jordimunoz |
dimarts, 8 de juliol de 2008 | 13:49h
Fa uns dies que ha eixit l'enquesta del CIS 2667, 'La identidad nacional en España'. Com que he tingut alguna cosa a veure amb el qüestionari, fa temps que he pogut jugar amb les dades i he pensat que estaria bé anar posant ací algunes coses que han anat eixint.
La primera és sobre la llengua al País Valencià, ja que ho va destacar la premsa i ha suscitat una miqueta d'enrenou. Abans que res, cal dir que no aquesta no és ni una enquesta sociolingüística (i, per tant, les preguntes sobre el tema són poques), ni una enquesta només valenciana, i per tant la submostra valenciana (600 entrevistes) té un marge d'error ampli, del +4%.
Les dades preocupants diuen que només un 21,7% dels enquestats i enquestades es declaren 'sobretot valencianoparlants', mentre que un 60,5% es declaren castellanoparlants i un 17,5%, bilingües. Sumats els i les bilingües i els i les valencianoparlants, tenim un 39,2. Això són dades d'autoidentificació lingüística, no de pràctica ni de competència. No és molt, però sospite que respon prou bé al que hi ha. Caldrà reflexionar-hi a fons.
Ara, a mi el que em resulta més preocupant és el que mostra la gràfica següent. Hi podeu veure la distribució d'autoidentificacions lingüístiques segons la llengua que es parlava a casa de l'entrevistat/da quan era menut/da. El que mostra és el que podíem sospitar: el valencià té una capacitat d'atracció gairebé nul·la, i en canvi el castellà en té molta més:
Així, de la gent que diu que a casa s'hi parlava Valencià, només un 63,6% es declaren valencianoparlants, mentre que un 8,67 diuen ser castellanoparlants i un 27,7, bilingües. Per contra, els que parlaven Castellà a casa es mantenen com a castellanoparlants en un 90,1% dels casos i només un 2,19 diuen ser valencianoparlants ara, i un 17,5, bilingües. El més revelador és el grup que diu que a casa seua s'hi parlaven les dues llengües. D'aquests, un 29,8% diuen ser castellanoparlants, per un 19,3 de valencianoparlants, i un 50,8% de bilingües.
Aquestes dades contrasten amb el que passa a Catalunya (i ací està la clau de volta), on el català reté més parlants que el castellà (un 85 dels que parlaven català a casa es declaren més bé catalanoparlants, front a un 66,4% dels que parlaven castellà que diuen ser castellanoparlants), atreu més parlants (un 11,6 de canvi de castellà a casa a ser catalanoparlant, front a un 3,6 a l'inrevés) i domina al castellà en el grup dels que parlaven les dues llengües a casa: un 34% es declaren catalanoparlants front a un 19% de castellanoparlants.
En definitiva, mentre el procés de substitució lingüística sembla estar corregit a Catalunya, al País Valencià segueix endavant. I amb la nova immigració, aquesta tendència encara s'accentuarà més (en l'enquesta només tenim un 1% de nascuts a l'estranger). És dur, però és el que hi ha. Caldrà ser-ne conscients i pensar per quines estratègies apostem. Prioritzem no perdre parlants? Intentem atreure'n de nous?
valencià, però que "està obligada" a parlar també en castellà. Pocs són
els castellanoparlants que aprenen valencià (hi ha, però no tants com a
Catalunya, per exemple, encara que siga de sentir-lo constantment).
Uf!