Després d’aquesta pel·lícula, que no va ser un èxit esclatant però tampoc un fracàs, els productors van despatxar George Lazenby i van oferir l’oro i el moro a Sean Connery per reprendre el paper. Tota una injustícia, perquè el James Bond de Lazenby era més interessant. El Bond de Connery només és un professional eficient, tant a la feina com al llit, amb una fredor que arriba a provocar indiferència en l’espectador. En canvi, Lazenby és un espia enamorat i això, esclar, omple d’emoció la pel·lícula. Aquí no hi ha una decorativa noia Bond, sinó una dona de carn i ossos, que interpreta la magnífica Diana Rigg, l’Emma Peel de "Los vengadores". La segona part és molt bona: després d’una vibrant seqüència d’esquí, es reprèn la relació amorosa de Lazenby i Rigg fins que una allau fa que ella caigui en mans del dolent, Telly Savalas. En aquest punt hi ha un pla magistral de Bond, trist, mirant per la finestra mentre, sobreimpressionada, veiem a Rigg caiguda a la neu. Després d’un eficaç rescat a la base del dolent i quan tot sembla indicar un final feliç, Diana Rigg, tot just després de casar-se amb Bond, és assassinada a peu de carretera. És un desenllaç que deixa glaçat l’espectador, que té ganes de cridar: "això no pot passar en una pel·lícula de James Bond!". Doncs sí, passa, i és un dels motius pels quals aquesta pel·lícula té tanta força. Sens dubte, Lazenby mereixia millor sort.
