antoni.vives |
diumenge, 29 de juny de 2008 | 22:32h
Ara que hi ha un munt de gent mirant la final de l'Eurocopa de futbol, ara que sembla que tot fa olor d'hispanitat; ara que ens diuen que per fi Espanya és moderna i que la selecció de futbol ensenya la millor cara de l'Espanya nova; ara que ens han sotmès a la campanya de publicitat més forta dels darrers temps, de la que ningú no se n'ha pogut escapar, és un bon moment per recordar-me per què em fa tanta ràbia la selecció espanyola de futbol, i per què vull que perdi:
- Els que s'ho miren al camp vestits a l'estil de Manolo el del Bombo tenen dret a fer l'animal cridant a favor de la seva nació. Jo no. I els qui els representen en són els culpables. Per això vull que perdin.
- Els que s'ho miren des de la llotja de l'estadi de Viena, és a dir reis, ministres, directius, que s'ho passen molt bé: s'abracen, pateixen pels seus colors nacionals. Jo no puc fer-ho, no em deixen. I ells en són els culpables. Per això vull que perdin.
- Els que ho retransmeten i parlen de "nosotros", i de "raza", i de "toma Ibarretxe", són l'excrecència de l'espanyolitat de sempre. En el seu "nosotros" hi ha implícit l'odi al que no és dels seus. I jo no sóc dels seus, perquè em fa fàstic la seva retòrica, em repugna l'anti-tot-el-que-no-són-ells que traspua. Per tant vull que perdi tot el que m'odia.
- Tots els que es foten de mi quan vaig al camp a veure la selecció catalana: polítics, periodistes, intel·lectuals, gent de tota mena, perquè per a ells la nostra és "aldeana", "vulgar", fins i tot ridícula. I no són capaços de comprendre que jo vull fer el mateix que ells amb el que sento com a propi, com a meu, amb allò que m'uneix amb els meus compatriotes. Són ells per tant els qui no em deixen ser el que vull ser, i per tant vull que perdi tot el que m'ho impedeix.
- Perquè la selecció espanyola de futbol s'ha constituit en el mateix que es va constituir fa 44 anys amb el gol de Marcelino: un símbol d'espanyolitat "total", amb la diferència que aleshores, jugant contra la URSS al pot de les essències hi queien un munt de tòpìcs, i ara tan sols n'hi cau un: l'Espanya única per davant de tot, perquè la resta som senzillament accessoris. Per això vull que perdin.
Pot passar que al final no perdin, que veient jugar aquests nois, que ho fan molt i molt bé, és el més probable. El meu sentiment, davant la pluja de tòpics que ens caurà al damunt, davant els comentaris sobre la gent que haurà sortit a Barcelona amb la bandera espanyola (que són els que ja la tenen a casa, els de sempre, és clar), es reforçarà; perquè al final tot va dirigit a demostrar que la gent com jo, els catalans que vivim per ser-ne sense embuts, sense condicions, som una colla estranya, una minoria a estingir (llegiu Jimenez de Parga a l'ABC d'ahir!). S'equivoquen tant! La campanya publicitària quedarà en això, i mentre els símbols siguin uns quants nois xutant la pilota més o menys bé, tot quedarà en bromera, i la meva ràbia es transformarà en un somriure compassiu. Perquè al final, guanyarem nosaltres.
- Els que s'ho miren al camp vestits a l'estil de Manolo el del Bombo tenen dret a fer l'animal cridant a favor de la seva nació. Jo no. I els qui els representen en són els culpables. Per això vull que perdin.
- Els que s'ho miren des de la llotja de l'estadi de Viena, és a dir reis, ministres, directius, que s'ho passen molt bé: s'abracen, pateixen pels seus colors nacionals. Jo no puc fer-ho, no em deixen. I ells en són els culpables. Per això vull que perdin.
- Els que ho retransmeten i parlen de "nosotros", i de "raza", i de "toma Ibarretxe", són l'excrecència de l'espanyolitat de sempre. En el seu "nosotros" hi ha implícit l'odi al que no és dels seus. I jo no sóc dels seus, perquè em fa fàstic la seva retòrica, em repugna l'anti-tot-el-que-no-són-ells que traspua. Per tant vull que perdi tot el que m'odia.
- Tots els que es foten de mi quan vaig al camp a veure la selecció catalana: polítics, periodistes, intel·lectuals, gent de tota mena, perquè per a ells la nostra és "aldeana", "vulgar", fins i tot ridícula. I no són capaços de comprendre que jo vull fer el mateix que ells amb el que sento com a propi, com a meu, amb allò que m'uneix amb els meus compatriotes. Són ells per tant els qui no em deixen ser el que vull ser, i per tant vull que perdi tot el que m'ho impedeix.
- Perquè la selecció espanyola de futbol s'ha constituit en el mateix que es va constituir fa 44 anys amb el gol de Marcelino: un símbol d'espanyolitat "total", amb la diferència que aleshores, jugant contra la URSS al pot de les essències hi queien un munt de tòpìcs, i ara tan sols n'hi cau un: l'Espanya única per davant de tot, perquè la resta som senzillament accessoris. Per això vull que perdin.
Pot passar que al final no perdin, que veient jugar aquests nois, que ho fan molt i molt bé, és el més probable. El meu sentiment, davant la pluja de tòpics que ens caurà al damunt, davant els comentaris sobre la gent que haurà sortit a Barcelona amb la bandera espanyola (que són els que ja la tenen a casa, els de sempre, és clar), es reforçarà; perquè al final tot va dirigit a demostrar que la gent com jo, els catalans que vivim per ser-ne sense embuts, sense condicions, som una colla estranya, una minoria a estingir (llegiu Jimenez de Parga a l'ABC d'ahir!). S'equivoquen tant! La campanya publicitària quedarà en això, i mentre els símbols siguin uns quants nois xutant la pilota més o menys bé, tot quedarà en bromera, i la meva ràbia es transformarà en un somriure compassiu. Perquè al final, guanyarem nosaltres.
Un amic meu, suposadament nacionalista, estava a favor d'Espanya, li feia il.lusió, i em va comentar que hi jugaven catalans a la selecció. Als espanyols de pura "cepa" els importa ben poc que els catalans els ajudin a guanyar. No és el mateix que un asturià faci un gol o que ho faci un català. A l'asturià li posen l'Asturias patria querida per la radio, al català no li posaran els segadors.
Tinvito a visitar el meu bloc davidfrigola.bloc.cat
fa tres o quatre dies en parlàvem de tot això, i sols et vull dir que fins i tot a Arnes han tirat petards quan han guanyat "los suyos"...kina vergonya, i quina mala llet m'entra. Petonarru
Tens tota la raó, i m'ha anat molt bé llegir el teu apunt en aquest moment en què tot són petards i botzines.
Parles de guanyar. Tu ets un membre significat d'un partit polític i saps molt bé que part de la culpa de tot el que ens està passant és per la desunió dels partits. Uniu-vos, si us plau! Som molts els que ho estem esperant.
Salutacions,
Jordi Casadevall ("Les aigües turbulentes")