) on es detalla molt més la trista història de tantes víctimes que, com al meu avi, primer els van segar la vida en nom d'una revolta militar i després els van interrompre el descans etern. Us el recomano!
Ara per ara m'agradaria molt
que ens retrobéssim al número 69 de Sàpiens?
Joan,
Gràcies per compartir la teva, encara que trista experiència, amb mi. Hi
ha fets a la vida que, malgrat sospitar-los, en poden sotragar en el moment en
què ho saps amb tota certesa,. L'experiència que expliques, n'és un bon exemple.
Tant de bo que situacions com aquestes no es tornin a repetir mai
més.
Una
sincera abraçada
Eduard
Creus
Unes quantes variacions sobre el tema:
Joan Corbalán: Justícia, no venjança. Els executats pel franquisme a Barcelona (1939-1952). Cossetània.
Francesc Abad: El Camp de la Bota.
Fòrum per la memòria del País Valencià
Espero que et siguin d'utilitat.