Aquests dies la selecció espanyola de futbol (batejada com "la roja", còpia barata de "les bleus" francesos o "gli azzurri" italians) ha guanyat alguna cosa, i un s'alegra que això només passi un cop cada segle. L'explosió de fervor patriòtic supura per tot arreu, carrers i places en van plens, a la feina no es parla d'altra cosa.
Diuen que mentre Xavi xisclava "¡VIVA ESPAÑA!" des de la Plaza Colón de Madrid , tota Catalunya sortia al carrer. Tota?
Diuen que mentre Xavi xisclava "¡VIVA ESPAÑA!" des de la Plaza Colón de Madrid , tota Catalunya sortia al carrer. Tota?
(seguir llegint)
És cert que per mentir bé, cal creure's que el que dius és veritat, i una manera és repetir-ho molts, molts cops. Hem sentit tants cops que la gent va omplir els carrers de les ciutats catalanes, que hem arribat a creure'ns-ho. Jo parlaré de Barcelona.
Entre 3000 i 5000 persones a Pl. Espanya, altres tantes a la Rambla de Canaletes, i 800 a la Plaça Artós (Sant Gervasi). Unes 10.000 persones al carrer tirant llarg, en una població d'uns 2.000.000 d'habitants, no semblaria una explosió unànim de joia, però ells diuen que sí. Caldria buscar a les hemeroteques les xifres de gent que celebra els triomfs del Barça, i fins i tot de la copeta del Rei que va guanyar l'Espanyol fa poc, per poder comparar. Jo vaig passar per la Plaça d'Espanya i, creieu-me, allà no hi havia ni una cinquantena part de la gent que s'hi desplaçava per veure el piromusical. Barcelona, bolcada al carrer? Sí que som poquets...
Això són xifres objectives. Anem a dades subjectives i siguem sincers: ¿a quanta gent del nostre voltant coneixem que celebri el triomf de "la Roja", fins al punt de sortir al carrer o llençar petards? No puc parlar pels altres, per això respondré per mi: els que m'esperava.
Al meu voltant, políticament parlant, hi veig persones nacionalment desacomplexades, en un sentit o d'altre, que no ha variat la seva manera de pensar: qui no suportava la selecció espanyola segueix sense suportar-la, i qui n'era fanàtic o ha estat més encara (i ja s'ho mereixia, el pobret).
Després hi ha el grup de catalans acomplexats, sense conviccions gaire sòlides, que simplement s'ajunta amb qui guanya; i com ara està de moda anar amb "la Roja", doncs amb ells hi van. S'alegren de que guanyi perquè la vida està per pujar-se a l'onada i gaudir, i ben fet que fan si realment pensen així. Són les mateixes persones que si demà Catalunya pot competir internacionalment en esports internacionals, i fa un bon paper, celebrarà els seus èxits i s'afegirà a un nou carro guanyador. I a viure, que són tres dies.
No es pot negar que Espanya ha jugat un bon futbol, atractiu i ofensiu, i això agrada als que ens agrada el futbol. Si em mirés els partits d'Espanya des d'un punt de vista neutral, segurament m'hauria alegrat del seu èxit, com m'alegraria de l'èxit d'una Holanda que jugués millor que Itàlia. Contra això no es pot lluitar sense unes conviccions que, sens dubte, no se li poden imposar a ningú.
I finalment, el grup que ha inflat les xifres: els immigrants. Les persones nouvingudes a Catalunya els darrers deu anys, contra l'opinió de molts, han fet un gran esforç d'integració. Han après la llengua, la cultura i els costums del lloc on viuen. El que succeeix és que viuen en barris on la llengua, la cultura i els costums no són catalans, sinó espanyols. I de la mateixa manera que onades anteriors s'afegien amb entusiasme a un Barça que els representava, aquests han mirat al seu voltant i s'han afegit als èxits de l'equip de moda, del que la gent en parla i del que guanya, fent a més un bon futbol: Espanya. Què els hem de retreure?
