Aquest divendres al vespre vaig anar al concert en record de Mossèn Ton Martí. De fet, el títol del programa ja era la síntesi mateixa, 4t Concert a Ton Martí, en record de la seva absència. Vàrem ser uns quants, potser uns 120 – 140, que ens vam asseure dins el nostre preciós claustre gòtic català, sota el cel estrellat i la presència de l’únic habitant arrelat, el freixe, en una nit fantàstica. El concert va ser també allò més agradable, una primera part, música clàssica de Schubert, Hahn i Toldrà, i una segona part, amb barreja del brillant Amadeu Rosell, per tant, entre música tradicional i cançons espirituals negres i folk. //// segueix////
M’és agradable cada any, i ja en van 4! Recordar la pèrdua d’en Ton Martí i de la Fina. Ja fa quatre anys, que em van trucar a la matinada, per dir-me que al capvespre tornant de Saragossa el tot terreny d’en Ton, havia sortit de la carretera i havia caigut al canal, a Sidamon. Resultat, la Fina i en Ton morts. Va ser una commoció tant pel municipi, com també per moltes persones, que a nivell personal, individual, el caràcter d’en Ton havia ajudat a forjar-lo i marcar-lo. En Ton era una capellà de poble, un molt bon capellà de poble. A més, el seu caràcter enèrgic i les conviccions independentistes que tenia, les defensava fins al final, i en tot tipus d’àgora. Mossèn Ton Martí, a mi hi ha dos moments, o etapes vitals que em marca. Una primera, en el temps d’escolà del monestir. Jo no l’havia tingut de mestre, perquè havia anat al Mestre Andreu, i per tant, només el coneixia de vista i per ser el capellà. Naturalment, sabia de les seves conviccions patriòtiques i sabia que va ser l’introductor de les classes de català en el tardo franquisme. Recordo, la forma com governava la indomable escolania i sobretot com subtilment, a l’explicar-nos qualsevol història, qualsevol excusa de la litúrgia, o d’alguna pedra del monestir, i incloïa no massa veladament un missatge, una empremta, catalana i independentista. Són d’aquells impactes que van al substrat, que segurament amb el temps, te n’adones que poc o molt t’han forjat. L’altre moment, ha estat sense cap mena de dubte els anys d’alcalde. Recordo sempre el respecte a la institució que representava, i jo la seva, i per molt que costi de creure la no intromissió que havia tingut en els aspectes municipals. Tot i així, recordo consells intel·ligents, recordo advertiments, i també vàries caminades a la pista de Fogonella, amb en Gal (el gos petaner i amic del Mossèn). Recordo la preocupació i treball per temes socials del municipi, la residència, la fundació, i els primers passos i visites a educació per intentar assolir l’eso a Sant Joan. Llàstima, perquè no ho va veure, però l’estratègia va ser parida amb ell en vida. Recordo... quan vam anar a l’enterrament del Bisbe Deig, recordo les misses al Taga, amb la senyera al vent i les seves prèdiques, genials i amarades de país per totes bandes, i finalment recordo les llàgrimes del seu enterrament, i del visca Catalunya... que molts vam fer i dir.
Res, que ja fa quatre anys, que la Fina i en Ton no hi són. Que la família Ton Martí, la Parròquia i l’ajuntament, que fa quatre anys van decidir fer aquest recordatori musical, mantinguin el caliu per no perdre-ho. Aquest divendres, vaig veure com el temps també acaba fent un sedàs, un filtre, d’aquelles persones que també tenen la necessitat de recordar aquell patriota, aquell capellà, aquell amic, aquell... (cadascú amb la seva part o algú amb totes) que va ser Mossèn Ton Martí. Gràcies Amadeu Rosell per mantenir la flama.
Quin gust de llegir aquest teu particular homenatge al mossen Ton Martí. Per la meva part, al estar sempre tant liat entre les mil i una tonteries que faig, em va estar impossible d'anar al seu concert d'homenatge a Sant Joan.
Jo vaig tenir també la sort de tenir-lo de professor durant 3 anys, i sens dubte ha estat una persona i una personalitat que m'haurà marcat, i de la que guardo un record entranyable. Ojalà hi hagués tant sols un 10% dels professors de la seva categoria humana, intelectual i de valors...
Deixa-m recordar un exemple de la seva entrega als seus principis: Jo ara visc a Vic, i encara em serveix el Mossen de referència per a recordar-los-hi la seva creuada per a reclamar els objectes que el Bisbat va assignar al museu de Vic quan pertanyien al monestir de Sant Joan. Els de Vic van callar com p..... i el Mossen va demostrar que els seus principis i el seu patriotisme (en aquest cas cap el seu poble), estava molt per damunt de la seva obediència a la pròpia jerarquia de l'esglesia. Això és un clar exemple de com una persona pot administrar la seva llibertat personal, encara que estigui emmarcat en una mega organització multinacional com és l'esglesia catòlica.
Albert, tens molta raó, amb això de ser una persona entregada i lliure. Amb les peces del bisbat i l'acord forçat a signar per part del mateix bisbat i generalitat l'any 2002, ho va tornar a demostrar. Per la vessant educativa, no en puc donar referències, però persones que sí que ho podeu fer, la implicació en l'educació i els valors, eren constant. Em sumo amb la llàstima del 10% de professors !!!
