Fa poc Ascó, ara Cofrents. A la central nuclear de la Vall d’Aiora s’ha detectat una fuga de material
radioactiu. Ho ha denunciat Greenpeace, i després, a misses dites, ho ha
confirnat el Consejo de Seguridad Nuclear espanyol.
El
meu sogre va ser un llaurador d’aquells que ja no en queden. Sabia fer-ho tot
de l’ofici de la terra. L’ensenyaren a ser tan autosuficient que sabia fer
espardenyes d’espart, cordes i sàries, cabassos i estores, i eines de tota
mena. Tenia un profund coneixement de l’espai que habitava, en tots els
sentits. Un dia érem al bancal del Gars. Crec recordar que birbàvem uns solcs
de cacau. Per fer conversa li vaig comentar que a la ràdio havien dit que
aquell matí plouria. El meu sogre es va incorporar, va fer una ullada al cel encara
clar com un ull de peix de bon matí, després va avançar cap a la sèquia del cap
del bancal, que era de terra i no d’obra, va alçar un parell de pedres i les va
observar. Després va tornar al tall i em va dir: No mos banyarem, plourà en
passar ben passat migdia. I així va ser. Faig aquesta explicació perquè ell,
que coneixia totes les malalties que afectaven les plantes i el arbres que
cultivava, se’n feia creus quan se li anava en orris tot un bancal de
tomaqueres o de melonar i no coneixia sota quina plaga havien sucumbit. Llavors
aventurava que aquelles malalties havien començat a veure´s i proliferar a
partir d’entrar en funcionament la central nuclear de Cofrents.
Als
anys vuitanta, els habitants de la
Vall de Cofrents encara havien de vindre a Xàtiva a les
visites del metge especialista, a l’Ambulatori de l’Espanyoleto. A tocar, en la
plaça de la Bassa,
hi havia llavors el bar Nàutic. Un matí jo hi esmorzava. A la taula del costat
dues dones de mitjana edat comentàven, en castellà, que s’havia mort un altre
home, encara jove, d’un altre càncer. I l’altra dona li va dir: Desde que abrieron la central, se està
muriendo mucha más gente joven que antes. I la primera dona va afegir: Pero sin la central no habría el trabajo que
hay, y mira tu cómo estábamos antes...
Allí en el Gars devieu de regar de la sèquia de la Llosa, a part de l'aigua del motor de Rotglà. També hauràs sentit dir - abans es deia molt- que l'aigua de la sèquia de la Llosa tenia SAL. Es veu que la salmorra aquesta li la produïa la depuradora de Canals. Estava jo ara pensant,... a veure si el melonar li se va morir al sogre per culpa de sal. Que t'estranyaria! TAmpoc et faig el comentari per intentar llevar-te la raó, car jo també he sentit dir el comentari que fas, i li done validesa. El melonar, si era de tot l'any, no hi havia manera de fer-lo granar. El tio Antonio GAmbera, llaurador de tota la vida ho tenia comprovat. A ell li se morien les mates abans que els melons foren adurs. Per això sorprenia més encara que tots els anys ho intentara, tot i el fracàs assegurat. I mira que et dic ara, on ell els plantava no es rega de la sèquia de la Llosa, sino de la de Ranes, que no tenia SAl. En conclusió, que la meua teoria no serveix de res i que tot això que porte escrit només fa que confirmar la teua. PD: Avui, a França, on tant els agraden les nuclears n'hi ha hagut una que també a devessat una miqueta. Es veu que això té ratxes!
Si Felip V i Alfonso Rus representen la devastació de l’espai viscut, l’aniquilació de la memòria col•lectiva, ací volem recuperar la història viscuda, la història quotidiana de Xàtiva a través del testimoni viu dels socarrats i socarrades que estimen la ciutat.
La Cuca Salamanduca és un espai per recuperar i compartir cultura popular, sobretot la literatura oral de Xàtiva i la seua redor. Hi trobareu rondalles, acudits, relaixos, sussoïts, endevinalles, embarbussaments...
Blog del cantant més famós del carrer Hostals, Portal de sant Miquel, Illeta de sant Miquel, sant Ramon, la Mercè, Sant Jaume, Argenteria, Na Pinyola, Pouets, sant Roc, Font Trencada, Febra, la plaça la Bassa, de l'Espanyoleto i més enllà, molt i molt més enllà
Estava jo ara pensant,... a veure si el melonar li se va morir al sogre per culpa de sal. Que t'estranyaria!
TAmpoc et faig el comentari per intentar llevar-te la raó, car jo també he sentit dir el comentari que fas, i li done validesa.
El melonar, si era de tot l'any, no hi havia manera de fer-lo granar. El tio Antonio GAmbera, llaurador de tota la vida ho tenia comprovat. A ell li se morien les mates abans que els melons foren adurs. Per això sorprenia més encara que tots els anys ho intentara, tot i el fracàs assegurat. I mira que et dic ara, on ell els plantava no es rega de la sèquia de la Llosa, sino de la de Ranes, que no tenia SAl. En conclusió, que la meua teoria no serveix de res i que tot això que porte escrit només fa que confirmar la teua.
PD: Avui, a França, on tant els agraden les nuclears n'hi ha hagut una que també a devessat una miqueta. Es veu que això té ratxes!