Avui us torne a castigar amb un altre pom d'articles. L'hora del tallat
La hipocresia del catalanisme
Francesc Puigpelat / puigpelat@lamanyana.cat
L'olla que bull
Salvador Cot
Aigua...
ELS ÚLTIMS DE COROMINES
ACTITUDS ALTRUISTES
Allò que no resolen les urnes
Jaume Reixach / Capellà i escriptor
Quadern de ciutat
Vomitar de vergonya
Lluís-Anton Baulenas
L'hora del tallat
La hipocresia del catalanisme
Francesc Puigpelat / puigpelat@lamanyana.cat
M'agradaria plantejar un curiós contrast. 1.- Arcadi Espada parla en
castellà a l'Àgora de dilluns. 2.- Al Telenotícies o qualsevol
programa de TV3 apareixen catalans que parlen en castellà. En el cas 1, sento
un munt de comentaris apocalíptics. En el cas 2, ningú no es queixa. Per què?
Tinc una teoria. El cas 2 s'associa a la realitat quotidiana: si a Veterinaris,
una clienta explica els símptomes del canari en castellà, és normal. En el cas
1, som al món de les convencions, de la formalitat: els tertulians de TV3 se
suposa que parlen en català. La persona de mentalitat catalanista que s'indigna
amb Espada mostra la pitjor hipocresia. És com aquells pares carques d'abans
que, davant de la filla prenyada, corrien a complir la cerimònia del ràpid
casament per l'església. Formalitat per davant de tot. La realitat? No
interessa.
Aquest catalanisme, que Xavier Roig qualificava com "de
costellada", em fatiga i m'avorreix. És el catalanisme hipòcrita que es
queda amb les formes externes per indignar-se, però viu a anys llum de la
realitat. És el catalanisme que posa senyeres amb el crespó negre al balcó,
però dissimula que, si Artur Mas fos president, seria gràcies a un senyor de
León que viu a Madrid i es diu Zapatero. És el catalanisme que es tira els
trastos pel cap perquè no hi ha un pacte ERC-CiU, dissimulant que era
impossible: ERC volia el tripartit i CiU volia la sociovergència.
És el catalanisme que es lamenta que Montilla s'ocupi en el Tripartit 2 de
la política lingüística, però dissimula que, en els tres anys d'ERC en aquesta
àrea, només s'ha fet la tercermundista campanya de
I, amb aquest fariseisme tan nostrat, molts s'esquinçaran les vestidures
quan Albert Rivera pugi a la tribuna del Parlament a parlar en castellà, i quan
Piqué i els seus, per no ser menys, els imitin de tant en tant. "Quina
desgràcia! Estem envaïts pels botiflers!", exclamaran els hipòcrites del
catalanisme políticament correcte.
Però s'equivocaran. Catalunya està prenyada de castellà. No serveix de res
que l'enviïn a purificar-se als altars immaculats de TV3 o del Parlament. No
podem seguir vivint en una Catalunya de cartró pedra. Jaume Balmes tenia raó:
"L'home empra la hipocresia per enganyar-se a ell mateix, potser més que
no pas per enganyar els altres".
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 2. Diumenge, 12 de novembre del 2006
ACTITUDS ALTRUISTES
Allò que no resolen les urnes
Jaume Reixach / Capellà i escriptor
Res més silenciós que la papereta de vot que tantes i tantes persones
dipositaran avui a les urnes. La papereta de vot -escrigué Abraham Lincoln- té
més força que una bala de fusell. Ja veureu -aquest mateix vespre- quanta
pólvora no gastaran en salves tots i cadascun dels partits per fer-nos creure
que han guanyat! Una vegada més es posarà en evidència que l'única assignatura
que tenim pendent -l'única que no figura en cap programa escolar- és aprendre a
callar. I és una pena. Perquè callar -segons l'autor de
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 34. Diumenge, 27 de maig del 2007
L'olla que bull
Salvador Cot
Aigua...
ELS ÚLTIMS DE COROMINES
Bé, ja som al cap del carrer. Algun dia havia de passar, i aquesta serà la
legislatura en què es qüestionarà el parell de coses que s'havien aguantat més
o menys des de la recuperació de l'autogovern, a principis dels anys vuitanta.
La principal és la immersió lingüística a les escoles, una de les poques
ocasions en què un monolingüe castellà ha de sentir, obligatòriament, que algú
se li adreci en català. La veritat és que la immersió -aquest invent quebequès-
ha tingut uns resultats relativament modestos, i la prova és que una part molt
important dels joves, per la raó que sigui, no ha adquirit el català com a
llengua d'ús. Segurament era demanar massa que l'escola en solitari recuperés
l'hegemonia del català en una societat on ha acabat esdevenint una llengua més
o menys normalitzada, però supèrflua. Els mestres catalans han estat trenta
anys fent el que no fa ningú: seguir en una trinxera lingüística que, a poc a
poc, s'ha anat quedant deserta.
