Reflexions literàries
Per Miquel López Crespí, escriptor
La publicació per Pagès Editors de Lleida de la novel·la Damunt l'altura, continuació de Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera planteja algunes qüestions en referència als problemes que tenim els escriptors catalans quant a l'edició de les nostres obres. Només farem unes reflexions, ja que els problemes de la publicació i difusió del llibre català requeririen un llibre sencer. Per començar hauríem d'analitzar tota la problemàtica que comporta pertànyer a una cultura minoritzada i oprimida, sotmesa als dictats estrangers, en aquest cas a Espanya i França, d'ençà del tractat dels Pirineus i del decret de Nova Planta. Però així i tot, i malgrat que s'ha de tenir en compte que no és aquesta la intenció d'aquest article, crec que podem escriure algunes notes que ajudin el lector a una comprensió més global de la problemàtica dels nostres autors. [Continuar]
Tots sabem que, exceptuant el cas de determinats escriptors mediàtics o que tenen el suport dels clans i camarilles que controlen la promoció de les nostres obres, la possibilitat d'editar una novel·la, i més si aquesta no s'até als paranys estàndards del nombre de pàgines i tipus de narrativa més o manco de moda, esdevé sovint una complicada odissea. Un gran nombre de companys de l'AELC i altres que no ho són, si no guanyen un premi literari ho tenen molt malament a l'hora de veure editat el seu treball. Per desgràcia, i tots ho sabem a la perfecció, som lluny d 'una certa normalitat cultural i, com a literatura minoritzada, sotmesa a les pressions constants de les cultures imperials que planen damunt nostre, els productes literaris catalans, amb les excepcions de costum, no tenen la sortida i la difusió que haurien de tenir. Aquesta dura realitat fa que s'hagi establert una certa irregularitat cultural en el pla editorial. Al costat d'antics i eficients professionals que encara mantenen ben alta la bandera de l'honradesa i el treball ben fet, avui som en ple l'al·luvió de nouvinguts al món de l'edició que, malauradament, no tenen gaire escrúpols a l'hora d'escollir autors i obres. Són moltes les empreses de l'edició que, per a garantir guanys, no es preocupen gaire de la qualitat del que publiquen. El món de les subvencions institucionals plana damunt el negoci editorial i molts d'aquests editors ocasionals, n'han sortit com a bolets!, el que cerquen senzillament és l'euro. Els quatre escriptors de moda, aquells que, per les seves relacions amb les institucions, amb el poder polític i acadèmic, poden oferir avantatges als editors, són els únics que no tenen gaire dificultats en la publicació de llurs obres. Els altres, la majoria, per entendre'ns, el noranta nou per cent dels socis de l'AELC, no tenim aquests avantatges. Les estratègies per a l'edició dels nostres treballs solen ser extremament variades, a vegades ben igual a les diverses formes de lluita guerrillera contra l'invasor. El que volia dir era que molts d'escriptors tenim, juntament amb els problemes acostumats d'una cultura minoritzada pels grans poders imperials, els d'haver de bregar amb la complexitat del món editorial actual. Per exemple, i per fer-nos una idea... com podem fer una novel·la experimental, bastir mons de ficció que ocupin centenars de pàgines, si una obra normal, de dues-centes pàgines, ja té problemes per a ser publicada?
Les excuses de l'editor que no vol arriscar-se sempre són les mateixes: massa pàgines, cost d'edició elevat, incertesa en les vendes... En aquesta situació, i ens hi trobam cada dia... com et presentes al seu despatx amb una novel·la de quatre-centes pàgines? Qui s'hi atreveix, a no ser un d'aquells endollats privilegiats o algú amb el poder adient per a retornar "el favor"?
En el meu cas particular, sempre que em pos a escriure una nova novel·la històrica ho faig després de molt temps de preparació i després d'haver estudiat una documentació tan àmplia com sigui possible i que ens faci copsar diversos punts de vista. Es tracta de copsar els personatges o l'època en la qual han d'estar immersos, des dels més diversos angles de visió. És evident que moltes de les novel·les que he publicat requereixen molt més que aquesta fase normal de recerca. He de confessar que no sé escriure de temes aliens als meus interessos culturals. He d'escriure de fets i esdeveniments que m'hagin colpit amb força o, en cas contrari, ja no em pos a la tasca. Fins i tot quan he escrit alguna novel·la que a primera vista no té res a veure amb els que aparentment són els meus interessos culturals, és, i vos ho puc assegurar de veritat, expressió màxima d'aquests interessos. Els trucs literaris poden amagar qualsevol provatura d'un autor, per això mateix bastim obres de ficció!.
Però havíem començat parlant de Damunt l'altura, l'obra que, com he dit, vol ser una continuació de Defalliment. Per què, doncs, una continuació de Defalliment? Per quins motius ampliar una història que, en les seves dues-centes pàgines i busques inicials ja semblava havia quedat closa?
Ho provaré d'explicar.
Quan em pos a escriure ho faig per a provar de desenvolupar al màxim la història que cova dins el meu cervell. Normalment redact un pla de l'obra. Primer una síntesi general, amb precisions sobre els personatges i damunt l'època històrica en la qual es desenvoluparà la història. Posteriorment, ampliant aquestes primeres notes, faig una síntesi aproximada de com pens que hauria de ser cada capítol. És el material orientatiu que situo davant la màquina d'escriure i sense el qual em seria molt difícil orientar-me en la història que he de desenvolupar. Cal dir que, sovint, el pla tan minuciosament preparat va canviant segons la força que van cobrant les accions i la vida dels personatges. Malgrat que consider imprescindibles aquesta mena de plans inicials de la novel·la, els anys de pràctica literària m'han ensenyat que aquesta mena de croquis a vegades tenen poca efectivitat. Quantes vegades la imaginació d'un autor no va per endavant de qualsevol pla establert d'antuvi? Conec amics del ram de la ploma que, amb una sinopsi de la novel·la al seu davant, han escrit dues-centes pàgines d'un llibre desenvolupant solament algunes idees d'un dels capítols que s'havien d'escriure. Un d'aquests amics em deia, preocupat i sorprès alhora pels misteris de la creació literària: "Faig una sinopsi de trenta capítols i ara m'adon que, si visqués prou anys, podria desenvolupar les idees del pla inicial fins arribar a escriure trenta llibres". Són afirmacions que he sentit a molts d'altres escriptors i que una vegada vaig sentir fins i tot al mateix García Márquez, explicant a un periodista la gènesi de Cent anys de solitud.
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
