albinyana |
divendres, 11 de juliol de 2008 | 00:56h
Fa temps que duia pel cap referir-me a aquella afirmació que diu que, en la vida, cal plantar un arbre, escriure un llibre, i tindre un fill. Pel cap m'anaven les idees però encara no m'havia decidit a posar-me. Adés he vist al bloc del tio Sergi que en parlava, i m'he dit que la son pot esperar un poc més.
Un fill. De fills no en tinc cap, i no és cap projecte que tinga a la vista. No en tinc, i no afegiré la gracieta de 'que jo sàpiga', perquè no té sentit. Les coses són clares: els nou mesos d'imperatiu natural que s'han de passar en les femelles que haurien pogut fer-me pare per fets consumats han anat complint-se sense cap de desenllaç de descendència. Així de senzill.
Tampoc no cal que faça ara el fantasma: el senyor o la senyora Durex no s'han fet rics amb mi (ja m'agradaria). Això sí, la senyora o el senyor Durex deuen haver vist millorar prou el negoci aquests darrers anys amb l'afluixament de moral, sobretot als pobles: vull dir que ara això de les relacions i l'ús del preservatiu està molt més acceptat que fa alguns (no massa) anys.
Jo mateix vaig haver d'anar a comprar-ne a farmàcies d'altres pobles perquè si et veien sovint amb una persona de l'altre sexe i compraves preservatius, el resultat de l'equació era evident i possible motiu d'escàndol. Per sort això s'ha acabat.
Un arbre. Sí que n'he plantat. De menut, a l'escola, alguna volta vam anar a plantar arbres a la serra. Poques vegades, però sí que hi vam anar. En recorde una en especial. Jo anava en el remolc del tractor que duia els plantons i els ferraments. Darrere, els mestres i els xiquets que de quan en quan cantaven alguna cançoneta o tonadeta, com aquella que diu 'visca el pa / visca el vi / visca la mare que ens ha parit'. Va ser pronunciar aquella paraula i fer-se un silenci de mirades poregoses. Això era una paraulota, i tots temíem la reacció dels mestres: els xiquets, llavors, temíem.
Don José, amb la calma que massa sovint perdia per culpa nostra, desconcertà els excursionistes. 'Parit', 'parir', són coses naturals, normals, i s'han de dir pel seu nom. No tenen res de dolent. Deia això, i els esquemes escolars de tants anys es feien a banderes. Un mestre deia això? Les coses canviaven. Aquell home, en realitat Josep Requena, encara ens tenia més sorpreses. Fou amb ell que vaig saber que el valencià es podia escriure, que no érem monstres que parlàvem una cosa estranya, sinó que allò era una llengua homologable. Ell va dibuixar el primer mapa que jo veia del país llarguerut que és el meu, sense límits, de Perpinyà a Alacant, davant dels nostres ulls ignorants, o més aviat educats en la ignorància.
Llibre. No n'he escrit cap, ni idea de fer-ho, encara que sembla que sí que se'n publicarà un que dirà que l'he escrit jo. Roba Estesa serà un llibre, un llibre d'artista, però no sé si comptarà com al llibre que hauria d'acompanyar el fill i l'arbre. De fet, quan el Partal va llegir el text, tots els textos, va dir que això seria el llibre més curt de la història...
En fi, que per no ser, ja no sé si no som no res.
Així que com que ja tens el llibre i l'arbre, sols et falta el fill. Ara bé, què entenem per fill?? Ha de ser una personeta de carn i ossos?? o val una mascota?? hi ha qui al gos o al gat se l'estima més que a un fill...
ciber-besets amb molt de glamour
Una mascota, dius? No m'apanya. I una adopció per fer vida social?
Gràcies, xica.