Era al carrer esperant que la seva companya sortís del bany, havia estat un vespre esplèndid, ... havien sopat aviat per poder anar al concert, després van poder aparcar just davant del teatre. Els músics, aquell vespre, estaven especialment inspirats i el concert va ser magnífic. Tot havia sortit perfecte i ell i la seva companya sortien del teatre relaxats, contents i proveïts de la serenor que els hi proporcionaren les dues hores de tranquil·litat i goig musical.
Va ser en aquell moment quan ella li va dir:
.- Espera’m un moment al carrer que vaig al bany i ara surt
I ell era allà, al carrer esperant que la seva companya sortís, assossegat i feliç, quan de sobte un esclat de sons impertinents varen començar a trencar l’encant
Clàxons, botzines i trompetes, tots ells absolutament desharmonitzats, despertaren de cop i espanyaren, ara ja sí, qualsevol possibilitat de relació de complicitat amb la pau i el silenci.
Ejpanya havia guanyat a Rússia i això s’havia de celebrar amb tota casta de renous dissonants, i quant més emprenyadors millor!
Per acabar-ho d’arreglar començaren a circular cotxes a tota pastilla amb banderes espanyoles amb gallina i sense gallina, que en passar per davant d’ell, feien sonar el clàxon i proferien crits incomprensibles que incloïen sempre la paraula “ejpanya” i, en alguna ocasió, també anomenaven a un tal “franco”.
Ell els hi hagués volgut fer una botifarra darrera una altra, però va comprendre que no era un moment apropiat per heroïcitats inútils i es limitava a ignorar-los, a fer veure que no el veia ni els escoltava, fins que un dels cotxes es va aturar davant seu i de dins en sortiren tres energúmens amb banderes i samarretes espanyoles cridant “ejpanya, ejpanya,...” i el que anava davant va allargar la mà dient-li.:
.- “Chócala colega, que viva ejpanya”.
Ell va comparar el seu metro noranta d’alçada i els seus, gaire bé, cent kilos, amb la talla i presència dels forasters emprenyadors i va pensar “fins aquí podíem arribar” i endiumenjat com anava amb la seva camisa mallorquina sense coll, els calçons acabadets de planxar i la seva impressionant, llarga i espessa barba blanca, retirant la mà i amagant-la, els hi va dir:
.- (H)Ala venga!, deixeu-me!
Un silenci de conseqüències incertes va aparèixer per breus instants en el petit espai que ocupaven les quatre persones, fins que un dels forasters el va interrompre dient:
.- Déjalo ya coño, que no vé que é moro.
.-Pué nà saborío, que viva ...... Marrueco! Va concloure el proposador de l’encaixada de mans.
... i desconcert, harmonia i disharmònics. Així és sa vida
Com els que es varen produir el diumenge 29 de juny fins a les tantes de la matinada, però encara menys multitudinaris a Mallorca del que jo esperava i ells desitjaven, ... però per contrastar desafinaments sempre ens quedarà la música, l'harmonia de la bona música, com la que estic escoltant ara: Toots Thielemans&Kenny Werner... una delícia