...i foc
ARA EMPRENYARAN ALS MESTRES
No costa gaire imaginar-se la sensació de qualsevol mestre d'aquest país
quan ha d'afrontar, a moltes barriades, una classe plena de nens que se'l miren
(i l'escolten, quan ho fan) com si estigués explicant la lliçó en un codi
extraterrestre. La moral alcoiana dels que han aguantat durant tots aquests
anys, dia rere dia, nen rere nen, és un d'aquests escassos exemples d'èpica que
el catalanisme només exhibeix quan es manté a nivell popular. Ara, a sobre, a
aquests professionals els cauran al damunt no sé quantes acusacions d'etnicisme
i agressió identitària que costaran de suportar. Així que, almenys des dels
partits que es consideren nacionalistes (o com es digui allò que ja no té ni
nom), estaria bé que no es jugués amb la terminologia en benefici propi i que
no es menyspreessin els esforços que ha fet molta gent en la lluita democràtica
per la supervivència d'una llengua i una cultura que no se salvaran -només- a
base d'ajuts socials talonari en mà. Una mica de sisplau.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 2. Diumenge, 12 de novembre del 2006
Quadern de ciutat
Vomitar de vergonya
Lluís-Anton Baulenas
De vergonya: un cartell de l'Ajuntament de Barcelona amb el nom del carrer
Rosselló escrit amb una 's'
FRANCESC MELCION
Hi ha un fet social estiuenc, a Barcelona, que, curiosament, com més temps
passa, va a pitjor. Es tracta dels cartells de les botigues i dels establiments
públics on avisen que tanquen per vacances. És un clàssic de tota la vida.
Doncs bé, qui decideix fer-ho en català, ho fa pitjor que fa cinc anys i encara
pitjor que en fa deu, per posar límits temporals. No hauria de ser al contrari?
Sembla que no. Hi ha casos gloriosos que, com la tuberculosi al segle XXI,
rebroten amb més força que mai.
Quan semblava que tothom, a Barcelona, a còpia de veure-ho, havia deduït com
s'escrivia la paraula vacances, resulta que no. Ressorgeix amb tota la
seva esplendor aquell ús tan entranyable de la ç que anys enrere ens
embolcallava com un suau massatge arreu de Catalunya. Sant Vicenç dels Horts era sant Vicens (bé,
també, sant Viçens, sant Vicents, sant Visens, fins a l'infinit) i la nostrada
Mercè era, no cal dir-ho Merçè. Al seu costat i, last but not least, hi
havia aquelles formidables "Vacançes". D'aquestes darreres,
se'n tornen a veure més que mai. És el mateix cas de "setembre",
reconvertit en "septembre", no tan greu però igual de significatiu.
Al seu costat aguantant tempestes lingüístiques, es manté ben ferm el verb
"romandre". És fill directe dels anys gloriosos de lluita, en què,
s'accepti o no, davant dues formes sinònimes, s'optava per usar la més llunyana
del castellà. I així va ressuscitar "romandre" des dels fons dels
segles de la llengua. Es va instal·lar còmodament en el nivell alt del
llenguatge, igual que altres paraules semblants, i va fer el salt mortal a les
botigues del poble o a les oficines administratives gràcies al rotund:
"Aquest establiment romandrà tancat per vacances de tal dia a tal
altre". Al principi, la gent no tenia ni idea del seu significat. Acabava
deduint-ho i, igual que va lluitar fervorosament per l'invent de
l'"entrepà" per tal de desterrar l'odiós "bucadillu", va
adoptar per militància aquell mot tan estrany.
Aquest comportament ha passat a la història. El relaxament dels catalans, en
matèria lingüística, és evident. El català que parlem cada vegada s'assembla
més al castellà. Només sabem parlar la nostra llengua a través de les
estructures del castellà, de les seves expressions, frases fetes i refranys,
els quals traduïm amb tota la bona fe (llancem "campanes al vol", per
exemple). A hores d'ara, la poca cura en l'ortografia de les manifestacions
públiques de la nostra llengua és tan patètica i vergonyosa que fa vomitar.
D'aquí a poc temps, parlar bé el català es considerarà
"nacionalista". I advertir dels cartells mal escrits, anar contra la
llibertat d'expressió. I ja no ho diem pels botiguers que tanquen per
"vacançes" i tornen el "septembre" sinó per qui hauria de
donar exemple, l'Ajuntament de Barcelona, que ha omplert la ciutat de cartells,
un cop més (i en portem...), avisant dels problemes de trànsit que trobarem al
carrer "Roselló". Ja portem molts dies així. Ningú no ho ha corregit.
Ni ho corregirà. Total, per què?
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 30. Diumenge, 20 d'agost del 2006
