Un altre pinxo en menys d'una setmana. Però no és la mateixa xuleria de Willie DeVille, la de Kravitz fa una mica més de ràbia. Si un és un fatxenda del Bronx i dels barris baixos, l'altre ho és de Manhattan, sempre envoltat de guapes senyoretes i cantant des del seu micro d'or. Si, el micro amb el que va cantar ahir deien que estava fet d'or, com el que tenia Frank Sinatra.
.(Crònica).
En aquesta ocasió el "Let Love Rule" només va durar divuit minuts, deu estar en baixa forma. Això si, amb tota la parafernàlia habitual: els braços mesiànicament oberts amb les llums del palau enceses i fotent-se un bany de masses al baixar a móns més terrenals al mig del públic.
Crònica publicada a El Punt el dia 10 de juliol de 2008
Un pinxo amb classe
música
LENNY KRAVITZ / XAVIER MERCADÉ.
Si oblidem que les aportacions de Lenny Kravitz al món de la música no són més que un exercici de reciclatge d'influències, resultarà més fàcil descobrir que els seus concerts són espectaculars i convincents, fins al punt que el públic repeteixi gira rere gira, encara que les seves noves cançons siguin tan repetitives com les que trobem al seu vuitè disc, It is time for a love revolution. Tot i no haver tingut un èxit clamorós (unes 6.000 persones a l'Olímpic de Badalona), el novaiorquès es va poder penjar una altra medalla en deixar tothom tan satisfet que fins i tot li van perdonar els vint-i-cinc minuts de retard a l'hora de començar el concert i que això els deixés sense metro a la sortida.
Lenny Kravitz és de la mena de pinxos que fan ràbia, ho sap i li agrada ser-ho: encara que hagi declarat que practicarà l'abstinència sexual fins que es casi. Sempre va envoltat de guapes senyoretes; és l'home que ens roba les xicotes amb el públic rendit als seus peus. Un fatxenda que canta amb un micro d'or i toca un piano de metacrilat transparent, que és capaç de parar un solo de guitarra per recollir les —imprescindibles?— ulleres de sol que li han caigut a terra i que surt a l'escenari amb una insultant jupa de cuiro, mocador al coll i pantalons cenyits quan al pavelló hi regna una temperatura asfixiant. Fins i tot costa d'entendre que no els faci ràbia també als membres de la seva excel·lent banda: cada cop que un músic tenia l'oportunitat de lluir-se amb un solo, en mil·lèsimes de segon el tenien al costat fent tota mena de postures per robar protagonisme.
Va començar escalfant motors amb Bring it on, del nou disc, per després enllaçar clàssics com ara Always on the run, Dig in i It ain't over ‘til it's over. No havia passat ni mitja hora quan a Dancin' till dawn ja va voler escurçar les distàncies amb el públic acostant-se a les primeres fileres per donar-li la mà, felicitar Barcelona «pel fet de ser la ciutat més maca del món» i, de passada, fer la ja repetitiva menció sobre victòries futboleres.
En aquesta gira no toca tant la guitarra i es dedica a passejar-se amunt i avall de l'escenari manllevant els moviments a Sam Cooke i altres estrelles del soul. «Sense vosaltres no sóc ningú, em doneu l'esperit. Us estimo i us respecto», va dir abans d'encetar la quilomètrica Let love rule, que aquesta vegada només va durar divuit minuts, un temps més que suficient per mostrar-se amb els braços messiànicament oberts amb els llums del palau encesos i ser aclamat per les masses en baixar enmig del públic fortament escortat pels agents de seguretat.
Amb tot el públic als seus peus, i després de dues hores de concert, Lenny Kravitz va dir adéu amb Are you gonna go my way i la seguretat d'haver triomfat un cop més, encara que amb un espectacle previsible.
Lloc i dia: Palau Olímpic de Badalona, 8 de juliol del 2008
L'únic punt decepcionant del concert és que jo anava per veure en Chris Cornell que en teoria tocava de teloner i en el seu lloc va apareixer una panda de ninges! Sort que en Lenny va donar la talla!
Algú més va trobar a faltar el senyor Cornell? Perque vaig preguntar pel meu voltant que estava passant i ningú sabia ni qui era en Chris.
I si et va semblar un xulo, et respong per ell, a l'estil l'Oreal: "Porque yo lo valgo!"
Ápa! Salutacions!
abans de que això se m'ompli de fans enfadats/des i seguidors/es ofesos/es que em vulguin apedregar: a mi també em va agradar el concert. Si no en fallen els comptes aquesta era la sisena vegada que el veia i tot i, no les la millor, si que va estar a l'alçada del que m'esperava d'ell.