Es va llevar encaparrat. No tenia consciència d'haver arribat fins allà. De cop va anar enfocant i se'n va adonar que sí que estava allà, era a casa. Portava masses dies pendents de les reaccions d'altres, dels comportaments d'aquells que havien estat la seva referència i ara se li giraven en contra. Marejat, descol·locat, va mirar cap a la tauleta. Hi faltava alguna cosa. Al donar-se la volta se'n va adonar que estava sol. No tenia la companyia habitual. Sempre havia pensat que hi seria sempre, que no marxaria mai, que allò no tenia fi, però ara s'adonava que només havia estat un miratge, una visió esbiaixada de la realitat. De cop el cor va començar a bategar, a cent per hora. Va començar a posar-se nerviós i una suor freda li va recórrer tota l'esquena. Com podia ser? Sempre li havia donat una sensació de fragilitat que proclamava als quatre vents, però ell sabia que era més forta del què deia. Que era resistent, que sota la imatge de fragilitat s'amagava una fortalesa d'aquell que se sap poderós, unit. Tot i que havia tingut algun desengany en el passat, ella se sentia forta, podersoa, tot i els retrets que rebia per part d'aquells companys que no estaven prou a gust, però ara... Ara tot s'havia acabat. Ella ja no li pertanyia, de cop i volta, es va adonar que no la posseïa al cent per cent, va veure que no es trencava, però que ell passava a ser-ne una amenaça. Va decidir tirar endavant. D'un bot es va aixecar: -España no os pertence, y no se rompe!, va dir en Mariano mentre amb cara de circumstàncies s'adonava que no s'havia trencat, però que ja no li pertanyia. Ja no era l'últim garant d'Ej-paña, l'havia perdut, per sempre...
Aquests dies tothom parla d'en Chiquiliquatre, i són principalment dos els arguments que es defensen en el meu entorn -afortunadament no tinc amics que sigui eurofans, ni res similar-. LA discusió, amb cites rimbombants i gran referències ha provocat que un s'adoni que tots tenim a dins un 'friki', un personatge que per llegit que sigui mira amb curiositat i simpatia aquest món estrany amb referències que ningú inclouria en una tasca seriosa però que pot aixecar passions. LEs dues línies, com diria el desaparegut (¿?`) Àngel Acebes, són que això és un negoci horrorós i vindria a ser la crítica que sempre s'ha fet a Eurovisió i que en el darrer gran fenòmen entorn del concurs més ranci i patètic que s'ha generat, quan va aparèixer la Rosa de Ej-paña repetiem. La segona és que la factoria Buenafuente ha aconseguit generar un infiltrat, una càrrega de profunditat a l'interior d'una història patètica, que s'ha fet tan bé que ha provocat el malestar entre aquesta 'gent' que es diu Eurofans, i que va aconseguir treure de polleguera a aquest altre personatge eurovisiu que és Uribarri. Jo sóc dels segons. Ho defenso, per primera vegada, tot i que no em veig amb cor de mirar aquesta nit el festival. Si enganxo en Chiquilicuatre el miraré, però suportar els que s'ho prenen seriosament fa molta, però que molta, mandra. Potser això és 'perrear'.
Ahir vaig estar mirant la final de la lliga de campions de futbol. Va ser curiosa. La meva poca passió davant el futbol no fa que deixi d'interessar-me. Ahir el partit va ser realment interessant. Ben jugat, dos equips ben organitzats i que tenien jugadors amb talent i ganes de demostrar-ho. Bé, només el fet que un no s'identifiqui amb cap dels dos equips feia que es pogués veure de manera desapassionada. Amb tot, va haver-hi un moment, durant el llançament de penals que va incloure tots aquells tòpics de la incertesa del futbol, que provoquen frases tan buides i manides com 'el futbol és així'. Era la pilota del cincquè penal, un gol de Therry donava el títol al Chelsea, i va patinar. La va llançar fora quan el porter estava batut, al pal per ser exactes. Tothom parlar d'aquest jugador com un home d'equip, un líder, una persona amb gran tècnica i intel·ligència tàctica, que desenvolupa la seva tasca a la perfecció, però passarà a ser l'home que va fallar el penal. Potser amb el temps pot tenir una nit que tapi la d'ahir. Al recollir el títol de sots-campió no va parar de plorar. Una patinada inoportuna li va fer una mala jugada, ha passat a ser un jugador marcat, l'infortuni a vegades arriba en una mil·lèsima de segon. Per contra, l'estrella del Manchestar, que també havia fallat un penal, serà recordat com qui va fer el gol durant el partit. El seu infortuni va quedar tapat per la major degràcia del rival, és curiós com pot canviar la vida per una relliscada en el moment just, en el moment clau. Potser per això a vegades el futbol és gran, per com pot ser un petit mirall, estravagant i deformat de la vida real.
