cbort |
dijous, 10 de juliol de 2008 | 01:24h
El Periódico del 9 de juliol publica el següent article de Josep Ma Terricabras sobre "El manifiesto por la lengua común" que em sembla una bona contra-argumentació. Si no l'heu llegit ja, és recomanable fer-ho.La llengua, problema polític
JOSEP MARIA Terricabras
De
tant en tant, amb regularitat, apareixen manifestos sobre el suposat
perill que comporta la presència normalitzada del català a Catalunya.
Bé, la qüestió és justament el terme normalitzada, perquè el
darrer manifest ens vol fer creure que el que és normal a Catalunya és
que la gent sàpiga el castellà. M'ha costat decidir-me a fer aquest
article perquè --ja ho he dit unes altres vegades-- m'amoïna perdre el
temps defensant obvietats. I és una obvietat --també estatutària-- que
la llengua pròpia dels catalans és el català, encara que en puguem
aprendre d'altres, per obligació o per devoció.Ara bé, el manifest diu un parell de coses amb les quals estic molt d'acord: a) que el castellà té una boníssima salut arreu del món i que està ben arrelat a tot Espanya; b) que el problema de la llengua és un problema polític. Més enllà d'això, el meu desacord és total. El document conté incoherències i desconeixement. És una incohe- rència espectacular dir que els territoris no tenen drets lingüístics i defensar que a Espanya --¿no és un territori?-- el castellà sigui l'únic idioma imposat. El desconeixement de la situació a Catalunya és monumental: si es fan elogis de la riquesa lingüística d'Espanya i si es diu que el castellà té molta salut, ¿per què no es diu ni una paraula de la mala situació del català sinó que, sorprenentment, s'afirma que ja s'han acabat "sobradament" les restriccions del català a Catalunya?
Però el document és molt revelador: s'inventa el concepte de "llengua política comuna", el coneixement de la qual afavoreix (¿per què?) la democràcia. S'accepta que molts vulguin viure i treballar només en castellà, però aquest dret no es dóna (¿la llengua no era un dret ciutadà?) als que vulguin viure només en català. Les coses, doncs, estan clares: el que es manifesta clarament són les ganes que les llengües anomenades cooficials (¿el castellà no ho és a Catalunya?) quedin en l'àmbit privat i de la cortesia. ¿I això no és imposició política i lingüística? 30 anys després de Franco, tremolo quan veig que alguns intel.lectuals espanyols van per aquí."
la llengua pròpia dels catalans és el català només ens podem referir als catalans-catalans i aquests aproximadament són el 50% dels catalans,(persones que viuen i treballen a Catalunya) i per tant han de tenir en compte el altre 50% i no parlar per ells. Quan a composició de la població no estem al segle XIX o anteriors.