obrintpas |
dilluns, 28 de juliol de 2008 | 18:14h
El Viña de Paiporta se'ns presenta com un repte. Tocar a casa, en un festival d'àmbit estatal i a les 3:30 de la matinada. Poca broma! A més, venim d'Iparralde i arrosseguem sis hores de viatge. Quan arribem a casa, descansem i agafem força. Unes hores després tornem a estar sobre l'escenari. I esclatem. És difícil descriure què se sent quan toques a casa. Supose que satisafacció i orgull mesclats amb l'emoció que et desborda. Estar a València en un escenari on ha tocat mites de la nostra adolescència com Nofx o Extremoduro i amb milers i milers de persones que han esperat estoicament a quarts de cinc de la matinada és una passada. No hi ha paraules. L'únic inconvenient són els estrictes horaris. Una hora de concert. Però tremendament intensa (Amb l'aparició estelar de Pep Gimeno Botifarra inclosa) Sense dubte, no hi ha res com tocar a casa!!!!
Primer concert a 
A Alacant vivim una jornada històrica. Primer concert a la ciutat, en
plenes fetes de Fogueres, davant la platja del Postiguet i amb un
ambient impressionant. El concert l'organitza Escola
Valenciana que negocia amb l'Ajuntament per aconseguir realitzar
aquesta proesa. I, malgrat els imprevistos de darrera hora, el
consistori acaba cedint un espai xicotet i encerclat de tanques
forrades de tela negra. Però el concert es fa. I tant que es fa!
Arribem a un poble que es diu Puerto Esperanza i decidim
buscar lloc per dormir. A la plaça preguntem i els joves ens ofereixen
ajuda. Un amic seu ens lloga una barraqueta. Només
hi ha un llit però és econòmica. Ens conviden a sopar a sa casa i després
marxem al moll a beure, tocar i cantar. De seguida fem molt bon rotllo
amb tota la gent. Ens expliquen històries del seu poble i ens
ajuden a treure'ns la màscara de turistes...
Des de la vall de Viñales ens dirigim cap a Cayo Jutia, al municipi de las Minas de Matahambre i just enfront de les costes de Florida. L'accés, restringit, és per una carretera de 5 km construïda sobre la mar. El policia de l'entrada ens adverteix que hem d'abandonar la xicoteta illa abans de les 20:00h. Ara mateix són les 18:00 de la vesprada. Quan arribem a la platja, aturem el cotxe i ens adonem que no hi estarem més de 10 minuts. Hem de sortir per potes. Plaga de mosquits. Però no uns mosquits normals, no. Ens enfrontem a uns mosquits famolencs amb una certa afició per la sang mediterrània. Ens capbussem directament al mar encerclats pels putos mosquits que no volen ofegar-se. Sembla que són amfibis els cabrons!
Són les sis i mitja de la vesprada i la ruta comença amb alegria. L’autopista és tot un espectacle: vaques creuant, penya que para el cotxe a un costat i creua cap a l’altre i tres “carrils” que no se sap si en són dos o cinc (tot queda a gust dels conductors perquè no hi ha ni una ratlla de separació). En principi tot normal: paisatge impressionant, cel ras i calor, molta calor. També un cert disgust en el cor pels problemes del concert. Però bé, estem a Cuba i això és el que compta. De sobte ens assalta un dubte. No sembla massa normal que l’autopista transite enmig dels carrers d'un poble tan xicotet. Vols dir que sabem on anem? Ens aturem i preguntem. Efectivament ens hem perdut. Mal rotllo. Ningú no ens sap explicar com reprendre la ruta i ens aconsellen tornar a l’Havana, és a dir desfer el camí. Però ja es massa tard, no ens avellix massa tornar enrere i no ens veiem capaços de recordar per on hem vingut. Son les 21:00, fa 3 hores que voltem i s'està fent de nit moltràpidament. Molt de mal rotllo.
Un cop complerts els compromisos amb el grup, ens dividim i marxem cadascú a la seua. El Miquel G. i el Robert decideixen llogar un cotxe i aventurar-se cap a la regió de Pinar del Rio, a l'est. El Litus marxa en autobús (12h cap a l'oest) a Santiago a visitar uns familiars, el Jaume decideix tornar a l'Havana amb una amics i la resta viatgem cap al sud, a la ciutat colonial de Trinidad. En cada destí, tots aprofitem per descansar i desconnectar un parell de dies.
