Síndrome de pre-vacances. A la feina s'acumulen els correus electrònics, les cites per a reunions inajornables i els encàrrecs per a abans d'ahir. El món s'acaba el dia 31. Com cada any, si fa no fa. Tot i que juraria que abans la síndrome es desencadenava a partir de la segona quinzena de juliol. Està vist: tot pot empitjorar. No me'n queixo, que consti. Ho constato i prou.
Dies també d'horaris capgirats. I d'escriure poc. (n'hi ha més)
Cap problema per aquesta banda. S'escriu quan hi ha coses a dir i punt.
A casa, després de disset anys de no tocar la cuina, són també dies de canvi. Del forn i dels fogons, més concretament. Ço és, dies sense la possibilitat de cuinar. Fins demà, que ve no sé quin tècnic de la companyia del gas a verificar la instal·lació.
Anit, per tant, sopar d'entrepans i a hora tardana per culpa de la sessió de recomanacions novayorqueses al noi gran de casa que se n'hi va -amb la seva enamorada- a una fira de "latin music" que comença dijous. Aprofitarà fins dilluns i farà santament. Pel que em diu, sembla que el diumenge hi ha un magne concert gratuït de Bon Jovi al Central Park. Ja me n'hi aniria, jo també.
Avui, aprofitant que l'A. és a Campdevànol, faig un dinar japonès a l'Udon del carrer Tallers (vegeu aquí). Taules comunitàries -com en els dim-sum dominicals dels Chinatown de Nova York i de San Francisco- i públic majoritàriament estranger.
Demano un plat cuinat amb wok i mentre espero llegeixo el diari. Davant meu s'instal·la una dona jove amb més sort que jo: el que demana li serveixen de seguida. Quan em porten el plat demano una forquilla perquè ja veig que amb els pals orientals m'hi estaré fins demà.
Com si hi hagués una secreta relació de causa i efecte, en el mateix moment que agafo la forquilla la meva companya de taula treu un llibre de la bossa i se'l posa al costat del plat que -ella sí- va consumint de manera impecable amb els pals. Em fixo en el que llegeix: l'últim Murakami en català editat per Empúries. Més coherència, impossible. I sobretot un restabliment de l'equilibri després de la meva violació de les normes orientals endrapant amb forquilla.
Mentre espero el te final torno a treure l'Avui i em poso a resoldre el Sudoku de nivell mitjà. Quan me'l porten bufo, xarrupo i miro d'aprofitar una paret de números mentre la veïna continua impertorbable amb el seu Murakami.
Desconec l'origen del Sudoku per, pel nom, juraria que té ressons orientals (*). Somric quan penso que algú que contemplés des de fora l'escena -aquest silenciós "pas de deux" de gestos orientals i occidentals- podria pensar que és la meva petita compensació a la barrabassada anterior de la forquilla.
I penso que si aquest observador secret tingués un Bloc personal per escriure-hi les seves cabòries filosòfiques de via estreta escriuria una cosa similar a la que acaba justament en aquest punt.
-------------------------------------------------------------------------------------------
(*) (afegit l'endemà) El noi petit de casa m'envia un correu nocturn amb unes puntualitzacions que reprodueixo textualment: "El Sudoku és suís, però a orient va funcionar molt bé per la dificultat que ells tenen, degut a l'alfabet, per fer jocs de paraules als diaris. Un joc numèric es va perfilar com una bona solució."
