Per molt que ara sembli que tot allò de Marx i Engels estigui superat, per molt que es digui que els treballadors d'avui no tenen raó de queixar-se comparat amb la situació del segle XIX o que avui ja no existeix una classe treballadora, és evident que el col·lectiu treballador existeix i que les estructures en què s'organitza són necessàries. Potser ja no està tan estesa l'actitud solidària d'altres temps, però continua havent-hi persones que fan aquesta tasca i que tenen clars els referents ideològiocs, els problemes i la manera de solucionar-los. El marxisme pot haver fracassat en algunes de les seves expressions, però els textos de Marx continuen aportant molta llum; i la societat ha canviat, però potser tampoc tant com alguns es pensen o fan veure. Ahir vaig poder assistir a un acte ple de bones persones, de gent que s'ha dedicat i es dedica a treballar pels altres, pel col·lectiu de treballadors.
La conferència-debat va ser al CIEMEN, al carrer de Rocafort a Barcelona, i les dues ponents eren Muriel Casals i Elisenda Paluzie. Dues dones; dues economistes; dos referents nacionals. De Muriel Casals (aquí la seva fitxa al web de l'Institut Ramon Llull) us en puc dir que és professora de Fonaments d' Anàlisi Econòmica a la UAB, contertuliana a L'oracle de Xavier Graset a Catalunya Ràdio, que podeu llegir l'entrevista que li van fer a Tribuna Catalana el 24 de novembre de 2006 i que recentment s'ha incorporat a la Junta Directiva d'Òmnium. D'Elisenda Paluzie, que és professora de Teoria Econòmica a la UB (web) i que des que va impulsar Economistes pel NO està fent una enorme i lloable tasca de compromís sobiranista i social amb la PDD, amb el CES i amb Sobirania i Progrés (a banda de la seva vinculació amb l'Esquerra Independentista d'Uriel Bertran). En aquest vídeo, per exemple, podeu veure-la en un acte de la PSiP a Vilafranca. I en aquesta entrevista de Vilaweb.tv explica de manera molt clara la qüestió de les balances fiscals i adverteix que som a punt del col·lapse dels nostres serveis socials. A més, té bloc a Indirecte!, tot i que fa temps que no l'actualitza, entrada a la Viquipèdia i també un article a Tribuna Catalana. Amb tot aquest bagatge d'una i altra, poder assistir a una conferència de totes dues és un plaer.
Després d'un primer acte el 10 de març amb Oriol Junqueras en què es va commemorar el 85 aniversari de l'assassinat de Salvador Seguí, ahir van convidar aquestes dues economistes per saber si aquí es pot viure millor. Sindicalistes per la Sobirania és l'espai de trobada de totes aquelles persones que treballen pels drets dels treballadors i les treballadores des dels sindicats; des de diversos sindicats, perquè és un espai transversal on hi cap tothom que cregui que amb la sobirania la classe treballadora hi sortiria guanyant. I de fet, en termes estrictament econòmics és evident que hi sortiríem guanyant, cosa que ens porta a la següent pregunta: per quins altres motius hauríem de preferir continuar dins l'Estat espanyol?
A la sala hi havia sindicalistes com Cesc Poch (UGT), Sergi Perelló (CSC) Moisès Rial (CGT), Isabel Pallarès (Intersindical CSC; bloc a Indirecte també inactiu) i moltes altres persones amb experiència en aquest camp i amb la voluntat que el país recuperi la sobirania que va perdre el 1714, cosa que va permetre un debat posterior molt interessant. Caldrà seguir els actes de Sindicalistes per la Sobirania, de la qual ens informa també Sobirania i Progrés, perquè les adhesions ja superen les 500 persones i això ja és un gruix notable per poder-se anar plantejant accions transversals. Si sou sindicalistes i voleu continuar dins l'Estat espanyol encara que surti molt car als treballadors, no feu res; però si penseu que aquí es pot viure millor si recuperem la sobirania econòmica, la política i la resta de sobiranies, adheriu-vos a Sindicalistes per la Sobirania. I en tot cas pregunteu als vostres representants sindicals per quin motiu no volen que recuperem la sobirania.
Llevat aquest petit detall molt bon comentari.
Salut!!