Llegia fa pocs dies (potser ahir?) la dificultat que l'Artur Mas per trobar o per posar dones en l'equip de direcció del seu partit, no sé si perquè a CDC no n'hi ha de preparades, o perquè en el sovint esvalotat galliner postpujolista hi ha massa galls amb ganes de gresca que, en estendre les seves ales, impedeixen que les pobres gallinetes es facin visibles.
Tampoc a ERC, ni al mateix PSC sembla que les dones amb una certa responsabilitat organitzativa tinguin massa visibilitat pública, que sovint es tracta d'això, que es vegin. I a ICV i companyia, tot i que sembla que ho proven, tampoc no sembla que se n'acabin de sortir.
I dic això perquè es veu que els grans partits espanyols encapçalen el que seria, per dir-ho d'alguna manera, el rànquing europeu de paritat. PSOE i PP tenen en llocs importants de la seva organització dones, que sovint són la veu i la imatge del partit.
Tampoc a ERC, ni al mateix PSC sembla que les dones amb una certa responsabilitat organitzativa tinguin massa visibilitat pública, que sovint es tracta d'això, que es vegin. I a ICV i companyia, tot i que sembla que ho proven, tampoc no sembla que se n'acabin de sortir.
I dic això perquè es veu que els grans partits espanyols encapçalen el que seria, per dir-ho d'alguna manera, el rànquing europeu de paritat. PSOE i PP tenen en llocs importants de la seva organització dones, que sovint són la veu i la imatge del partit.
És evident que l'actitud i ideologia de moltes dones en politica ha estat clàssicament més masclista que la de molts homes, i que no pel fet que sigui dona la número 2 o 3 (en el cas del PP català la número 1, però aquest número compta poc vist el pa que s'hi dóna) un partit farà un gir en la seva política en relació a la dona... Però alguna cosa deu voler dir.
I una cosa diu segur. Que els catalans no som tan europeus com ens pensàvem, si més no, no ho som més que els espanyols en qüestions de paritat, que a Catalunya la política sembla que sigui "cosa de hombres", com deia aquell anunci, i que al nostre país encara ens queda un camí per recórrer en aquests temes, potser perquè alguns estan massa enderiats a mirar-se el melic i comparar-lo amb el melic (masculí, evidentment) del veí, també massa sovint capficat a picar-li el lloc, de vegades (i així ens van les coses) per pebrots com a única raó.
I una cosa diu segur. Que els catalans no som tan europeus com ens pensàvem, si més no, no ho som més que els espanyols en qüestions de paritat, que a Catalunya la política sembla que sigui "cosa de hombres", com deia aquell anunci, i que al nostre país encara ens queda un camí per recórrer en aquests temes, potser perquè alguns estan massa enderiats a mirar-se el melic i comparar-lo amb el melic (masculí, evidentment) del veí, també massa sovint capficat a picar-li el lloc, de vegades (i així ens van les coses) per pebrots com a única raó.
Si no en tenen les haurien de buscar i festejar, dones que potser responen als ideals del partit -o al que sigui, avui dia no sé si això dels 'ideals' funciona- i que encara no són 'directament' a la política, amb una mica d'ambició, estic segura que n'hi deu haver un munt.
Una altra cosa és que ja hi ha molts senyors barallant-se per manar i aquesta no és la prioritat, hores d'ara.