En principi falten dos anys i mig per les properes eleccions al Parlament, però tot fa pensar que els canvis que es poden produir en el tauler polític s'estan gestant ara, i crec que quedaran encarrilats passat l'estiu. Les tendències dins d'ERC i CDC es van aclarint i ja podem anar aventurant probabilitats. Quan arribem al moment en qüestió, Esquerra haurà estat al govern durant dues legislatures. Haurà esmicolat la idea que alguns feien circular interessadament que són gent que no saben governar. Previsiblement hi haurà qui encara ho provarà, però en general la gent ja no s'ho creurà. La necessitat de ser al govern per formar quadres, teixir complicitats i orientar polítiques ja no serà tan forta, cosa que permetrà posar condicions clares.
Quan arribin les eleccions ja ens haurem ventilat un grapat d'incògnites que ara tenim damunt la taula: les balances fiscals, el finançament de la Generalitat i la sentència del Tribunal Constitucional. També hauria d'estar aprovada una llei de consultes populars que Joan Puigcercós va dir que ja tenia a punt i que presentaria just després de les eleccions del 9 de març; cada dia que passa sense que sapiguem res d'aquesta llei li lleva crèdit entre la militància de cara al congrés de juny. Totes aquestes coses, però, són encara incògnites.
Amb tot, cada cop és més evident que Esquerra voldrà arribar a les eleccions deixant clar que no pactarà amb el PSC amb lleugeresa. No seria intel·ligent tancar la porta a un acord amb el PSC, però tampoc ho seria pactar la continuïtat de la situació actual com si res. Esquerra estarà en condcions de posar com a requisit el dret de decidir, la consulta autodeterminista, i assumirà el risc de quedar-se a l'oposició si el PSC no s'hi avé. La situació que es donava el 2007 ja no es dóna avui i no es donarà quan calgui preparar l'estratègia de la campanya.
Les condicions imposades per Esquerra poden generar dues situacions: que s'acceptin les regles del joc o que no s'acceptin. Pot passar que les accepti CiU i no les accepti el PSC, cosa que amb tota probabilitat ens portaria a un acord ERC-CiU. Però també pot passar que no les acceptin ni els uns ni els altres. Si passa això darrer voldrà dir que Esquerra queda fora de les negociacions per formar govern, i aleshores les opcions són unes altres: govern de PSC en minoria, govern de PSC amb ICV com a l'Ajuntament de Barcelona o govern de CiU en minoria. De moment, no concebo altres opcions.
Amb aquest horitzó a la vista, i amb els congressos d'ERC i CiU entre mans, cada declaració i cada moviment pot resultar determinant. La tensió política és màxima perquè el resultat de les properes eleccions al Parlament no el decidiran els quinze dies de campanya que les precediran, sinó els moviments que es facin els propers dies i setmanes. No és per casualitat que Cuyàs escriu l'article “Visitetes”, on albira la sociovergència, ni és per casualitat que Jaume Renyer, a propòsit d'ERC i CiU, escriu al seu bloc que “L'element clau que pot donar una nova perspectiva a les relacions entre ambdues formacions passa per la capacitat i voluntat de les respectives direccions per trobar punts de coincidència en base al dret a decidir del poble català en un futur proper.” Ni ho és que Enric Marín escrigui que “cal que Esquerra completi la maduració ideològica que permeti entendre el sobiranisme gradualista i de govern com una opció central de la política catalana”. Ni que Àngel Colom digui en una entrevista a l'Avui que “Puigcercós i Benach em van venir a veure al Marroc i vam parlar llargament”. Sembla que Puigcercós està movent molts fils per acostar-se a CiU.



Si algú d'aquests dos destrossadors d'E segueix manant a E,no sumaran mai mes, mentre estiguin al davant. I si ja no manen a ERC, mai mes els posarà ningú a es llistes d'ERC.
Sempre els hi quedarà el que es obvi: fer de Soles Turas de pacotilla: passar-se al Psoe-Psc i ser diputats o senadors a Madrid. Però ja no podran embrutar més el nom d'ERC. Ja ho han fet prou tots aquests anys.
Em fa molta gràcia aquest pensament en futures eleccions catalanes. Que el cangueli ja ha brotat? Una segona expulsió, aquesta vegada, montillera en lloc de maragallera?
Adeu, consellers Carod i Puigcercos. Mai més, mai més, sereu consellers de la Generalitat de Catalunya. I molta gent estarem molt més tranquils.
Els corifeus menors sempre tenen mes opcions de resituar-se, però tampoc les tenen totes.
Cordialment,
I, sap greu dir-ho, però t'asseguro que en alguns àmbits, com per exemple el món universitari i el sector de les TIC, la opinió dels professionals sobre "que són
gent que no saben governar" no és que s'hagi esmicolat, és que s'ha confirmat.
I parlo de primera mà. Jo treballo en una empresa d'alta tecnologia del sector privat i sóc ATP en una universitat. He participat en cursos i xerrades de I+D (sobretot ara que fa poc ha engegat el FPVII). Molts dels quadres de la conselleria de l'Huguet són gent que no té ni puta idea del sector, que repeteixen com lloros consignes que els han ensenyat en dos cursos de 30h i que mai han gestionat un projecte de veritat. Cert és que els de CiU no eren molt millors, i així ens va.
I la meva predicció. ERC intentarà mantenir-se al poder com sigui, perquè el nivell de sous que tenen molts militants que han passat a l'administració no podrien aconseguir-los de cap de les maneres a la privada i la gent, quan viu bé, no vol viure pitjor.
Si el tripartit suma, continuarà. Si el tripartit no suma, sentirem brams des d'ERC (i tú seràs dels primers) a demanar un pacte nacional amb CiU. Però, aleshores, prepareu-vos, perque la quantitat de dossiers que començaran a aparéixer sobre gent d'ERC no cabrà en una biblioteca. Al temps.
Per saber governar cal fer un bon govern i això ERC encara no ho fa fet, ja sigui per innocència o per ineptitud. Per altra banda, resulta insòlit plantejar-se, després de tantes injúries, un pacte amb el PSOE. També crec que no resulta seriós seguir especulant amb la sociovergència.
"Si Esquerra continua donant suport al tripartit, segueix mantenint
president Montilla a canvi de res, a les properes autonòmiques se'n va
als 7-8 diputats i, per tant, a la marginalitat."
(ho podeu escoltar aquí)
Per a mi, l'única manera d'evitar això és que en Carretero guanyi al juny. Només algú amb la credibilitat intacta com ell pot redreçar el partit. Tota la resta han estat seguidors entusiastes de l'aposta estratègica de pactar de franc amb el PSC-PSOE.
No caiem en "falses" solucions. Cal entendre que l'electorat d'ERC -per sort (i dic per sort perquè això demostra que és divers, com correspon als grans partits)- és plural i, per tant, alguns votants estaran decebuts amb el tripartit i altres, la perspectiva d'en Carretero i del "pacte nacional" ens decep profundament. Vaja, que ERC ha perdut, però també pot perdre per l'altre cantó. En política, no hi ha sumes sense fi.
Arriba un moment que ja no has de triar, fins i tot, allò que t'estimes, sinó allò que convé al partit (i al país). Això d'entestar-se en uns líders i una estratègia que suma patacada rere patacada recorda allò de "la vaig matar perquè era meva".
Jo personalment ho lamento moltíssim. M'agradaria dir-vos "ja us ho fareu", però és el meu país (i el de tots).