Enfront d'aquesta realitat, el republicanisme s'esforça per estretar el vincle entre electors i representants -si cal agafar el transport públic per anar a Palau, s'agafa i es deixa el cotxe oficial, ... -, per introduir mecanismes que facilitin la participació dels ciutadans -fent, per exemple, comprensibles i clarament fonamentades les ordenances municipals d'un consistori o oferint plans d'actuació urbanística sense la carrega de llenguatge tècnic totalment aliè al ciutadà de peu pla. ¿Com carai es vol que un ciutadà exerceixi els seus drets si no disposa de tota la informació necessària en un llenguatge que pugui entendre?.
La democràcia republicana demana d'un esforç suplementari per arribar a l'acció final, ja que és una democràcia deliberativa. No hi ha lloc a la imposició arbitrària, al domini d'uns sobre els altres, a la manca de documentació sota el pretext que la gent no l'entendrà i que, per tant, no és necessària.
La discussió racional, l'intercanvi de raons, la defensa pública de les posicions respectives són la base principal per a l'acceptació de les decissions públiques que es prenen. Sense debat, sense arguments, sense una justificació racional suficient i comprensible per tots els ciutadans, una decisió, una llei, un acord, no és possible.
D'aquesta manera, dins el concepte de democràcia republicana, autors com Madison, han arribat a plantejar-se la manera d'evitar la dominació dels partits polítics sobre la vida de la gent. Segons aquest pensador, cal promoure "una major varietat de partits i interessos" per obligar-los a deliberar, contraposar-se i arribar a acords amplis i, per tant, més propers al bé comú.
En el concepte republicà, els governs de concentració -que representin el màxim nombre de ciutadans- són preferibles a governs que es diuen majoritaris sense ser-ho; i els representants han de ser persones que compleixin amb les seves funcions pel plaer de servir la col·lectivitat, per un període limitat de temps i que siguin austers en les seves maneres de fer i de ser.
Acabem aquest apunt -i la sèrie d'apunts on s'ubica- amb una reflexió conceptual de fervent actualitat. Es tracta de la visió republicana del concepte de solidaritat. Un concepte d'arrel cristiana i socialista que, en la porció de pell de brau on som atrapats, s'utilitza com a dard enverinat entre territoris i persones.
El republicanisme històric -el de Ciceró i Pau Claris, entre d'altres- ha estat molt crític amb un concepte que, només cal mirar al nostre voltant, reforça actituds passives en els receptors d'una acció solidària continuada i arbitrària. Els republicans prefereixen parlar de "fraternitat" o "ajuda mútua", conceptes que impliquen el protagonisme actiu dels ciutadans i d'organitzacions alienes al poder polític i que actuen com un pèndol on l'intercanvi genera fluxes bidireccionals que enriqueixen per igual a tots els participants en l'acció fraterna. La clau del sistema republicà és en la resposta a preguntes com: Què pot fer l'altre per mi i que puc fer jo per l'altre? Què pot donar l'Àfrica a Europa i que pot donar Europa a l'Àfrica? Què pot donar la ciutat al camp i el camp a la ciutat?
Les fraternitats republicanes del tombant del segle XIX potser ens haguessin donat una resposta que, l'economicisme actual, no és capaç de plantejar-se o, si en fos capaç, s'entesta en amagar-la sota arguments tecnocràtics i protestes dels qui són receptors de l'acció unidireccional.
