Tots sabeu, si seguiu o seguieu el bloc, que des del mes de setembre he donat un tomb a la meva vida laboral que ha suposat també un tomb personal i m'ha portat a allunyar-me del meu Sant Quintí tant citat i estimat. Això ha comportat un agafar distància que crec que no és gens dolenta i que ajuda a canviar la perspectiva de tot plegat. T'adones que coses que fins ara s'havien convertit en pel·lícules excessives no tenen cap importància, que gent que t'aprecies et ve de gust veure i que d'altre gent no t'importa gaire no tenir-la present, no veure-la i no saber-ne. Suposo que això és agafar aquesta distància. També que de cop i volta un lloc que et semblava llunyà, desconegut, misteriós es converteix en 'casa teva', la teva zona d'influència, el teu món.
   |  |
El bloc de l'Oriol
|
|
Món personal  Feia més d’un mes que no actualitzava el bloc. Suposo que de mica en mica tornaré a fer-ho, tot i que amb menys regularitat que l’aconseguida durant el primer mig any del 2008. He de solucionar el tema connexió a internet a Madrid. Seguir desfogant a través de textos allò que volta per aquest caparró meu. Però bé, explico una mica per què Madriz me meta. Me mata perquè vull, perquè m’agrada, perquè hi ha gent meravellosa, perquè és fàcil adaptar-se, perquè posen tapes a gairebé tots els bars –i si en un no posen tapa... doncs el marques i no hi tornes-. En resum, m’agrada perquè sí, perquè m’encanta, perquè em surt dels coll...
I parlem ara de Madrid. Acabo avui la primera setmana de la nova feina. Molta feina i molt nova. Un descobrir continuat que es veu difícil, amb grans pujades però que de mica en mica i de manera esglaonada sembla que podrem aconseguir pujar. Les primeres visions de la capital d'aquest estat han estat divetides i una de les coses més sorprenents és l'elevadíssim nombre de catalanoparlants que anem passejant per aquí. Molt divertit. Hi ha dies que parlo més català aquí que no pas quan vivia a Catalunya. I sobretot, sembla que ja tenim pis. Que finalment dijous em podré instal·lar en el què serà la meva nova residència durant una època que no sabem fins on arribarà però que serà algun que altre any. Moltes coses, força divertides, i algun problema que de moment no es veuen incorregibles, tot i que també n'hi ha de més durs que d'altres. Després de gairebé un mes parlant sobre comiats, enyorances i canvis ara finalment ja podem parlar d'aterratges, propostes, novetats, coneixences i tot plegat. Canvis que ja han arribat, tant de temps preparant-los... 
Porto força dies explicant que m'estic acomiadant de gent perquè en breu la meva vida passarà de tenir el seu epicentre a Sant Quintí per tenir-lo a Madrid. Això ha fet que porti un mes molt important de dinars i sopars amb gent amb la qual tinc apreci. Aquest dimarts n'he tingut un altre. Amb dues persones apreciades, molt estimades i que sé i em fan saber que és mutu. Dues persones a les que aprecio, estimo, i que m'han fet sentir estimat. Una relació curiosa perquè es coneixien abans que jo els conegués i que jo he conegut per separat. Amb tot, quan ens trobem em sento en un entorn agradable. El sopar, una delicia. A gust, molt a gust. Amb aquella sensació que sembla molt senzill portar-se bé encara que cap dels tres pensem el mateix. A sobre, a l'hora de fer la copa -que maca la cambrera- he trobat una altra persona amb la qual mai hem establert una amistat propera però que sempre ens hem respectat i crec que apreciat -una sensació estranya d'amistat encoberta, no desenvolupada. Crec que tenim força coses en comú, sobretot la passió per aquesta nostre denostada professió-. Bé, que una gran vetllada, plena de relacions sinceres i sense hipocresia. Foto: Una amistat menys cínica que aquesta vinyeta. Segueix. Avui és el meu darrer dia a la feina. Deixo la tele per marxar a partir del proper dilluns dia 1 de setembre cap a Madrid. Porto força dies acomiadant-me però potser ha estat aquesta setmana la més intensa. La més sentida. Sempre he dit que aquí havia trobat potser la millor redacció no només professional, sinó també personal -que potser és el més difícil de trobar-. Aquest ha estat un dels comiats més durs però bé, no es pot anar mirant endarrera i pensant què es queda sinó que està per venir. Acomiadar-se, quina cosa més difícil, però quina sort, saber que un marxa però que tindra sempre un lloc on hi deixa bona gent i bons amics.  