Parlava ahir amb una amiga, una persona amb la qual tinc una confiança excel·lent i que sempre ens fem rabiar -encara que no ho sembli, és la manera que tenim de dir que ens apreciem, som capaços de dir-nos coses que d'altres persones no ens dirien-. Vam coincidir en una feina on tots dos vam passar-ho pitjor del què voliem, i sempre ens diem allò de que dins de tot el què ens va tocar passar vam treure'n una amistat. És veritat. Vaig treure moltes coses d'aquella experiència, i fer amistat amb ella és potser la més important. A través del Mesenger vam estar xerrant. Força estona. Deia que estàvem fent una nit de coixins virtual. Un concepte interessant. Arrel d'això vaig estar estona donant voltes a com a vegades un petit pas pot comportar moltes altres coses, i potser molt més interessants que el nostre objectiu primer. A vegades anem passant per la vida sense ser conscients de tot allò que anem fent, anem creant o anem perdent. A vegades, una simple mirada ens pot obrir una porta, un comentari, tancar-ne una altra. Anem fent camí, moltes vegades avancem sense mirar endarrera, sense reflexionar del què es queda i què perdem. Creiem que hi haurà un demà millor, busquem un futur esplendorós que no deixa que es gaudeixi del present. Fem camí, i gràcies a aquest camí, trobem grans persones. Moltes vegades no ens adonem del què tenim fins al cap d'un temps, del què hem perdut fins que és irrecuperable. Però seguim caminant, avançant, sempre segurs que el futur és demà i potser no prestant l'atenció necessària al present. A l'aquí i l'ara...
Uff, potser avui estic pensant de més. Intentar analitzar tot això potser és una altra manera de no fixar l'atenció en el present. Quin embolic! En resum, que a vegades sense voler un pot trobar gran persones allà on menys s'ho espera, i això, és gratificant, és genial... Potser sí que estem massa tous...
Una d'aquelles frases que a vegades repeteixo de manera recurrent és allò de que la dona del cèsar no només ha de ser honesta, sinó que també ha de semblar-ho. És pot aplicar en mil i un camps, però un d'ells és en el món de l'esport. No he vist encara imatges d'en Luís Aragonés dient els jugadors que aniran a l'eurocopa per defensar la samarreta d'Ej-paña, però he sentit que a la ràdio deien que havia fet el ridícul. Un home que té entre les seves frases, imatges com 'el culo pelao', o el 'sexador de pollos', fa que no s'en pugui esperar gran cosa. Per no dir res de la seva manera de motivar un jugador amb un alegat racista. Amb tot, la brunete li riu les gràcies, encara que els fet que el seu canvi d'humor bipolar hagi provocat enfrontaments amb periodistes de les españes li han fet perdre suports. Contrasta, el malhumor i la tosquedat d'Aragonés amb els dos tècnics del Barça. El que marxa i el que vindrà. Frank Rikjaard i Pep Guardiola. Dos ex-futbolistes, que parlen pausadament, que donen la sensació que són uns apassionats del futbol, però que tenen vida més enllà d'aquest esport que els apassiona i els ha fet milionaris. Que no pugen el to, que reconeixen la derrota i que són exemplars i saben de la importància que un gest seu pot tenir -Recordo Rikjaard amagant un cigarro. Encara que fuma, mai ho ha demostrat, ja no parlo de la seva afició, no sé si certa, a la Mariahuana, que crec que ve més donada per la seva imatge i tranquilitat. En cas que ho faci, mai n'ha fet cap tipus d'apologia-. D'en Pep, la seva amistat amb Lluís Llach o Miquel Martí i Pol fan que molta gent es vegi amb forces com per fer acudits. Amb tot, mai ha tingut una paraula més alta que una altra, i fins i tot quan des de la directiva de Nuñez van dedicar-se a fer correr 'bulos' sobre la seva opció sexual va sortir ni per confirmar ni desmentir res. Cosa que l'honora, suposo que perquè tenia clar qque el fet de ser homosexual no era un insult, encara que algú ho fes servir com a arma en contra seva. No sé com ho farà en Guardiola, crec que en Rikjaard ha tingut problemes de tàctica des d'un principi, però en el seu moment va aconseguir controlar els Egos milionaris d'un seguit nens malcriats, i això segur que no va ser fàcil. Esperem que ne Pep pugui recuperar l'esperit del Dream Team, mostrar bona imatge de joc i a sobre controlar les personalitats sobreadulades dels jugadors. Com a mínim, sabem que segur que no farà declaracions racistes, ni parlarà del 'culapelao', són dos models, no només de joc, de persona. Són allò que fan que un pensi que el Barça té un estil, i no és el 4-4-2 o el 3-4-3, sinó el 'savoir fair', allò que a castella li dirien 'señorío español' y que tan poc prediquen amb l'exemple -ara pensava en els insults reiterats de Rodríguez Ibarra-, que seria del model Aragonés. Que per cert, li diuen el Savio de Hortaleza, a l'Aragonés.
