carme |
dimecres, 9 de juliol de 2008 | 23:50h
La tieta Lola era una dona feta de la fusta de la gent d'abans. Valenta i tenaç, amb aquella força per tirar endavant malgrat la duresa de la vida. La duresa extrema, la pitjor de totes, la mort de dos dels seus fills.Avui s'ha mort la dona que es feia propera, que era generosa, que ens estimava a tots.
Era la germana del meu pare. Tots dos eren iguals. D'arrel pagesa. Treballadors de la terra.
Els darrers ermitans de Montdois.
COM UN VELER MARXA A LA LLUM DEL MATÍ
M’estic dret vora la platja
i heus aquí que una barca de vela se’n va amb la brisa matinal,
oceà endins.
La barca és bella, bonica, és la vida.
Me la miro fins que es perd a l’horitzó.
I algú al meu costat diu:
“Ha marxat”
Marxat? Cap on?
Ha marxat de la meva mirada, és tot el que ha passat...
El seu pal continua igual d’alt,
la seva quilla és igual de forta per suportar tota la càrrega humana.
Que hagi desaparegut de la meva mirada, m’afecta a mi, no a ella.
I just al moment que algú al meu costat diu:
“Ha marxat”,
n’hi ha d’altres que, veient-la aparèixer a l’horitzó diuen amb alegria:
“Ja ens ha arribat”
(W.Blake 1757–1827)
Sempre em sorprèn la teva extrema sensibilitat. Comprenc que la teva tieta Lola era una part de la teva arrel de família i pe això, et dol molt la pèrdua. Ja hi ha poques dones tan fortes que han patit tant i que, malgrat tot, han tirat endavant amb fermesa. Sento el teu dol.
Quina il·lusió llegir-te aquí!
Una abraçada
*Carme
No sé qui era la tieta Lola, però t'entenc. A mi també em manca la tieta Carme i és una de les absències de la meva vida. Eren gent d'abans, sense cultura, potser ... la tieta Carme sempre deia que en Franco la va privar d'estudiar ... però ella es va esforçar per saber de lletra i el seu fill va ser el primer llicenciat de la família ... jo vaig ser el tercer ... el segon va ser la meva cosina Carme ... Aquesta gent eren gent sacrificada i molt humana ... molt ... sempre trobaven el camí fàcil a tots els problemes ... un valor que es comença a perdre ... jo no crec que s'hagi perdut del tot i crec que mai es perderà del tot si el record d'aquesta gent d'abans i nostra perdura.
En pau descansin i perduri el seu exemple.
Ramon.
Ara massa sovint ens ofeguem amb un got d'aigua!
Gràcies per passar per aquí i escriure.
*Carme