Després de l'acomiadament ahir d'en Bassas, sembla que avui en Xavier Solà ha anunciat que demà presenta el seu darrer Suplement. Així com considero que la pèrdua d'en Bassas és descapitalitzar de talent l'emissora, el canvi a El Suplement trobo que és realment necessari. És un programa que realment no he arribat a escoltar mai, però que quan el posava em treia de polleguera. Tenia la sensació de que la ràdio catalana pensava que els caps de setmana en aquest pais, no només perdem la tensió del dia a dia, sinó que també perdem el cervell. Crec que la millor definició sobre el programa la va fer una 'totxana' d'Isern, amb qui acostumo a coincidir, però que crec que la picor que provoca aquest programa és potser l'únic lloc on no em distancio ni mig mil·limetre del seu pensament. Ara en Solà plega, i agafarà el relleu Núria Ferrer. Ve d'informatius tot i que també ha conduït algun que altre programa, si no m'equivoco. Espero que faci un programa on demostri que la distenció no vol dir tonteria. Que es pot estar de cap de setmana i fer una cosa interessant. Fa poc a Catalunya Ràdio ja van afegir un informatiu matí els caps de setmana. Potser podrien començar a fer un programa més proper a un magazine matinal normal. I si us plau, els poblets, alcaldes i trucades... ostres, prou!
Avui en Bassas ha presentat per darrera vegada el matí de Catalunya Ràdio. El seu epíleg, la manera de dir adéu ha estat -una vegada més- un d'aquells moments que s'haurien de passar a les facultats. L'explicació de la lluita per la llibertat d'expressió és realment genial. La frase de que si la classe política no pot suportar un programa com aquest és perquè existeix un problema de democràcia és un torpede a la línia de flotació de molts polítics, i malauradament un reflex d'on ens trobem. Però és que a més a més algunes explicacions són pels que tenim alguna relació amb la ràdio i que en alguna ocasió hem patit un EGM autèntiques píldores de sabiduria. Se sap de la importància de les durades, de l'audiència que et trobes i de la que deixes, i la dificultat d'un lideratge com el seu. Allargat en el temps i amb una base sòlida quan hi ha cada vegada més competència i de més qualitat. Jo de fet, amb el temps he anat sent infidel i tant en Basté com en Francino m'han anat atrapant en alguns espais. Hi ha, dins de la seva darrera intervenció un moment on explica que El Matí... ha aguantat l'audiència de Catalunya Ràdio tot i que s'havien pres algunes decissions molt equivocades. Totalment d'acord.
Avui divendres Antoni Bassas ha anunciat que no continuarà al capdavant de El Matí de Catalunya Ràdio l'any vinent. Ho ha anunciat avui, però no serà fins el proper 18 de juliol quan digui adéu definitivament. Sembla, si un escolta l'anunci fet avui, que no s'ha arribat a un acord. Porta 14 anys al capdavant, i no m'estranya que vulgui un descans, però també es pot sentir que tot apunta que les pressions polítiques també han tingut un paper important. I mira, marxa el 18 de juliol, dia del alzamiento. A vegades el calendari té aquest sentit de l'humor tan curiós. Deu ser un alzamiento anti la 'crosta nacionalista', no?
La jornada de 65 hores és una gran idea. Serà la manera d'aconseguir que els treballadors de tot europa sapiguem com és viure amb l'estrés tot el dia i com anar a treballar es torna un autèntic malson. Durant una llarga època, jo tenia una jornada que si no era de 65 hores era molt similar. Entorn a 10 hores diàries. Això barrejat amb un cap que feia que qualsevol conversa professional es tornés un diàleg de sords i que no hi hagués manera de trobar solucions a qualsevol dubte que li plantegessis, a causa de la manca total de capacitat d'anàlisi i direcció, una perla, vaja. Bé, que durant aquella època vaig dedicar-me en cos i ànima a la feina, abans de caure del cavall i marxar. Feia jornades diàries que tranquilament podien tenir 10, 12 o 17 hores en alguna ocasió -de 7 del matí a 11 de la nit havia arribat a fer-. Això va provocar una sensació d'estar perdent la vida, i suposo que no tenir la recompensa econòmica o el 'copet' a l'esquena puntual van fer que de mica en mica s'anés convertint la feina en un malson. D'hores extres, ni una i encara et feien sentir com si per treballar per ells haguessis d'estar agraït. L'únic objectiu del dilluns era arribar a divendres, i això vol dir que ja no gaudíem de la feina. Ara es vol que fer la jornada de 65 hores perquè es pot explotar més el treballador, no pas plantejar que les empreses redueixin el seu marge empresarial. Què vol dir tot això? Doncs que els mileuristes treballaran més, i els empresaris convertiran en projecte europeu la seva capacitat d'explotar qualsevol treballador. No s'hauria de prohibir fer la jornada que fos, però que es pagui i es tingui present, però tots sabem que només estem justificant unes actituds que ja es donen. 65 hores... Potser és la manera que la gent que ja les treballa, a més a més les cobri. O potser la manera d'augmentar els accidents laborals. Perquè clar, no es parla si són 65 hores d'una feina que no generi gran cansament -se m'acudeix polític- o per feines dures i cansades que ja s'apropen a un cert esclavisme -un rentaplats, em ve ara al cap-. Segur, però, que deu ser alguna estratègia preparada per tal que superem la crisi del totxo, i que la classe mitjana pugui sobreviure. Si és que sempre pensen en nosaltres, i nosaltres, a queixar-nos. Desagraïts!
