Ara fa uns dies hi va haver un cert debat polític i mediàtic entorn d'un videojoc - The Wheelman, crec que es deia - en el que la ciutat de Barcelona és l'escenari d'un munt d'actes violents i vandàlics comesos pels seus protagonistes. Se sentiren diverses posicions, des de mirar d'evitar que el videojoc arribés al mercat fins a una altra situada a l'altre extrem en en sentit de dir que això és un joc, és ficció i no cal confondre-la amb la realitat i que, per tant, des dels poders públics no s'hi ha de fer res. He de dir que no tinc clara quina és la posició que caldria mantenir més enllà de l'apel·lació a la responsabilitat i a una correcte senyalització dels continguts per tal que ningú adquireixi el joc sense saber què s'hi trobarà. Ara bé, cal que ens preguntem, té límits legals, la ficció ?
Recordo que ara fa uns anys, als Estats Units es va acabar retirant del mercat un videojoc que consistia en que un personatge que representava un cowboy violava una noia índia i, com més vegades ho feia, més punts tenia. No sé si es va retirar per pressions del mercat o per imperatiu legal, però es va retirar. La pregunta però que ens hauríem de fer en relació al joc de Barcelona és sí qualsevol argument de ficció és assumible.
És a dir, si enlloc d'assassinats de polícies, robatoris, explosions a la Plaça Catalunya o conduir a 200 km/h per la Diagonal, el joc plantegés, per exemple, les activitats d'un pederasta recorrent els centres escolars de la la ciutat, ho assumiríem ? Seguiríem dient que és ficció, només ? O si el joc consistís en estavellar avions plens de passatgers als edificis emblemàtics de la ciutat ? Diríem que és de mal gust, només ? Potser sí, però crec sincerament que en un cas així les veus crítiques haurien estat superiors.
Però aleshores, torna a aparèixer la pregunta, té límits legals, la ficció ? Depèn de la qualificació moral que tots i cadascun de nosaltres donem als delictes que es cometen al joc ? O de la freqüència amb que ens acostumem a veure segons quins tipus de delictes en la ficció ?
Com he dit abans, no sé quina és la posició que des dels poders públics s'ha de tenir respecte aquesta qüestió, però en una societat que es mou sota la dictadura de la imatge fragmentada, episòdica i fàcilment manipulable més que no pas sota els dictats de la reflexió, la cultura i l'experiència crec que, com a mínim hi hauríem de pensar.
Dit això, crec que els jocs han d'estar correctament etiquetats per tal de fomentar la compra responsable per part dels progenitors en els fills menors. I en aquest sentit, els límits legals els hauria d'establir un mateix. Puix si algú no es sent còmode amb l'argument del joc té la llibertat de no comprar-lo.
Salut