Catalunya no s'ha tornat "roja Colón". El que està és desorientada, per un catalanisme incapaç d'oferir un discurs atractiu i engrescador, impotent per posar-se al dia, comandat per uns dirigents inútils, sense carisma ni autoritat més enllà de la parròquia de sempre. Catalunya tornarà a ser diferent quan tingui quelcom diferent que oferir, però de moment s'ha de conformar veient els triomfs del veí, més poderós, més atractiu i més modern.
No busquem culpes a fora, la culpa del que succeeix no és de la selecció espanyola, ni dels mitjans de comunicació, ni tant sols d'impresentables com Xavi, incapaços d'adonar-se de quan és un bon moment per callar-se o per dir quelcom diferent. La culpa és nostra i només nostra.
Quan es pugui dir "VISCA CATALUNYA!" enmig d'una plaça plena de gent orgullosa de ser catalana, orgullosa d'estar muntada al carro dels vencedors, milers i milers de persones correran a fer-ho. Ara per ara, no en tenen cap motiu.
Entre 3000 i 5000 persones a Pl. Espanya, altres tantes a la Rambla de Canaletes, i 800 a la Plaça Artós (Sant Gervasi). Unes 10.000 persones al carrer tirant llarg, en una població d'uns 2.000.000 d'habitants, no semblaria una explosió unànim de joia, però ells diuen que sí. Caldria buscar a les hemeroteques les xifres de gent que celebra els triomfs del Barça, i fins i tot de la copeta del Rei que va guanyar l'Espanyol fa poc, per poder comparar. Jo vaig passar per la Plaça d'Espanya i, creieu-me, allà no hi havia ni una cinquantena part de la gent que s'hi desplaçava per veure el piromusical. Barcelona, bolcada al carrer? Sí que som poquets...
Això són xifres objectives. Anem a dades subjectives i siguem sincers: ¿a quanta gent del nostre voltant coneixem que celebri el triomf de "la Roja", fins al punt de sortir al carrer o llençar petards? No puc parlar pels altres, per això respondré per mi: els que m'esperava.
Al meu voltant, políticament parlant, hi veig persones nacionalment desacomplexades, en un sentit o d'altre, que no ha variat la seva manera de pensar: qui no suportava la selecció espanyola segueix sense suportar-la, i qui n'era fanàtic o ha estat més encara (i ja s'ho mereixia, el pobret).
Després hi ha el grup de catalans acomplexats, sense conviccions gaire sòlides, que simplement s'ajunta amb qui guanya; i com ara està de moda anar amb "la Roja", doncs amb ells hi van. S'alegren de que guanyi perquè la vida està per pujar-se a l'onada i gaudir, i ben fet que fan si realment pensen així. Són les mateixes persones que si demà Catalunya pot competir internacionalment en esports internacionals, i fa un bon paper, celebrarà els seus èxits i s'afegirà a un nou carro guanyador. I a viure, que són tres dies.
No es pot negar que Espanya ha jugat un bon futbol, atractiu i ofensiu, i això agrada als que ens agrada el futbol. Si em mirés els partits d'Espanya des d'un punt de vista neutral, segurament m'hauria alegrat del seu èxit, com m'alegraria de l'èxit d'una Holanda que jugués millor que Itàlia. Contra això no es pot lluitar sense unes conviccions que, sens dubte, no se li poden imposar a ningú.
I finalment, el grup que ha inflat les xifres: els immigrants. Les persones nouvingudes a Catalunya els darrers deu anys, contra l'opinió de molts, han fet un gran esforç d'integració. Han après la llengua, la cultura i els costums del lloc on viuen. El que succeeix és que viuen en barris on la llengua, la cultura i els costums no són catalans, sinó espanyols. I de la mateixa manera que onades anteriors s'afegien amb entusiasme a un Barça que els representava, aquests han mirat al seu voltant i s'han afegit als èxits de l'equip de moda, del que la gent en parla i del que guanya, fent a més un bon futbol: Espanya. Què els hem de retreure?