El darrer llibre d'Enrique Vila-Matas té un moment on parla sobre el passat. Diu alguna cosa similar a que el problema és que moltes vegades veiem el passat com si fos un esborrany que es pot retocar. Una idea que la veritat vaig trobar realment curiosa i em va donar força que pensar. Potser per allò que un generalitza les seves reaccions com si fossin grans veritats universals que tota la humanitat comparteix, vaig pensar que tenia molta raó. No sé si és així, o és realment una reacció general, però moltes vegades pensem en el passat com un esborrany. Intentem canviar-lo i fins i tot molts estudis demostren que l'apreciació que tenim d'una situació al cap d'un temps té molt poc a veure amb les reaccions reals. Estem retocant l'esborrany dia rera dia fins a tenir records esplendorosos, o si més no suportables, quan es tracta de problemes i records no agradables. Un estudi d''una universitat de Nova York, crec, -perdó per la generalització però parlo de memòria- parlava d'un professor que va fer que els seus alumnes escrivissin un relat de com havien viscut el fatídic 11S. Al cap d'un any va agafar els mateixos alumnes i el va demanar que fessin el mateix. La conclusió va ser, després de llegir els escrits, que ningú havia estat fidel a la redaccció d'un any endarrera. Tots l'endolcien, la milloraven, la canviaven en definitiva. No tenia res a veure. Havien editat el seu esborrany. Una altra de les coses que té a veure amb aquesta idea és que moltes vegades pensem en com hagués anat tot si haguéssim fet una tria diferent, haguéssim tingut una actitud diferent o un comportament oposat al que vam tenir en el seu moment. Volem veure-ho com un esborrany, com si poguéssim arreglar els errors del passat. I no, la vida es viu cada dia, no hi ha esborrany, i les segones oportunitats són escrites amb llapis, que encara que passessis la goma sempre quedava el full masegat i l'entorn un pèl brut. Per cert, recomano molt la lectura del libre de Vila-Matas, Exploradors del Abismo.
PD/ Aquest post fa dies que el tinc fet, però el guardava a la carpeta esborranys, no sé si per ser una mica fidel a la idea i no penjar-lo de bones a primeres com tantes vegades faig.
La Guerra de la cuina sembla que ha esclatat. Santi Santamaria ha acusat Ferran Adrià i la resta de cuiners que treballen la cuina amb tècniques pròpies de laboratori científic de fer servir la clientela de conillets d'indies i donar-els-hi productes tractats amb material que pot ser perillós. No sé si aquesta guerra ha evolucionat i ha rebut resposta per part d'algun cuiner, però sí que fa una certa pena. Per una vegada, i podem dir que sense paliatius, els catalans són els autèntics líders en alguna cosa. Sense dubte, i inclús s'ha passat la mà per la cara als dos països que ens rodegen i centralitzen. França i Espanya. Sembla que hi havia unitat sobre la qualitat de la cuina catalana i les úniques crítiques que sentiem venien o amb l'argument de que Adrià i companyia es destinaven a esnobs, o que pagar segons quines quantitats per plats gairebé buïts. Arguments que o cauen per si sols, o que pots comprendre però no compartir. La cuina està de moda, i molt. Existeix la tendència més innovadora i la que rennova la cuina tradicional. No tenen per què ser oposades. L'única vegada que he menjat un plat cuinat per Ferran Adrià va ser en un lliurament de premis de literatura gastronòmica. Va ser l'encarregat de fer el sopar, conjuntament amb Carme Rusacalleda i les germanes que s'encarreguen de l'Hispània. Després de sopar es va llegir un manifest en favor de la cuina catalana, que Adrià va signar al costat de la Carme Ruscalleda -a qui ningú acusarà de no apostar per la gastronomia de casa nostra-. Ara, no sé per què, Santamaria ha sortit amb aquestes crítiques als seus companys de professió, espero que no tingui raó. En tot cas, si el té, em ve a la memòria una pintada al lavabo de l'escola on posava: "La Química para la hamburgueseria". No sé per què però no crec que mati anar al Bulli un cop a l'any -em sembla que dos és impossible, en cas que s'hi pugui anar una úinica vegada-. Jo no ho he fet mai. Per cert, el dia que vaig sopar amb la cuina d'aquestes estrelles de la cuina, sabeu què vaig menjar: Sopa de farigola, fricandó i crema catalana. Cuina catalana al 100 per cent, ara no cal tampoc benvolgut Santamaria, que destruim la cuina catalana per implosió, és clar que tu segur que tu ho faràs a la cassola. M'agradaria saber per què.