Una de les coses que més m'agraden de El País són els acudits de Forges. Un petit oàsis. M'encanta. De fet tinc una gran debilitat pels humoristes gràfics i crec que persones com Toni Batllori tenen la capacitat de fer que no sigui necessari llegir la crònica per entendre el darrer esdeveniment polític. A vegades, a més a més, tenen la capacitat d'explicar amb una simple vinyeta la situació d'una professió, com per exemple alguna tan propera com el periodisme. Malauradament, més que un acudit, tinc la impressió que és absolutament profètic. I sinó, temps al temps. Deixo aquest gran acudit que s'hauria de posar a totes les facultats de periodisme per tal d'explicar de què va la relació amb els convocants a rodes de premsa.
Torno novament a donar
opinió sobre la TV. Juntament amb el futbol potser és un d’aquells móns on tots
ens hi atrevim. Un electrodomèstic que durant anys ha tingut la capacitat de
tenir una sala organitzada entorn seu a la majoria de cases catalanes fa que
aquest món estigui sotmès als comentaris de qualsevol personatge, així que aquí
un altre que té la valentia d’opinar sobre aquest món. Si ho fan indocumentats
i insultadors professionals i remunerats per diaris, perquè no ho faré jo de
manera gratuïta aquí mateix.Bé,
deixem-nos de digressions absurdes.
Recomano llegir-la. Parla sobre el Cervell. Molt interessant. De El Periódico, els bars sempre tenen aquest diari. Parla sobre el funcionament del cervell. Un que és despistat de manera estranya, perquè pot perdre les claus del cotxe però recordar el jersei del primer dia que vaig fer ves a saber què, m'ha ajudat a entendre algunes coses. Molt curiosa, molt recomanable. La deixo aquí.
Gentalla és el sinònim que dóna el DIEC. Em passo la tarda a casa, llegint, mirant l'ordinador i la televisió. No fent res i no parant de fer coses, per dir-ho d'alguna manera. Entre les coses que he fet durant la tarda, més d'una vegada m'he dedicat a fer un zàpping -per cert, crec que La Sexta és la que té la millor programació de tarda, amb sèries força interessant-. En resum, que en un d'aquests canvis de canal em trobo a Telecinco que parlen de l'Andrés Pajarés. Un personatge que ha entrat al joc però sembla, sergons he llegit als diaris, que té un malaltia mental. Problemes de veritat. Després de fer al programa aquest, 'Està pasando' es diu, una peça on es parla d'ell, surten dos presentadors dient que informen de l'última hora de la salut del personatge, que seguiran atents com avanci, i fins i tot citen el periodisme (en va) un parell de vegades. Nois, no us enganyeu, no feu periodisme, feu llenya de l'arbre caigut, removeu la brossa i us dediqueu a ser actors i jutges de persones normalment vingudes a menys en una carrera professional. Molts hi participen voluntàriament i portats per quantiosos xecs, d'altres veuen com l'espiral se'ls menja. Però a sobre anar defensant la quintaesència del periodisme quan un només fa que 'remenar merda', fa que un no pugui estar-se de dir que no; potser vau estudiar periodisme, però ara us heu tornat púrria, gentalla.