Catalunya no s'ha tornat "roja Colón". El que està és desorientada, per un catalanisme incapaç d'oferir un discurs atractiu i engrescador, impotent per posar-se al dia, comandat per uns dirigents inútils, sense carisma ni autoritat més enllà de la parròquia de sempre. Catalunya tornarà a ser diferent quan tingui quelcom diferent que oferir, però de moment s'ha de conformar veient els triomfs del veí, més poderós, més atractiu i més modern.
No busquem culpes a fora, la culpa del que succeeix no és de la selecció espanyola, ni dels mitjans de comunicació, ni tant sols d'impresentables com Xavi, incapaços d'adonar-se de quan és un bon moment per callar-se o per dir quelcom diferent. La culpa és nostra i només nostra.
Quan es pugui dir "VISCA CATALUNYA!" enmig d'una plaça plena de gent orgullosa de ser catalana, orgullosa d'estar muntada al carro dels vencedors, milers i milers de persones correran a fer-ho. Ara per ara, no en tenen cap motiu.
De tu inolvidable escrito solo tengo una par de cosas más que añadir.
Conozco a gente como tu, sois los que movéis Catalunya, los que organizáis los festivales internacionales, de música y moda (Sonar, Summercase, Bread and butter), los que adelantáis al país en mentalidad y conceptos políticos, los que deseáis que Catalunya finalmente sea un estado independiente pasando por encima del cadáver de más de la mitad de su población, los que infligís bondad y generosidad, a la par que respeto con los pueblos de España por medio de la sensata muestra del más tierno desprecio para con lo español. Amantes de los eufemismos tipo "estat espanyol" o "TGV". Tranquilo, llevo toda mi vida aquí y nunca me lo voy a creer. Ni yo ni millones de catalanes. El odio que intentáis poner en nuestro día a día no dejará de distanciaros de la Catalunya real, aquella que también celebra, muy orgullosa, la victoria de la roja y el éxito internacional de Xavi, Casillas, Puyol...Los países más importantes del mundo lo avalan. Estamos en la élite del deporte mundial. Aunque claro, no te voy a dar lecciones de cultura, no dudo de tus nociones de Sardana o de que te sepas al dedillo la discografía de Lluis Llach, o de que, si algún día vas a EEUU (con tu pasaporte, cuidado con la aduana), pedirás una butifarra en alguna hamburguesería. En fin, que estoy cansado de estar todo el día escuchando raciones tan grandes e inasumibles de maestros del pensamiento como tu, gente sin la cual, Catalunya sería un sitio mucho mejor donde nacer y vivir.
Et dono les gràcies, de tota manera, per llegir el meu bloc i posar-hi els comentaris que creguis oportuns, jo els agraeixo tots. I t'animo a seguir llegint-me, potser de tant fer-ho algun dia t'animis a escriure en la nostra humil i local llengua.
Per cert, t'animo a escoltar més sardanes i més a Lluís Llach. Tots dos tenen coses interessants a oferir.
Però deixem que totes les nostres opcions siguin vàlides i acceptades, o mai arribarem a no-res.
Parlàvem de tu, del mestre de la ironia, d'aquell que parla pensant-se que ells són els normals i els altres els estranys. D'aquell que fa bandera de la llibertat, de la democràcia, de la ponderació i dels drets individuals des de la mateixa barricada que ho fa el PP.
Parlàvem de tu, del que acusa els altres de pretendre, de somiar en coses que poden derivar, segons com vagin les coses i en funció de l'encert en l'acció, en coses terribles i horroroses: coses que els teus han fet i segueixen fent cada dia.
Parlàvem de tu que et cagues en els nacionalismes embolcallat amb la bandera espanyola; una bandera que per molt que l'hagis rentat dins amb xampú anticaspa, és la bandera amb que un dia es va ocupar el meu país.