Vagi per endavant que no m'agraden les sardanes. I això de la dansa més bella que es fa i es desfà, doncs mira, aquí també discrepo amb en Maragall, com tantes vegades he fet amb les opinions del seu net. Amb tot, i encara que crec que és una dansa que no és típica de tot Catalunya, sinó de les zones sobretot de l'Empordà i que es va estendre, puc arribar a acceptar que sigui la dansa típica de Catalunya... Ara, tampoc és necessari fer-ne ostentació. Que la balli a qui li agradi i si us plau, no cal anar fent-ne apologia. És un ball, són homes i dones formant una rotllana i contant passos - mira segur que alguna interpretació pot arribar a dir que els catalans sempre esan contant i es miren el melic-. En conclusió, que no, no m'agraden les sardanes i les trobo un pèl molestes, però posats a fer el tonto, els grans amics del ball, podrien potser tornar a mirar-se les sardanes. Per feina més d'una vegada m'he trobat un grup d'aquests d'amics de la sardana -mai gent amb menys de 50 anys, excepte algun net esperant fer el canvi a l'adolescència- que es queixen que la gent jove no balla sardanes. Sempre havia pensat que era perquè és un ball que no crida l'atenció, però estava equivocat. Aquest setmana, vaig veure un grup de gent que es deien balladors de Country, i collons, això sí que era un ball avorrit. Cares d'enfadat, botes de cowboy, texans, samarreta i barret. Quina pinta. Es posen en línia i comencen a mirar-se els peus i a fer el tonto amb les sabates. És un ball més patètic encara que la sardana. He de reconèixer que en alguna festa major o festivitat similar i quantitats d'alcohol molt per sobre del què recomanaria cap metge -o ningú- o intentat seguir aquells del 'no rompas més mi pobre corazón'... És traïdorl'alcohol... Però també m'he adonat que és que serè això no s'aguanta, és un ball ridícul i gairebé ofensiu.
Potser aquests grans balladors de Country podrien dedicar-se a la sardana, com a mínim es donen les mans, i així acabem amb aquesta trista visió de gent ballant la música típica dels Estats Units, i a canvi es recuperen els sardanistes. Clar que ara que ho penso, i si desapareguessin tots dos balls, la humanitat sobreviuria, no?
Deixo una imatge de la única sardana que m'agrada, la d'en Josep Cañas.
Segurament és impossible que faci cap nova aportació a tot l'enrenou d'en Franki de Terrasa. No es pot dir que el seu comprotament sigui impecable, i segurament no podries dir a ningú que emparrar-se a un ajuntament per arrencar una bandera és un acte recomanable. No defensaré l'acció, encara que pugui estar molt d'acord en treure l'estanquera de tot arreu, però d'aquí a condemnar a dos anys i escaig de presó, amb ingrés incorporat, té collons. Ahir m'explicaven la història d'un politic que li havien fet les obres gratis una empresa constructora, un fet que sembla que se'n va ensortir amb un bon advocat i un parell de declaracions a favor... Avui segueixo rebent i veient imatges d'aquest noi tancat per ser un prodigi de l'escalada i alhora m'assabento que al meu poble tornen a voltar personatges que han escalat molt més en l'escalafó del delinqüent. Han robat diners de privats, atemorit gent, però segueixen voltant. I en canvi han tancat qui va 'robar' la bandera imagino que amb la condemna més gran per 'ultratge' a la bandera espanola, que és la única que es pot ultratjar, sembla. Com tantes vegades he sentit en les manifestacions d'independentistes -moltes vegades pensant que no tenien raó-: aquesta és la seva democràcia. Avui sí que l'eslògan té raó. Tancat per una bandereta? Si us plau...
