La nit anterior a la moció de censura Joan Laporta, com Ricard III, devia somiar que tots els seus rivals, adversaris, enemics i arxienemics se li apareixien per anunciar-li que el dia de la venjança havia arribat. L’ocasió era única: nunyistes, penyistes, anticruyffistes, boixos nois, minguellites, bassatistes, rossellistes, etcètera, tots es podien unir contra ell i tombar-lo. Joan Laporta, realment, devia estar convençut que els seus dies com a president estaven comptats. Només així s’entén que ahir a la nit sortís a la palestra tan content i relaxat. La moció de censura havia aconseguit un 60 % i ell encantat de la vida. Però la batalla continua. I Laporta té pocs aliats. A qualsevol tertúlia els periodistes esportius el jutgen i el sentencien a dimitir. Aquest vespre, per exemple, a "El primer toc" de RAC 1, han entrevistat Oriol Giralt, el promotor de la moció, o més aviat li han ofert una sessió de bany i massatge. El gran Oriol Giralt! L’home, esclar, s’estarrufava com un gall dindi. En fi, que tothom dispara contra Laporta. Fins i tot el vicepresident Ferran Soriano el defensa amb tebior, incapaç de controlar l’ambició que té de ser president. Amb aquest panorama, de cop, em sento més laportista que mai. Vinga, Jan, aguanta!
Tenim mala peça al teler. La insídia diària continuarà, i Laporta, encara que no enfonsat, ha quedat molt tocat. Però justament per això, enmig de la mediocritat dels nostres dirigents polítics, cal donar-li el màxim suport.