Ahir vam tenir una exemple més, de colonialisme espanyol en tota regla arreu dels Països Catalans. Tots ja sabíem que els espanyols son moltíssims als nostres pobles i ciutats i que el seu grau d'odi era altíssim, gairebé equiparable al de molts catalans insatisfets i desorientats. (continua)
Encara que faci diverses generacions que viuen i treballen aquí, com deia en Pujol, tenim milers de colons totalment refractaris a la nostra cultura, i que ahir amb la classificació d'Espanya per a la final de l'Eurocopa, van tornar a sortit al carrer a repetir els actes de colonialisme, en molts casos ratllant el feixisme, amb "Arriba Espanya" a crits per les cases, passant amb els seus cotxes des de 3/4 d'onze fins les 3 de la matinada una vegada i una altra, cridant al mig de la Plaça del Prim, "Quien manda aquí? España!!". Es veia que portaven anys esperant-ho, les seves cares estaven totalment desencaixades per la ràbia vers qualsevol cosa que els envoltava. Ho desitjaven i encara ens queda el millor per veure.
En resum que estem colonitzats, i a més per una cultura espanyola carregada d'odi envers naltros durant segles, i força sovint extremadament inculte, que vomita la seva ràbia a la mínima que pot, i que fa que ser català als Països Catalans, cada cop s'assembli més (encara que sigui remotament per sort) a ser palestí a Palestina.
Opinió
Joan Guiu
Hem d'anar cap al conflicte nacional i també cap al social. "Flamencs i Valons". O ens enfrontem als espanyols a nivell social i ideològic en tos els àmbits del dia a dia o continuarem sent espanyols i francesos. No cal treure l'escopeta, només no renunciar a l'enfrontament que ens reafirmarà en la nostra posició, i els hem de tractar com el que són: colons ocupants.
Per tant, no ho dubteu: la victòria és nostra.
La idea de la unitat nacional dels ciutadans de Catalunya no passa, en el millor dels casos, de projecte polític poc reeixit, tant per manca de convicció com per manca de recursos.
La realitat sociològica és una altra de ben diferent. I el poble menut, de banda i banda, copsa la realitat, i continua parlant dels catalans i dels castellans (o, en més bast, de catalufos i quillos).
I no hi ha topades perquè una de les parts, sempre la mateixa, té arrelat congènitament el costum de cedir arreu i sempre.
La cultura de la integració és un luxe que ens podrem permetre el dia que siguem lliures - si és que tal dia arriba. Però em temo que més aviat ens hem d'anar preparant per a esdevenir una minoria ètnica - això sí, de moment la més nombrosa, en el nostre propi territori.