Parlava l'altre dia sobre les motivacions que ens poden portar a escriure, a fer que pensem que tenim alguna cosa dir. Arrel del bloc he conegut algú que em fa pensar, que provoca una estranya sensació d'amistat, misteri, proximitat i familiaritat. La qüestió és que l'altre dia xerràvem sobre tot allò que exposem. Li deia que en més d'una ocasió tinc la sensació que ens exposem, i molt. Em comentava que li passava el mateix i que fins i tot havia tingut algun disgust perquè ha trobat imatges que no li han fet gràcia. Som éssers multimèdia, enganxants a internet que tenim bloc, tres o més contes de correu, messenger, facebook i ves a saber quantes aplicacions tenim i quantes més crearem. Això fa que en certa manera estiguem exposats, que donem informació sobre nosaltres, que una persona amb certs dominis de la xarxa pugui saber més de nosaltres que algú a qui fa tres mesos que coneixes. Estic convençut que si algú em busca per internet pot tenir més informació sobre mi que un company de feina amb qui porti un parell de mesos fent el cafè. Fa una certa por. Ens exposem, donem part de la nostra intimitat en una xarxa de la qual no sabem qui en fa ús, qui coneix, qui entra, qui parla...
Apareixen, a més a més, notícies de tan en quant sobre persones a qui roben el perfil, utilitzen dades seves, o fan 'bromes' amb la seva personalitat a través d'internet. Estem exposats, tenim personalitats 2.0 i no sé si les sabem gestionar, i acceptar.
Es va llevar encaparrat. No tenia consciència d'haver arribat fins allà. De cop va anar enfocant i se'n va adonar que sí que estava allà, era a casa. Portava masses dies pendents de les reaccions d'altres, dels comportaments d'aquells que havien estat la seva referència i ara se li giraven en contra. 
Aquests dies tothom parla d'en Chiquiliquatre, i són principalment dos els arguments que es defensen en el meu entorn -afortunadament no tinc amics que sigui eurofans, ni res similar-. LA discusió, amb cites rimbombants i gran referències ha provocat que un s'adoni que tots tenim a dins un 'friki', un personatge que per llegit que sigui mira amb curiositat i simpatia aquest món estrany amb referències que ningú inclouria en una tasca seriosa però que pot aixecar passions. 
Ahir vaig estar mirant la final de la lliga de campions de futbol. Va ser curiosa. La meva poca passió davant el futbol no fa que deixi d'interessar-me. Ahir el partit va ser realment interessant. Ben jugat, dos equips ben organitzats i que tenien jugadors amb talent i ganes de demostrar-ho. Bé, només el fet que un no s'identifiqui amb cap dels dos equips feia que es pogués veure de manera desapassionada. Amb tot, va haver-hi un moment, durant el llançament de penals que va incloure tots aquells tòpics de la incertesa del futbol, que provoquen frases tan buides i manides com 'el futbol és així'. Era la pilota del cincquè penal, un gol de Therry donava el títol al Chelsea, i va patinar. La va llançar fora quan el porter estava batut, al pal per ser exactes. Tothom parlar d'aquest jugador com un home d'equip, un líder, una persona amb gran tècnica i intel·ligència tàctica, que desenvolupa la seva tasca a la perfecció, però passarà a ser l'home que va fallar el penal. Potser amb el temps pot tenir una nit que tapi la d'ahir. Al recollir el títol de sots-campió no va parar de plorar. Una patinada inoportuna li va fer una mala jugada, ha passat a ser un jugador marcat, l'infortuni a vegades arriba en una mil·lèsima de segon. Per contra, l'estrella del Manchestar, que també havia fallat un penal, serà recordat com qui va fer el gol durant el partit. El seu infortuni va quedar tapat per la major degràcia del rival, és curiós com pot canviar la vida per una relliscada en el moment just, en el moment clau. Potser per això a vegades el futbol és gran, per com pot ser un petit mirall, estravagant i deformat de la vida real.