Els nous dissenys dels diaris, o les revisions, per ser més exactes. M'han portat a contrastar un fet curiós. Ha desaparegut l'entradeta. El Lead. Aquelles línies destacades en negreta que fan que puguis trobar les 5 famoses W del periodisme. És curiós, perquè en l'era d'internet, l'entradeta és bàsica, moltes vegades la notícia que després si vols entres a la resta. Els dissenyadors, redactors en cap, directors i altres espècies que justifiquen la seva nova versió sempre parlen d'una nova etapa amb internet com a referent, i en canvi trenquen amb les entradetes. Per sort encara queda El Punt. Continuen fent les noves entradetes. Per quant de temps?
Després de l'acomiadament ahir d'en Bassas, sembla que avui en Xavier Solà ha anunciat que demà presenta el seu darrer Suplement. Així com considero que la pèrdua d'en Bassas és descapitalitzar de talent l'emissora, el canvi a El Suplement trobo que és realment necessari. És un programa que realment no he arribat a escoltar mai, però que quan el posava em treia de polleguera. Tenia la sensació de que la ràdio catalana pensava que els caps de setmana en aquest pais, no només perdem la tensió del dia a dia, sinó que també perdem el cervell. Crec que la millor definició sobre el programa la va fer una 'totxana' d'Isern, amb qui acostumo a coincidir, però que crec que la picor que provoca aquest programa és potser l'únic lloc on no em distancio ni mig mil·limetre del seu pensament.
Avui divendres Antoni Bassas ha anunciat que no continuarà al capdavant de El Matí de Catalunya Ràdio l'any vinent. Ho ha anunciat avui, però no serà fins el proper 18 de juliol quan digui adéu definitivament. Sembla, si un escolta l'anunci fet avui, que no s'ha arribat a un acord. Porta 14 anys al capdavant, i no m'estranya que vulgui un descans, però també es pot sentir que tot apunta que les pressions polítiques també han tingut un paper important. I mira, marxa el 18 de juliol, dia del alzamiento. A vegades el calendari té aquest sentit de l'humor tan curiós. Deu ser un alzamiento anti la 'crosta nacionalista', no?
La jornada de 65 hores és una gran idea. Serà la manera d'aconseguir que els treballadors de tot europa sapiguem com és viure amb l'estrés tot el dia i com anar a treballar es torna un autèntic malson. Durant una llarga època, jo tenia una jornada que si no era de 65 hores era molt similar. Entorn a 10 hores diàries. Això barrejat amb un cap que feia que qualsevol conversa professional es tornés un 
Una de les coses que més m'agraden de El País són els acudits de Forges. Un petit oàsis. M'encanta. De fet tinc una gran debilitat pels humoristes gràfics i crec que persones com Toni Batllori tenen la capacitat de fer que no sigui necessari llegir la crònica per entendre el darrer esdeveniment polític. A vegades, a més a més, tenen la capacitat d'explicar amb una simple vinyeta la situació d'una professió, com per exemple alguna tan propera com el periodisme. Malauradament, més que un acudit, tinc la impressió que és absolutament profètic. I sinó, temps al temps. Deixo aquest gran acudit que s'hauria de posar a totes les facultats de periodisme per tal d'explicar de què va la relació amb els convocants a rodes de premsa.
Gentalla és el sinònim que dóna el DIEC. Em passo la tarda a casa, llegint, mirant l'ordinador i la televisió. No fent res i no parant de fer coses, per dir-ho d'alguna manera. Entre les coses que he fet durant la tarda, més d'una vegada m'he dedicat a fer un zàpping -per cert, crec que La Sexta és la que té la millor programació de tarda, amb sèries força interessant-. En resum, que en un d'aquests canvis de canal em trobo a Telecinco que parlen de l'Andrés Pajarés. Un personatge que ha entrat al joc però sembla, sergons he llegit als diaris, que té un malaltia mental. Problemes de veritat. Després de fer al programa aquest, 'Està pasando' es diu, una peça on es parla d'ell, surten dos presentadors dient que informen de l'última hora de la salut del personatge, que seguiran atents com avanci, i fins i tot citen el periodisme (en va) un parell de vegades. Nois, no us enganyeu, no feu periodisme, feu llenya de l'arbre caigut, removeu la brossa i us dediqueu a ser actors i jutges de persones normalment vingudes a menys en una carrera professional. Molts hi participen voluntàriament i portats per quantiosos xecs, d'altres veuen com l'espiral se'ls menja. Però a sobre anar defensant la quintaesència del periodisme quan un només fa que 'remenar merda', fa que un no pugui estar-se de dir que no; potser vau estudiar periodisme, però ara us heu tornat púrria, gentalla.