Parlavem de tu que ets molt barceloní i molt català -i també molt espanyol- i que ho fas per pretendre fer-me espanyola mi també per extensió, per la sagrada costitució, pels teus collons, en definitiva.
Parlàvem de tu que dius que volem la independència "pasando por encima del cadáver de más de la mitad de su población" quan en definitiva, si ara som espanyols és per que un dia els espanyols van passar físicament, literalment, damunt de la meitat de la població de Catalunya. Si no van passar per damunt teu va ser perquè encara no hi eres o per que estaves al costat dels que avançaven a sang i foc intentant exterminar qualsevol espurna de cultura catalana. Però és clar els assassins som nosaltres, encara que hi hagi hagut més assassinats del teu bàndol només a la meva família (per dir-ne alguna) que del meu bàndol envers el teu. Però es clar, el que feu vosaltres és seguretat i el que faig jo és terrorisme. Vet aquí la grandesa de l'art de l'eufemisme! I et queixes que diguem "TGV"!!
Parlàvem de tu, que construeixes la teva llibertat, la única que entens, damunt dels triomfs de Franco, damunt d'un cop d'estat, de tres anys de guerra i quaranta de dictadura. Un cop Franco a passat et veus en cor de posar el comptador a zero, sense renunciar a res d'allò que ens va aplicar per anorrear-nos.
Jo també estic cansat de tu, molt cansat dels que feu de peons de l'espanyolisme. Dels que us erigiu en ciutadans exemplars, sense radicalitats i extremismes, els que preteneu representar la majoria. Parlavem de tu, d'aquell que s'ha construit segons els motlles que regalen amb els dominicals d'El País i el Periódico.
Parlàvem de tu. I tu t'has donat per al·ludit.
A la merda tu i Espanya, si el comiat no et sembla massa poc intel·lectual.
PS1- Això de la sardana i n Lluís Llach i la butifarra m'ha fet riure molt, ets humorista professional o només és una afició?
PS2- M'ha quedat un dubte, portes ulleres de pasta?
Yo no quiero hacer español a nadie, respeto la libertad de las personas, y si tu crees que eso es ser moderno y cosmopolita, piensa si entonces tu lo eres o por el contrario eres más de pueblo que una avellana y simplemente, esa es tu opción.
"Els meus" son los mismos que "els teus", la época de las tribus se acabó mucho antes de Franco, ves, la palabra Franco la tienes clavada en la cabellera como si fuera algo que todavía te persigue, si es que viviste esa época, pero claro, si no la viviste, cual es tu argumento?. Yo no me rallo habitualmente pensando en las cruzadas, o en los templarios catalanes que mataron a cientos de miles por toda Europa, al contrario, me lo paso teta leyendo revistas de Historia, porque, sabes que?, el pasado no lo vas a poder cambiar, ya no, ahora vivimos en una Catalunya que esta muy lejos de ser la que nuestros abuelos habitaron. Millones de españoles vinieron aquí enviados por Franco para poblar y, si, colonizar en población y socialmente nuestro país. Pero no lo vas a poder cambiar, y menos, y a esto venia mi primer comentario, con la fuerza de la patética revancha, el odio, y la negación de las motivaciones personales de los demás. Yo no quiero españolizar a nadie, y si uso el castellano es para escribir, porque lo hago mejor y tengo la opción, aunque si fuera por ti y por los que son como tu probablemente sólo debería hacerlo en català. La conquista de un sueño y una nación perdida hace siglos, el motivo por el cual tantos países del este o de Sudamérica o Asia han entrado en guerra, no hace mucho, las esencias. Mira, yo respeto las opiniones, y me gusta hablar de estas cosas. Pero, si de verdad crees que Catalunya debería ser independiente, razona inteligentemente, no pretendas que los demás son los malos, intenta no sentir rabia si Nadal gana Wimbledom o España gana la Eurocopa, piensa, que en el fondo, hay algo que te beneficia, aunque sea una estupidez. Pero sobre todo, no menosprecies a los que no son como tu, porque eso da pena.