Tinc la sensació que un tel de boira, un punt demagògic, m'enterboleix l'enteniment, m'ennigula el cervell. Sé del cert, tanmateix, que és una reacció defensiva davant algunes de les coses que llegesc als diaris, que veig i sento –no sempre escoltant– als informatius de les televisions. És, doncs, una mena de cuirassa que pugui aturar els cops de tanta pertorbació mediàtica.
* * * * *
A finals de la dècada dels 50, Espanya encara no havia superat, ni de bon tros, la misèria a que l'havia abocada el model econòmic autàrquic imposat per la dictadura després de la guerra civil. Tot i el canvi de política dels Estats Units, immersos ja en la guerra freda amb la Unió Soviètica, que feu possible que el general Franco començàs a rebre suport i cooperació, no seria fins el 1959 que el tecnòcrates de l'Opus Dei donassin l'empenta a un Pla d'Estabilització que suposà l'emigració de dos milions de ciutadans, la devaluació de la pesseta i l'apertura econòmica a l'exterior.
Fins l'any 1952 no varen desaparèixer les cartilles de racionament, i fins el 54 no es tornaria als nivells de renda per capita de 1935. És en aquest context que l'Administració franquista pretecnocràtica posava en marxa iniciatives tan increïbles com una campanya nadalenca que es va publicitar amb l'eslògan Siente a un pobre en su mesa, amb l'evident objectiu que el mateix lema plantejava. Aquesta proposició havia de ser el títol d'un film de Luis G. Berlanga, en el qual una empresa d'olles, Cocinex, patrocina una subhasta de pobres entre cada família benestant d'una petita ciutat espanyola; la censura no va permetre el títol, per massa explícit, però en canvi no impedí la distribució del film, incapaços d'entendre la càrrega de profunditat contra el règim que suposava. Berlanga, és clar, va venir a bé –per força– en el canvi i va rebatiar la seva pel·lícula, que des d'aleshores és coneguda amb el nom del protagonista, Plácido. El treball del director, recolçat en les magnífiques interpretaciones de Cástor Sendra Cassen i José Luis López Vàzquez, entre d'altres, li va suposar una nominació als Oscar de l'any 1961; finalment el premi per al millor film en llengua no anglesa fou per Com en un mirall (Säsom i en espegel), d'Ingmar Bergman.
* * * * *
Les coses han canviat força a Espanya, i també al nostre país. Ara ja no cal seure els pobres a la taula. Les classes benestants segueixen netejant la seva mala consciència, però sense necessitat de passar pel mal tràngol de compartir taula amb captaires i malfactors. Ara tenen, per això, les ONG, les entitats benèfiques, altruïstes, que se'n fan càrrec de tot. Només cal llogar un hotel –de categòria, és clar– a Sóller, posem per cas, o unes cases de possessió reconvertides en restaurant, convidar-hi els amics i coneguts, i tots aquells que mai no deixarien passar la fotografia solidària que va amb el pack de l'evento solidario. Així, en comptes de seure a la taula un poble, hi seiem un bon grapat de senyores i senyors, previ abonament de la qüota altruista, lluint els vestits de firma i els esmòquing amb pantalons enrivetats de seda.
El que no em surten són els comptes. Vols dir que, en haver pagat el lloguer de les instal·lacions, el menú i el servei i altres foteses perquè la festa sigui com cal, resten cèntims per a projectes solidaris al Perú o a Tanzània? Potser convendria més destinar-hi el conjunt del pressupost d'atuells, joies, vestits, perruqueria, estores roges i altres galindaines. Això sí, potser no sortirien tan lluïts a les fotos de coloraines dels diaris i revistes. Poc glamur.
