albinyana |
dimecres, 9 de juliol de 2008 | 00:06h
Dissabte passat vam anar a Burjassot, a l'acte de lliurament dels premis de la cartellera Túria, un dels quals era per a Paco Muñoz. En l'atzeneta anàvem la mateixa formació que havíem pujat quinze dies abans a Barcelona.Vam arribar a Burjassot com vam poder, i malgrat tot vam trobar el lloc de reunió on havíem quedat amb Paco i Mercé, habitadors d'aquell municipi i encarregats de trobar un bar on pegar un mosset. Per allà se'n veien, de bars, però més tancats que altra cosa. O despatxadors. Al remat vam seure davant del televisor d'un bar que ofereix entrepans interessants, però no sabria dir el nom del local.
Amb una certa urgència vam fer via cap a l'auditori on havíem de recollir les invitacions. Invitacions que semblaven inexistents per l'actitud de l'encarregada de les entrades, entre desconfiada i tarambana. Dins del local aquell, però a l'aire lliure, Xavi Castillo havia començat la seua actuació, i el públic feia tot el que podia per aguantar-se les bancades que es desconjutaven de riure. Estava esplèndid: desficaciat i desburbat. Extremat.
Després van anar donant-se els premis. Un, i un altre, i un altre... Li va tocar a Paco, que en compte de dir res, va cantar els quatre primers versos de l'Homenatge a Teresa, en la versió convertida en Homenatge a Ovidi. I un altre premi, i... inacabables.
Ens en vam anar abans que s'acabaren els premis, però s'estava fent massa pesat allò.
L'Alfons Cervera va publicar un escrit dedicat al premi atorgat a Paco Muñoz. Un text bonic, que podeu llegir si continueu més avall.
Com ja és sabut, el 16 d'agost Bocairent viurà un concert històric: el comiat artítstic de Paco Muñoz a la Vall d'Albaida. L'ajuntament d'aquest poble està preparant un homenatge al cantant, homenatge al qual es poden adherir les entitats que vulguen. Podeu emplenar aquest escrit i enviar-lo per correu tradicional a l'ajuntament, per tal que passe pel registre d'entrada.
El temps incansable de la dignitat
Alfons Cervera
Les històries es poden contar de moltes maneres. També les històries es poden contar en moltes llengües. Podem triar les histories. I la llengua que les canta. Fa molts anys, Paco Muñoz va canviar d'ofici. Era capellà. El vaig conèixer aleshores, quan algunes nits després de sopar agafava la guitarra i cantava les cançons que llavors li agradaven, dels cantants que li agradaven. Han passat des d'aquelles nits més de trenta anys. Un dia va canviar la música de l'església per la que anava posant a les lletres que s'inventava.
La Transició es va fer a colp de pactes més o menys a favor de la dreta i en aquells anys turbulents va existir una protagonista imprescindible: la cançó. El temps succeïa en el carrer i en els concerts d'artistes que havien triat el valencià per a contar les seues històries. Els noms d'aquests artistes són nombrosos. Entre ells estava el de Paco Muñoz.
L'any 1978 va ser el del seu debut discogràfic: «La llibertat la picaren». Eren temps de lluita, de combat. No tot era tan tranquil com conten les cròniques interessades de la dreta i de l'esquerra. Hi havia morts d'esquerres cada dia, manifestacions d'esquerres cada dia, més morts d'esquerres cada dia. On era la tranquil·litat que conten les cròniques interessades d'aquell temps? La cançó reunia multituds, eixamplava les dimensions de la llibertat que acabava de nàixer, cridava des dels escenaris que els vells temps eren cosa d'un passat miserable que calia transformar en un temps nou ple d'esperança. En quasi tots aquells escenaris cantava Paco Muñoz. Les coses van canviar quan el PSOE va guanyar el poder. La democràcia va oblidar la cançó i els artistes que s'havien deixat la pell posant música a la nova època van haver de dedicar-se a altres oficis. Entre els pocs que mai no van deixar de cantar trobem Paco Muñoz. Mai no ha deixat de cantar. Mai. Els seus discos van guanyar en maduresa, la seua música navegava pel Mediterrani i les seues lletres s'alimentaven amb la vida d'un país cada cop més desprotegit, que cada vegada era més víctima d'un conformisme que poc tenia a veure amb les inquietuds de la Transició. L'autor de «Què vos passa valencians?» (amb lletra magnifica de Toni Mestre) no es va cansar mai. Va continuar escrivint música i cançons, va continuar posant música als poemes d'altres: com oblidar Vicent Andrés Estellés i Miquel Martí i Pol? Va continuar sent el Paco Muñoz lliure i a la seua de sempre. Fa uns mesos el cor va començar a gastar-li alguna putada. Va descansar una estona. Ara ja vol tornar a la seua militància de sempre: en la vida i en la música. Els seus discos per a xiquets han estat autèntics èxits. Els que ha publicat sense parar des dels seus començaments han crescut en intensitat i qualitat musical. Aquesta qualitat ha estat signada quasi sempre pels germans Murillo: Enric, Cèsar i Josep Àngel. Ací un nom imprescindible: l'inseparable Elios, al costat de Paco sempre en els anys de la guerra.
També dedicaria Paco Muñoz els seus diners i el seu temps a produir discos d'altres artistes, sobretot d'artistes que començaven en el món difícil de la cançó feta en valencià. Ara la Túria ha decidit premiar tota la seua trajectòria artística. Tota. I és per a mi un orgull escriure que el premi a Paco Muñoz és més que merescut. I que m'agrada ser el seu amic des de fa més de trenta anys. I que ens continuarem trobant on siga, però sempre en el treball ben fet i en la lluita, un treball i una lluita que continuaran sent imprescindibles en un present i un futur ple d' esperança. El País Valencià no gaudeix ara de bona salut. Crec que la seua salut és pèssima. Però seguirem en la protesta persistent, en el descontentament activista i no en el del cansament. En la vida.
I estic a punt de llençar-ho tot... esta connexió és un "PATIMENT" ...