A les 7:00h del matí, encara amb la ressaca del concert i sense dormir, prenem un bus que ens allunya de Varadero. Destí: Santa Clara. Santa Clara és una població mitjana de l'interior de l'illa, a l'oest de l'Havana. Casualment, avui s'hi commemora el 80è aniversari del naixement d'Ernesto Guevara, que fou assassinat a la selva boliviana ara farà 50 anys. El cadàver fou repatriat des d'allí a Santa Clara el 1997 (el Che tenia doble nacionalitat cubana-argentina) i soterrat al mausoleu que avui visitarem...
El segon dia és el del concert. De matí tenim la roda de premsa del festival presidida pel seu director Juan Formell (cantant dels mítics Van Van, que amb 50 anys d'història és l'orquestra de Salsa més popular de Cuba). També hi ha els mexicans Explosion Norteña (amb les seues jaquetes rojes i els gorros vaquers), els cubans Buena Fe (un dels grups de pop-rock més important avui) una jove cantant argentina i un grup de músic del Congo. Un intèrpret va traduint el què diem. Nosaltres ens presentem, saludem a tots els grups i aprofitem per a fer un alegat en defensa de la multiculturalisme. Diem d'on som i en quina llengua cantem. Tots ens escoltem amb cara estranyada. És la primera presa de contacte. A l'aventura!
Un cop visitada l'Havana ens disposem a enfrontar la segona etapa del viatge: Varadero. Varadero és una llarga i fina península de 20km d'arena blanca situada a la província de Matanzas, a unes dos hores de l'Havana. Abans de la Revolució fou destí predilecte de les classes benestants de l'illa, Al Capone i el dictador Batista inclòs, que hi construiren mansions art-decó...(Continua)
L'endemà descobrim l'Havana històrica. De bon matí anem cap a la Plaça de la Revolución, una immensa esplanada tant gran com cinc camps de futbols junts i amb capacitat per a un milió de persones. A la part sud hi ha l'estàtua de marbre a José Martí, líder de la independència cubana contra els espanyols a finals del s.XIX. Al nord, un immens retrat del Che.
Amb molta il·lusió enfrontem la segona etapa de la nostra aventura americana. Aquest cop serà Cuba, una destinació que sempre ens ha atret i on mai haguéssim dit que hi aniríem a tocar...
El concert de Vila-Real és a les vuit de la vesprada dins el marc del Vil-Rock 2008. Dos escenaris, una dotzena de grups i molta calor per a una nit plena de punkrock. Els mítics Toy Dolls toquen darrere nostre disparant tots els seus clàssics. Nosaltres es retrobem amb amics com els promotors del Lumbrerars Rock de Murcia que enguany se celebrarà a Albacete. Però no fem massa festa. Només queden dos dies per a Cuba...
A Deltebre toquem al Festour 2008. És la primera vegada que venim al Delta i en tenim ganes. A més, el concert està emmarcat dins la polèmics del mini transvassament i és nota. Els ànims estan calents i tot i la pluja que cau el pavelló s'omple. Hi ha pancartes del Franki i del nus blau. A l'escenari desfilen companys i amics com Aspencat, Sva-ters, Sota Zero o Kayo malayo. De fet, de tants grups valencians com hi ha a vegades pensem que estem en algun poble de l'Horta. No hi som, però quasi. Ja diuen que les terres de l'Ebre són mig valencianes! Acabem el concert xops de suor, saludant a tots els companys d'aquest delta que es defensa.
Avui hem aterrat a València després d'un apassionant viatge de 10 dies per l'illa de Cuba. Allí vam actuar al Festival Mundial de la Música de Varadero amb el bo i millor de la música cubana. tenim la càmera plena d'aventures i videoblocs que us oferirem a partir de la setmana vinent. Aquesta nit, però, i sense temps per descansar, marxarem cap a Alacant. Allí actuarem a les Festes de les Fogueres en el marc de la 
