jpinyol |
dimarts, 1 de juliol de 2008 | 19:39h
Pel que fa a la lluita que des de fa temps duc a terme per retornar el cos del meu avi al cementiri de Capellades -després d'haver hagut de patir un periple ben trist per voluntat d'un dictador- i just quan estic a punt de marxar del país i també del continent per motius també familiars, acabo de rebre un doble suport realment significatiu des de dos sectors de la nostra societat amb una força representativa immensa. Com que no vull interrompre les accions que estan duent a terme (a l'hora de portar el cas del meu avi i de tantes altres víctimes com ell que, després de la guerra civil van ser primer enterrats en fosses comunes i després profanats en el seu descans etern per sumar-se obligadament per a ells i traïdorament per als seus familiars, a la macabra realitat del Valle de los Caidos) ara per ara només diré des d'aquí que no em sento tan sol i que noto el meu avi més a prop del que sempre serà el seu poble.
Quan sigui més apropiat i no pugui interferir cap acció oficial us detallaré d'on ha sortit la iniciativa i les persones singulars que m'han donat el seu suport en les darreres hores d'una manera molt especial i notable.
Us deixo mentrestant, i si continueu llegint, un poema de Màrius Torres dedicat a la ciutat que va veure morir el meu avi just tres mesos abans que s'escrivissin els seus versos.
Que passeu molt bon estiu (per a mi, hivern!) i fins aviat!...
Molt lluny d'aquí
Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta,
on els anys d’alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.
L’Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d’un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d’hivern.
Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.
Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s’obren al capaltard;
en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.
Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.
Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta,
on els anys d’alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.
L’Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d’un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d’hivern.
Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.
Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s’obren al capaltard;
en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.
Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.
Màrius Torres
12 de juny 1939
