rpala |
dimarts, 8 de juliol de 2008 | 10:00h
En Xavi Mercadé ens explicava al seu bloc que va agafar una emprenyada de mico davant de l'actitud passota del públic del Senglar Rock durant una actuació que, al seu parer, va ser la millor del festival: Fun-Da-Mental. Una cosa semblant va passar amb l'actuació dels grandíssims Asstrio, i per això els hi dediquem avui un post en aquest bloc. [N'hi ha més]Eren quarts d'onze de la nit i el públic del Senglar encara no havia despertat. Els Asstrio estaven descarregant tota la seva energia damunt de l'escenari petit del Senglar, però el públic, prou nombrós, s'ho mirava absent i assegut a la gespa. Potser va ser una conseqüència de l'atordiment producte de la calorada que havia hagut de suportar durant tot el dia, però va ser una mica una pena. Al final la cosa es va animar, però va costar.
Asstrio són el gran secret a veus del jazz menys ortodoxe que es practica a Barcelona. Un combo format pels osonencs Santi Careta (guitarra) i Santi Serratosa (bateria) i pel cantàbric Arecio Smith, que fa poc que ha publicat el seu segon treball: Desplazamiento (K Industria, 2007). Els podriem definir com un grup de jazz fusió, però ens quedariem curts: la seva proposta és una eclèctica orgia de funk, rock, soul i electrònica, on la improvisació hi té un paper fonamental. Un grup que es reivindica al mateix temps hereu de Duke Ellington i Stevie Wonder, i no se li cauen els anells –tot el contrari– per versionar en directe “Billy Jean” de Michael Jackson.
Asstrio escapa dels clixés aplicables a la majoria de grups de jazz: fan música ballable i agitada, que tan pot sonar en un club, en un festival o en una festa major. Un directe fresc i atractiu que han passejat en més de 200 bolos arreu de tot l’Estat espanyol. Els seus components han treballat en grups de rock, funk o electrònica: de fet, el bateria Santi Serratosa comparteix la militància d’Asstrio amb Gossos.
Desplazamiento, a l’igual que el disc de debut de la formació, As soon as possible (Gaztelupeko Hotsak, 2005), inclou cançons instrumentals i d’altres on la veu hi juga un paper fonamental. A més de la de Laia Cagigal, present en alguns directes del grup, hi trobem la de la badalonina Sònia Isidro, cantant del desaparegut grup de hardcore independent B-Violet. Una proposta poc ortodoxa però molt efectiva, d’un grup que, com la nova generació de jazzistes catalans, deu tan als estàndards del gènere com a la música pop.
[Disculpeu que no il·lustri amb una cançó aquest apunt, però el Goear està desactivat temporalment...]
Asstrio són el gran secret a veus del jazz menys ortodoxe que es practica a Barcelona. Un combo format pels osonencs Santi Careta (guitarra) i Santi Serratosa (bateria) i pel cantàbric Arecio Smith, que fa poc que ha publicat el seu segon treball: Desplazamiento (K Industria, 2007). Els podriem definir com un grup de jazz fusió, però ens quedariem curts: la seva proposta és una eclèctica orgia de funk, rock, soul i electrònica, on la improvisació hi té un paper fonamental. Un grup que es reivindica al mateix temps hereu de Duke Ellington i Stevie Wonder, i no se li cauen els anells –tot el contrari– per versionar en directe “Billy Jean” de Michael Jackson.
Asstrio escapa dels clixés aplicables a la majoria de grups de jazz: fan música ballable i agitada, que tan pot sonar en un club, en un festival o en una festa major. Un directe fresc i atractiu que han passejat en més de 200 bolos arreu de tot l’Estat espanyol. Els seus components han treballat en grups de rock, funk o electrònica: de fet, el bateria Santi Serratosa comparteix la militància d’Asstrio amb Gossos.
Desplazamiento, a l’igual que el disc de debut de la formació, As soon as possible (Gaztelupeko Hotsak, 2005), inclou cançons instrumentals i d’altres on la veu hi juga un paper fonamental. A més de la de Laia Cagigal, present en alguns directes del grup, hi trobem la de la badalonina Sònia Isidro, cantant del desaparegut grup de hardcore independent B-Violet. Una proposta poc ortodoxa però molt efectiva, d’un grup que, com la nova generació de jazzistes catalans, deu tan als estàndards del gènere com a la música pop.
[Disculpeu que no il·lustri amb una cançó aquest apunt, però el Goear està desactivat temporalment...]
És probable que el públic del Senglar tingués cera a les orelles, perquè tots els concerts d'Asstrio estan sempre pleníssimis de peus que es mouen dreta i esquerra a ritme de Jazz super detallista. Cada nota està cuidada. Probablement el públic del Senglar va quedar empatxat d'Amaral i no va veure més enllà... Visca el mestre Serratosa!
(perdona per fer publicitat d'aquesta forma tant mangante... tens una cervesa pagada "of course").
Una abraçada mestre...