Com que feia temps que no veia una pel·lícula francesa actual, vaig aprofitar que TV3 emetia aquesta, que té certa fama, per gravar-la. L’he vista en quatre parts, sense entusiasme, tant per lenta com per banal. La protagonista és una escriptora de novel·les policíaques (Charlotte Rampling, excel·lent) que se’n va a viure una temporada a França. Com era d’esperar, la dona és una reprimida que guarda a l’armari impulsos lèsbics i perversions variades (el personatge està basat en escriptores com Agatha Christie o Patricia Higshmith). Amb l’arribada a la casa de la viciosa filla de l’editor, comença un joc -¿què és real i què imagina la desbloquejada ment de l’escriptora?-, que pot interessar alguns espectadors. Hi ha crítics que han vist en el fim una "profunda digressió sobre la creació artística"; jo no, però ho deixo anotat aquí. El director François Ozon és intel·ligent: tots aquells que no vulguin trencar-se el cap interpretant la història, poden dedicar-se a la contemplació de la jove Ludivine Sagnier, nua o en bikini; i fins i tot, al tram final, de Charlotte Rampling, més madura però també més atractiva. És a dir, una pel·lícula per a tots els públics.
