donat |
dimarts, 8 de juliol de 2008 | 14:36h
Últimament, el bon David al·ludeix bastant el pessimisme en els seus escrits. L'entenc perfectament. Aquest vici del pessimisme el practico des de fa molts anys, potser per caràcter, potser per comoditat, potser perquè és una forma més del sentit de l'humor. Però hi ha dies diferents. [ + ]
Aquest matí sortia d'esmorzar, i m'he sorprès a mi mateix quan he notat que anava pel carrer amb un somriure de grans dimensions. Que el cotxe que passava a gran velocitat pel carrer estret no em molestava, sinó que em provocava una rialla. Fins i tot he saludat a algú que tinc per un perfecte imbècil, i que normalment fingeixo que no veig quan el trobo caminant...
I, la veritat, no és que hagi passat res especial que justifiqui aquest canvi d'actitud. La meva vida emocional segueix sent un desastre. L'economia personal va de mal en pitjor. I l'edat, la puta edat, no deixa de ser causa de molèsties cada vegada més emprenyadores.
Però, vés, estic content. Només em consola pensar que aquesta alegria d'avui és un sentiment passatger :)
I, la veritat, no és que hagi passat res especial que justifiqui aquest canvi d'actitud. La meva vida emocional segueix sent un desastre. L'economia personal va de mal en pitjor. I l'edat, la puta edat, no deixa de ser causa de molèsties cada vegada més emprenyadores.
Però, vés, estic content. Només em consola pensar que aquesta alegria d'avui és un sentiment passatger :)
