L'obra de Raimon Pannikar, un dels protagonistes d'aquest apunt, beu directament de les fonts filosòfiques originals i les garbella amb verb planer. Així, no s'està de dir, en una entrevista que fa uns dies publicava un d'aquests mitjans de comunicació que es venen als quioscos, que la persona, per a ser-ho, ha de ser "monjo i polític". Monjo en tant que pensador; i polític en tant que subjecte a les relacions socials, afegiria jo.
El pensador de Tavertet, en l'esmentada entrevista, oblida o amaga -o potser ho fa el periodista que l'entrevista?-, la dimensió animal que, per ordre gramatical, Aristòtil posa en primer terme.
No el culpo pas. Déu m'en guardi! De fet, crec que és molt possible que en la seva extensa obra en parli d'aquesta dimensió més salvatge, primitiva i desconeguda de l'ésser humà. Però resulta interessant parar-hi atenció i accentuar l'oblit. Accentuar-lo en el fet que anys i anys de pensament, de recerca de la saviesa, han servit per desprendre's, si més no conceptualment, de la pell natural que portem damunt les espatlles de la nostra civilització.
L'home ha deixat de ser un ésser biològic per esdevenir "subjecte social amb capacitat de raonar".
Amb la tímida modèstia d'un ós fugisser i maldestre, prefereixo tenir consciència de les tres dimensions aristotèl·liques. Tenir-ne consciència i mirar d'exercir-les. Exercir-les per a ser persona complerta. Així, la fesomia del monjo, quasi-eremita en el meu cas, és la que em cuida el cervell i l'esperit, la que fa funcionar la capacitat de raonar, d'imaginar, de crear, ..., la que segueix el nord de la natura i s'imbueix de transcendentalisme i romanticisme, el savi romanticisme del jove Macfarlane i els gegants Thoreau, Stevenson, Hazlitt i tants d'altres.
Elevat per damunt del món, visc aquesta dimensió en comunió amb el desconegut que m'ofereix la natura.
El rostre del polític, entès en sentit aristotèlic i republicà, és el que em porta a participar tant activament com m'és possible en construir el món que m'envolta, la societat que m'acull. Aquesta dimensió em fa posar un granet de sorra en una entitat excursionista, col·laborar activament en associacions festives de caire històric i tradicional, fiscalitzar la tasca dels governants del poble, visitar amics i familiars, treballar per la gent amb empenta de Barcelona o ... Ufff! La dimensió política és esgotadora, esgotadora i imprescindible. Tant imprescindible com escampar llavors de pensament en aquesta balda que, subjectant el monjo i el polític, et mostra, amic lector, la manera de ser d'un ésser que, si se'm permet, es defineix com a humà.
Finalment, però, cal caure en la dimensió animal. El desaperagut zoon aristotèlic resulta tant o més important que les dimensions suara esmentades. La cara oculta, salvatge, irracional, primitiva, el llardós bassiot de les passions amagades i inconfessables, el rostre que apareix, dia sí i dia també, als mitjans en obscè i macabre esclat, també condiciona les nostres eleccions aparentment racionals, també conforma la nostra manera de ser, la nostra personalitat. Ser-ne conscients és necessari per no caure en els paranys que els caçadors actuals ens paren a tort i a dret.
"Les trampes del desig" de Dan Ariely parla d'això. És un compendi d'experimentacions que ens mostra les distorsions de les teories de l'elecció racional sobre les que se sustenta l'economia i la democràcia liberal que ens impregna i ens domina.
Aquest professor israelita del MIT ens mostra els patrons irracionals que condicionen les decisions humanes i com n'hi ha que aprofiten aquests patrons conductuals per condicionar l'aparent llibertat d'elecció dels individus. En Dan ho anomena economia conductual i, si més no, serveix per introduir-nos en aquest terreny fangós que és la irracionalitat individual i col·lectiva. Ens endinsem en terres salvatges, ens endinsem en una terraincògnita que es menysté, però que cal tenir en compta a l'hora de definir-nos com a persones. Persones que ens hem de reconèixer com a "bèsties, monjos i polítics" per no caure en falses manipulacions fruit d'una concepció parcialitzada de la realitat.
