L'enveja entre els escriptors
Per Miquel López Crespí, escriptor
Però avui dia ja hi ha poca gent que es deixi enganyar en referència als problemes existents en alguns dels nostres premis literaris. Hom ja coneix a la perfecció, per exemple, els motius pels quals, a vegades, un premi queda declarat desert. No valen aquelles antigues excuses parlant de "la manca de qualitat de les obres presentades al cuncurs". La gent ja sap l'origen de totes aquests xirimandangues. L'enveja entre escriptors, les baralles entre clans i camarilles, el control de molts premis per part de determinades editorials, tot plegat fa que poca gent cregui en els comuniscats comunicats oficials d'aquell o aquest jurat. Però... què s'esdevé sovint vegada quan un jurat declara desert un guardó literari? En no poder guardonar l'endollat de torn, el que no volen tampoc és donar uns diners i un prestigi a un company del gremi. La majoria aclaparadora dels jurats sol estar formada també per escriptors, molts dels quals especialitzats en la "vigilància" de la "competència". Aquests escriptors són prou intel·ligents per a saber el que significa per a un altre autor que al compte corrent de l'escriptor arribin de cop i volta un parell de milers d'euros. L'enveja, com hem escrit una mica més am unt, la ràbia desfermada, els encega fins al súmmum del súmmum: encegats, s'estimen més que els diners del premi no ajudin un altre autor que, evidentment, el podria deixar en evidència amb la qualitat de la seva obra. I, tothom ho sap, uns milers d'euros signifiquen la possibilitat de "comprar temps lliure", és a dir, hores per anar bastint amb tranquil·litat noves obres literàries. [Continuar]
Un indret on es fa una mica més de justícia als escriptors és en els premis que encara no són controlats per editorials o camarilles. D'aquests ja en queden molt pocs, ja que els tentacles de les editorials i grups d epressió s'han infiltrat arreu. En aquells premis considerats de "segona" pot haver-hi encara certes restes de vertader interès per la literatura. En no haver-hi grans quantitats de diners a repartir, en no haver-hi grans poders editorials i mediàtics envoltant la parafernàlia dels guardons, és quan uns escriptors no controlats per les editorials, aquells professors d'institut, l'amant autèntic de la nostra poesia, el teatre o la novel·la, opinen sense pressions externes al fet literari. És evident que a les camarilles neoparanoucentistes els interessa desprestigiar aquesta mena de premis no controlats i consolidar, en diners i "prestigi", aquells que ells manipulen. Controlant els que "consagren", menystenint els altres, silenciant els autors que no guanyen els premis manipulats pels neoparanoucentistes, imaginen que ho tenen tot sota control. Dic que "s'ho imaginen" perquè sovint, afortunadament!, una obra guardonada en un premi dit de "prestigi" desapareix del mercat en poques setmanes mentre que aquella que guanyava en un indret considerat de "segona" aconsegueix obrir-se camí mitjançant el sistema del "boca a boca".
Hem estat molts d'anys en copsar tot el que hem escrit fins aquí. A mitjans dels vuitanta, que és quan, després d'anys de militància en defensa de la República i el socialisme, tornam a conrear la prosa, la poesia i el teatre, encara imaginam que hi pot haver certa honradesa en el món de la promoció dels nostres autors. Hom, acostumat al mestratge d'homes del tarannà de Josep M. Llompart, pensàvem que l'obra, en ser bona, aniria fent camí per ella mateixa sense necessitat del suport de comissaris i mitjans de comunicació controlats. Aquesta innocent confiança en la capacitat de l'obra de l'autor per anar fent camí ella sola em portà, segurament de forma equivocada, a romandre una mica al marge del que solem anomenar "la societat literària". Record no haver fet cap presentació no solament d'Històries per a no anar mai a l'escola que edità Laia. Altres llibres, molts d'ells guardonats arreu dels Països Catalans, que no vaig presentar foren Paisatges de sorra que havia guanyat el Premi Joanot Martorell de narrativa al País Valencià; Necrològiques, que guanyà el Ciutat de València de narrativa l'any 1988, els poemaris Tatuatges, guardonat a Castelló i Les Plèiades, que obtingué el Premi de poesia "Grandalla 1990" lliurat en el Principat d'Andorra.
En aquells moments pensàvem, i crec que bastant encertadament, que la promoció d'una obra devia ser cosa quasi exclusiva de l'editorial i que el deure de l'escriptor era escriure tan bé com sabia, compromès amb el seu poble i cultura. Crec que érem -i som encara!- molt innocents. Aquesta teoria, que a primera vista pot semblar prou correcta, amaga en el fons una arma de doble tall. Ben cert que en una societat normalitzada i amb una crítica literària assenyada i prou seriosa l'escriptor segurament tendria prou feina a preocupar-se solament de la gestació de la seva obra. Però per desgràcia, i ho hem anat descobrint a poc a poc deixant sang en el camí, som en una societat on l'enveja i l'autoodi són la realitat quotidiana. Malgrat que reconec les molèsties que pot representar una presentació, el cert és que en una situació on normalment l'editorial no es preocupa de la promoció dels seus autors si aquests no fan algun moviment per sortir del silenci, ningú no parlarà de la seva obra. Més encara: en més d'una ocasió si se'n parla potser és per provar d'enfonsar-lo. En tenim molts d'exemples dins del tinter, i qui més qui manco sap de companys que han patit aquesta mena de campanyes rebentistes, això si no les ha patides i pateix ell mateix.
L'enveja de la feina del company de ploma és a l'ordre del dia. I, com hem pogut comprovar en aquests darrers trenta-cinc anys de conreu de la literatura, per a barrar el pas als escriptors i escriptores que "molesten" hom no dubta a instal·lar-se en els llocs de control cultural més adients. El comissariat neoparanoucentista procura controlar totes les institucions que pot. Controlar les conselleries i direccions generals de cultura vol dir també possibilitat d'exercir una estreta vigilància i dirigir les subvencions a mitjans de comunicació, revistes, editorials, ràdios i televisions. Tot plegat un infranquejable cercle de ferro que pocs autors, sense suport polític, mediàtic, acadèmic o econòmic poden rompre només amb les seves forces.
Confés que no m'agrada l'etern ritual de la presentació d'un llibre. Si alguna vegada ho he fet ha estat per deixar contenta l'editorial. Evidentment que he presentat molts dels meus llibres, però també, en determinades circumstàncies, els editors han estat prou gentils per a no pressionar massa i deixar-me en llibertat al respecte. En la dècada dels noranta i fins i tot del 2000 no he presentat els poemaris El cicle dels insectes, publicat per l'Editorial Moll l'any 1992; Llibre de pregàries, que guanyà el Premi de Poesia Grandalla del Principat d'Andorra l'any 1999 i Rituals, que guanyà el Premi de Poesia Illa de Formentera l'any 2001 i que edita Res Publica Edicions d'Eivissa l'any 2001. Una equivocació? Segurament, però a vegades un autor que veu i comprova les tèrboles maniobres que l'encerclen no sempre té un estat d'ànim, una situació psicològica adient per sortir a participar en els fastos de la "societat literària" i s'estima més que l'obra vagi fent camí per ella sola. Que és molt més difícil? Ben cert! Però cap presentació d'una obra, cap crítica positiva en un mitjà de comunicació no garanteix, ni molt manco, l'èxit o màxima difusió d'aquella novel·la o poemari.
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
