En aquest tram de la gira, ens disposem a visitar i recórrer dos territoris que han estat íntimamanet relacionats amb el nostre: amb la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra història. Són Aragó i Occitània, dos països germans, que de vegades es fonen amb el nostre entre paisatges i fronteres artificials. Dos països a més, que comparteixen la dura i complicada situació de les seues llengües pròpies: l'aragonès i l'occità. Dues llengües que, com veurem, malviuen entre l'oblit i el menyspreu de les respectives autoritats estatals.A Saragossa hi arribem de vesprada després d'haver recorregut el nou tram d'autovia que l'estat s'ha dignat a construir per Terol. Ens ha convidat el col·lectiu independentista A Enrestida per a participar en un concert en defensa de l'aragonés.
L'aragonès és una llengua ròmanica com la nostra que es formà a les valls pirinenques al segle VII, segons ens explica un jove i militant professor d'aquesta llengua. Durant la vigència de la Corona d'Aragó fou parlada a tot el territori aragonès i utilitzada pels reis com a llengua oficial. L'arribada dels Trastàmara, la unió amb Castella, Felip V, el decret de Nova Planta i la dictadura de Franco acabaren pràcticament amb ella. Una història massa truculenta i familiar...
Avui, i després d'aquest llarg retrocés, l'aragonès encara es conserva en diverses zones de l'Alt Aragó. Per entendre'ns, diríem que es parla a partir de la ciutat d'Osca cap amunt, abrigat per les mateixes remotes valls que el van veure nàixer. En aquestes zones disposa d'unes desenes de milers de parlants que se sumem als qui l'han apresa de majors a la resta del país a través de la xarxa d'escoles i associacions culturals que la defensen. Però l'aragonès, tot i que actualement s'està treballant en aquest sentit, no té normativa ni estàndard clar i per tant la seua recuperació és més complicada encara. Amb tot, podem dir que l'aragonès és avui en dia una de les llengües europees amb més risc de desaparèixer del mapa.
Un dels grups de música que combat tot això cantant en aragonès són els Mallacan. Ja fa una dècada que toquen i ja hem compartit més d'una vegada festa i escenaris amb ells. Després del seu enèrgic i contundent concert ens preparem per actuar. Fa calor, molta calor. Mentre afinem i preparem les guitarres, comencem a suar. Una dura batalla ens espera. El públic però, ens sorprèn ballant i cantant en català totes les nostres cançons. Acabem el concert ja amb els llums encesos, xops de suor i ballant com a bojos el No Volem Ser i La Manta al Coll. "Aragón ye trilíngüe", diu un cartell penjat a la sala. Català, castellà i aragonès es fonen entre la suor i l'eufòria dels presents.