L'acord firmat el 18 de maig de 2002, hores abans que s'inaugurés el flamant i nou Museu Episcopal de Vic (MEV), va ser signat pel Bisbat de Vic i la Parròquia de Sant Joan, no pas per la Generalitat.
Prefereixo corregir-ho, si no hi tens inconvenient, perquè ni la Junta del Monestir ni la Parròquia de Sant Joan, en vint-i-un anys de ligiti, no han rebut ni un document oficial de cap dels organismes del Departament de Cultura, ni de la resta de la Generalitat, posicionant-se a favor o en contra de les peticions santjoanines; altrament, no els hi tocava de ser-hi ni d'intervenir-hi, fins que la Generalitat no va incorporar-se al patronat del MEV. Fou aleshores quan, en diverses ocasions, van exposar-se els nostres arguments als successius directors generals i, fins i tot, consellers, sense obtenir-ne, com he dit, cap resposta escrita.
En resum: la Generalitat —perquè no li ha convingut enemistar-se amb bisbes i perquè el ultra carrincló i ranci lobby vigatà, forjat al redós de pans de pessic i espessa boira— no ha intervingut mai en el procés de reclamació dels objectes que, pertanyents a la parròquia de Sant Joan, es troben, encara avui, dipositats en un Museu que cada vegada és menys episcopal i més de la ciutat de Vic.
gràcies pel comentari i sobretot per l'allau d'informació concreta, concisa i fiable. No en va, també n'has estat coprotagonista. Per tant, gràcies perquè tens raó, i molta amb la no intervenció pública. Tot i així, crec recordar que l'acord del 2002 va ser propiciat, i també forçat pel Govern, ja que hi havia certa por o pànic de trobar-se amb el President inaugurant el MEV i una manifestació de Santjoanins i altres reclamant "posar l'altra galta".
Quanta sapiença, amb tant poques paraules. Homenatge a totes aqueslles persones del segle passat "que no sabien de lletra" però que tenien més lletra que ningú.
Per la meva part, al estar sempre tant liat entre les mil i una tonteries que faig, em va estar impossible d'anar al seu concert d'homenatge a Sant Joan.
Jo vaig tenir també la sort de tenir-lo de professor durant 3 anys, i sens dubte ha estat una persona i una personalitat que m'haurà marcat, i de la que guardo un record entranyable. Ojalà hi hagués tant sols un 10% dels professors de la seva categoria humana, intelectual i de valors...
Deixa-m recordar un exemple de la seva entrega als seus principis: Jo ara visc a Vic, i encara em serveix el Mossen de referència per a recordar-los-hi la seva creuada per a reclamar els objectes que el Bisbat va assignar al museu de Vic quan pertanyien al monestir de Sant Joan. Els de Vic van callar com p..... i el Mossen va demostrar que els seus principis i el seu patriotisme (en aquest cas cap el seu poble), estava molt per damunt de la seva obediència a la pròpia jerarquia de l'esglesia. Això és un clar exemple de com una persona pot administrar la seva llibertat personal, encara que estigui emmarcat en una mega organització multinacional com és l'esglesia catòlica.
Carles:
L'acord firmat el 18 de maig de 2002, hores abans que s'inaugurés el flamant i nou Museu Episcopal de Vic (MEV), va ser signat pel Bisbat de Vic i la Parròquia de Sant Joan, no pas per la Generalitat.
Prefereixo corregir-ho, si no hi tens inconvenient, perquè ni la Junta del Monestir ni la Parròquia de Sant Joan, en vint-i-un anys de ligiti, no han rebut ni un document oficial de cap dels organismes del Departament de Cultura, ni de la resta de la Generalitat, posicionant-se a favor o en contra de les peticions santjoanines; altrament, no els hi tocava de ser-hi ni d'intervenir-hi, fins que la Generalitat no va incorporar-se al patronat del MEV. Fou aleshores quan, en diverses ocasions, van exposar-se els nostres arguments als successius directors generals i, fins i tot, consellers, sense obtenir-ne, com he dit, cap resposta escrita.
En resum: la Generalitat —perquè no li ha convingut enemistar-se amb bisbes i perquè el ultra carrincló i ranci lobby vigatà, forjat al redós de pans de pessic i espessa boira— no ha intervingut mai en el procés de reclamació dels objectes que, pertanyents a la parròquia de Sant Joan, es troben, encara avui, dipositats en un Museu que cada vegada és menys episcopal i més de la ciutat de Vic.
gràcies pel comentari i sobretot per l'allau d'informació concreta, concisa i fiable. No en va, també n'has estat coprotagonista. Per tant, gràcies perquè tens raó, i molta amb la no intervenció pública. Tot i així, crec recordar que l'acord del 2002 va ser propiciat, i també forçat pel Govern, ja que hi havia certa por o pànic de trobar-se amb el President inaugurant el MEV i una manifestació de Santjoanins i altres reclamant "posar l'altra galta".
De nou, gràcies