Parlava ahir amb una amiga, una persona amb la qual tinc una confiança excel·lent i que sempre ens fem rabiar -encara que no ho sembli, és la manera que tenim de dir que ens apreciem, som capaços de dir-nos coses que d'altres persones no ens dirien-. Vam coincidir en una feina on tots dos vam passar-ho pitjor del què voliem, i sempre ens diem allò de que dins de tot el què ens va tocar passar vam treure'n una amistat. És veritat. Vaig treure moltes coses d'aquella experiència, i fer amistat amb ella és potser la més important. A través del Mesenger vam estar xerrant. Força estona. Deia que estàvem fent una nit de coixins virtual. Un concepte interessant. Arrel d'això vaig estar estona donant voltes a com a vegades un petit pas pot comportar moltes altres coses, i potser molt més interessants que el nostre objectiu primer. 
Una d'aquelles frases que a vegades repeteixo de manera recurrent és allò de que la dona del cèsar no només ha de ser honesta, sinó que també ha de semblar-ho. És pot aplicar en mil i un camps, però un d'ells és en el món de l'esport. No he vist encara imatges d'en Luís Aragonés dient els jugadors que aniran a l'eurocopa per defensar la samarreta d'Ej-paña, però he sentit que a la ràdio deien que havia fet el ridícul. Un home que té entre les seves frases, imatges com 'el culo pelao', o el 'sexador de pollos', fa que no s'en pugui esperar gran cosa. Per no dir res de la seva manera de motivar un jugador amb un alegat racista. Amb tot, la brunete li riu les gràcies, encara que els fet que el seu canvi d'humor bipolar hagi provocat enfrontaments amb periodistes de les españes li han fet perdre suports.
El darrer llibre d'Enrique Vila-Matas té un moment on parla sobre el passat. Diu alguna cosa similar a que el problema és que moltes vegades veiem el passat com si fos un esborrany que es pot retocar. Una idea que la veritat vaig trobar realment curiosa i em va donar força que pensar. 
La Guerra de la cuina sembla que ha esclatat. Santi Santamaria ha acusat Ferran Adrià i la resta de cuiners que treballen la cuina amb tècniques pròpies de laboratori científic de fer servir la clientela de conillets d'indies i donar-els-hi productes tractats amb material que pot ser perillós. No sé si aquesta guerra ha evolucionat i ha rebut resposta per part d'algun cuiner, però sí que fa una certa pena. 
Vagi per endavant que no m'agraden les sardanes. I això de la dansa més bella que es fa i es desfà, doncs mira, aquí també discrepo amb en Maragall, com tantes vegades he fet amb les opinions del seu net. Amb tot, i encara que crec que és una dansa que no és típica de tot Catalunya, sinó de les zones sobretot de l'Empordà i que es va estendre, puc arribar a acceptar que sigui la dansa típica de Catalunya... Ara, tampoc és necessari fer-ne ostentació. Que la balli a qui li agradi i si us plau, no cal anar fent-ne apologia. És un ball, són homes i dones formant una rotllana i contant passos - mira segur que alguna interpretació pot arribar a dir que els catalans sempre esan contant i es miren el melic-. En conclusió, que no, no m'agraden les sardanes i les trobo un pèl molestes, però posats a fer el tonto, els grans amics del ball, podrien potser tornar a mirar-se les sardanes. 
Segurament és impossible que faci cap nova aportació a tot l'enrenou d'en Franki de Terrasa. No es pot dir que el seu comprotament sigui impecable, i segurament no podries dir a ningú que emparrar-se a un ajuntament per arrencar una bandera és un acte recomanable. No defensaré l'acció, encara que pugui estar molt d'acord en treure l'estanquera de tot arreu, però d'aquí a condemnar a dos anys i escaig de presó, amb ingrés incorporat, té collons. Ahir m'explicaven la història d'un politic que li havien fet les obres gratis una empresa constructora, un fet que sembla que se'n va ensortir amb un bon advocat i un parell de declaracions a favor... Avui segueixo rebent i veient imatges d'aquest noi tancat per ser un prodigi de l'escalada i alhora m'assabento que al meu poble tornen a voltar personatges que han escalat molt més en l'escalafó del delinqüent. Han robat diners de privats, atemorit gent, però segueixen voltant. I en canvi han tancat qui va 'robar' la bandera imagino que amb la condemna més gran per 'ultratge' a la bandera espanola, que és la única que es pot ultratjar, sembla. Com tantes vegades he sentit en les manifestacions d'independentistes -moltes vegades pensant que no tenien raó-: aquesta és la seva democràcia. Avui sí que l'eslògan té raó. Tancat per una bandereta? Si us plau...
