Deien que si tu no hi anaves ells tornaven. Tu hi vas anar i et vas voler assegurar que ells no tornessin, però pocs dies després PP Zaragoza deia en nom teu que havies votat perquè ens entenguéssim amb Espanya. Després, Joan Tàpia deia que havies premiat la política progressista i federalista del PSOE. Ja ho veus: tu els votes amb tota la bona fe del món i ells et manipulen. Avui, però, ja tenim alguna cosa més que interpretacions; tenim un fet: l'elecció de José Bono per presidir el Congrés.
La seva elecció només ha estat possible en segona volta, i això és simptomàtic de la crisi d'estat que es viurà aquesta legislatura, però en qualsevol cas ha estat elegit per 170 vots a favor. Entre aquests, els corresponents als 26 escons del PSC, obtinguts gràcies a un milió sis-cents setanta-dos mil set-cents setanta-set vots catalans. A alguns ja els deu semblar bé. Alguns van votar directament PSOE i van prendre el PSC com un succedani sense cap mena de protagonisme, però altres preferiríeu que el vostre vot no hagués servit per fer Bono president. Comptat i debatut, ja s'ha vist on van a parar i per què serveixen els vots al PSC. Ja se'n pot queixar la Tura i qui vulgui. La Catalunya optimista ha fet Bono president. El que compta no és allò que diuen que faran amb el nostre vot, sinó allò que acaben fent.
I ja que parlem del PSC i del PSOE, aprofito per recordar que avui es presenta el llibre de Jordi Mercader sobre la defenestració de Pasqual Maragall. En Graset l'ha convidat avui a l'Oracle, i us recomano que el sentiu en companyia de Jordi Cabré i Manel Cuyàs entre d'altres. Com deia Mercader, en aquells mesos van passar moltes coses i no totes han estat prou ben mesurades, no hi hem reflexionat prou encara. Amb aquest mateix esperit vaig publicar el meu llibre Vostè té un problema i aquest problema es diu PSC. És clar que jo no sóc en Jordi Mercader. Revisem amb calma el primer tripartit i segurament entendrem millor el present i encararem el futur amb més garanties. Llegiu el llibre de Mercader, i si em permeteu un suggeriment, contrasteu-lo amb l'arxiu de blocs de MésVilaweb. Si Mercader parla d'un dia, llegiu què deia aquell dia la catosfera. Crec que és un exercici més que interessant.
No s'ho creia que ho veiés tant clar, de manera que vaig arriscar i li digué que amb un 10% d'aquests seus dominis jo podia arribar a convèncer-lo que aquells núvols eren elefants grocs, o que tal i tal dia pel cel de la ciutat es passegen elefants grocs, i tothom a mirar-los.
Si ens posem amb interpretacions, d'aleshores ençà de més grosses ens hem empassat, crec que podem dir. I és una llàstima que es diguin polítics representants si demanen el vot per una cosa i l'usen per a una altra. De fet és greu, la llàstima és l'afegit de la poca atenció a aquestos seus desfasescontinuous, i no diguem ja dels intents justificatius o d'excusa.
La revisada que recomanes em sembla molt més que adient.
Les extrapolacions dels vots a llistes tancades a les decisions dels representants es un mètode erroni,fals, propi dels qui es fan trampes jugant al solitari.
No es correcte, en periodisme ni en informació, titular de manera barroera, traslladant responsabilitats estrictes dels diputats als seus electors. Es una manipulació burda. I no es cap recurs d'estil. Els titulars recullen la voluntat de l'autor. I no es veritat, ni ho serà mai, que uns ciutadans elegeixin a un president del congrès.
Fals. Incert. Incorrecte. Hauran estat 170 diputats del Psoe (inclosos els del Psc-Psoe) i algun mes. I punts. No barregem peres amb gallines, que són ben diferents.
Els compradors de diaris no donem suport, per compar-lo, al que diuen o editorialitzen, mai. Es de primària. En Laporta, quan parla, parla per ell, President del Barça, i no es pot aribuir als 150.000 socis ni als seus votants.
I tampoc es pot dir que els lectors de blocs combreguen, ni fil per randa, ni per fil, ni per randa, amb el que escriu el bloger. A vegades si, a vegades no.
I tot no es pot saber, gràcies a Deu.
I inventar-s'ho queda molt malament.
Un titular llaminer, normalment, com aquest, es fals 100%.
LLastima.
Cordialment,
Andreu
2) No és correcte tampoc, diria, afirmar que la barroeria és cosa de correcció, on situem el gust, doncs?
Val, em sembla que és perquè Bono es creu un elegit de dés, pot ser?
Mai??
3) Doncs a mi sí que m'importa, des que sóc una mica conscient de com va això de la informació, recolzo només les publicacions on veig els mínims d'honestedat i pluralitat que em semblen exigibles. Això no vol dir, però és un altre tema, que hi estigui sempre ni mai d'acord, diguem per simplificar, amb el que editorialitzen.
Sí, però, vaig deixar de llegir El País, en sec (i no dic que no em perdi coses interessants) a partir d'una editorial que era per a criticar fort, una en la que, com d'altres, no respectava el mínim rigor d'argumentat ni de compromís democràtic. Vull dir, què és el que li reclames concretament a Mir pel que fa al teu qualificatiu?
I, de titulars llaminers i falsedats o veritats, em sembla que podriem apilar molts contraexemples. Sona bé la frase, sí.
Em sembla que penses en un model de súbdits, i amb ombres de la tradició judeocristiana (em sembla) de que no pot fer goig ni plaer el que no sigui dolent, o fals; en aquest model tant se val.