No crec que escriure en calent sigui la millor manera però a vegades un s'encén amb certa rapidesa. Costa força però avui la cosa m'ha superat. No diré el nom del local perquè no crec que sigui necessari i tampoc que sempre siguin tant barruts i maleducats. Avui però han aconseguit treure'm de polleguera. Dues vegades he demanat a persones que eren responsables del servei de taules. Hi havia confiança i els hi he dit amb un somriure que volia sopar. Dues vegades m'han respost, jo també. Escolta nen, o nena, si tens problemes laborals li dius al teu enllaç. Quan un té un problema laboral no l'ha de revertir en la seva feina, encara que sempre passi. Però s'han passat. Ha estat més la sensació de maleducació que no pas haver d'esperar. A vegades he anat a segons quina hora a demanar un entrepà i veus com el cambrer amb gràcia i educació t'acaba fent menjar allò que tu vols. Cosa que m'encanta. Encara que sigui una ensaladilla russa que comença a provocar dubtes. Potser l'educació i la professionalitat és més important moltes vegades que un gran menjar. PEr cert, aquí es menjava molt bé i molt econòmic. Dic menjava perquè trigaran dies a tornar-me a veure. Com explicava en gran Capri: Al sortir li vaig dir al propietari: -Abraci'm, abraci'm... -abraci'm perquè no em veurà més! En aquests moments el meu telèfon mòbil no s'engega. No funciona. No va. No sé què li passa. No sé per què ho fa. Però aquest fet ha provocat que ara mateix tingui aquella desagradable sensació de que el meu telèfon no s'engega i a l'interior hi ha cites, dates, i sobretot números de telèfon que serà difícil de recuperar. La targeta té poca memòria i en canvi el telèfon en té força. També hi ha fotografies... És realment una debacle. Ara puc reconèixer que vaig resistir a portar telèfon i que era d'aquells que no en volia. Pensava que era un estri inútil i que no era imprescindible. He passat d'aquí a circular pel món amb dos d'ells. En aquests moments només un però suposo que de breu tornaré a tenir la duplicació telefònica. Res, una putada. Ara a casa ja he posat la targeta a un vell telèfon però això no evita la sensació que vull reparar el meu, el nou -no fa ni mig any que el tinc- i que ara ja tenia per mà. A vegades, potser en fem un gra massa per petites tonteries com aquestes, però això és pot qualificar com una important crisi.  Per primera vegada a la meva vida agafo el TAV. És per anar a Madrid, al meu futur espai laboral. Inici ple de dubtes i problemes inesperats. No és pas cap novetat però sí que em deixa amb una estranya sensació de molta feina per fer i molt per aprendre. De cop i volta estic envoltat de gent que només havia vist per la televisió, tutejant-los i estant en espais també familiars arrel del seguiment dels darrers aconteixaments polítics. Hem passat d'espectadors llunyanys a petits actors -bé, actors poc, però sí comparsa dels actors-. Amb tot, la primera gran sorpresa me la dóna el tren. El TAV es fa més pesat d'allò que esperava. També es mou més del què m'havien dit. Crec que igual per igual i si un no mira l'economia, jo apostaria pel Pont Aeri. Seguim endavant, tot i els 'socavones' que diria la Maleni, seguirem fent el camí i buscant un aterratge plàcid dins d'aquest nou repte que no deia de voltar-me pel cap i que em té il·lusionat, content, però alhora amb aquella sensació de vertígen de la qual ja havia parlat en anteriors posts. Avui sir Mick Jagger celebra el seu 65è aniversari. El líder dels Rollings Stones arriba a l'edat de jubilació en una excel·lent forma, i després de ser font de diverses llegendes urbanes que el porten, per exemple, a fer-se un canvi de sang a Suïssa un cop a l'any o a deixar-se picar per un abella el seu membre viril (quina manera més fina de dir 'polla') per tenir-lo més gros. He assistit a dos concerts dels Stones al llarg de la meva vida, i potser són el grup que posaria entre els meus preferits. Sóc incapaç de posar un déu de la música per davant de tots els altres, però els Rolling Stones estarien entre aquest grup de 10 música que m'agraden. Espero encara poder veure un nou concert dels Stones, potser convertits ja en producte lluny dels seus anys més foscos on la seguretat la portaven els àngels de l'infern o quan un espectador va morir mentre sonava el Simpathy for the Devil, però crec que encara són molt grans. Felicitats, Sir Jagger! Novament quedo amb les amigues que gràcies a l'ésser innombrable va provocar que la nostra amistat anés més enllà que ser simples companys de feina. Trobada catàrtica, d'alliberament, de repetir les històries que ens va provocar, conèixer nous desencontres i comportaments miserables, i sobretot de fer teràpia. És curiós com encara pica. Potser va sent hora de començar a superar-ho. Com pot ser que tant ens hagi marcat. Suposo que al cap i a la fi vam donar-li la volta i són una època on tot i els mals moments vam teixir una relació sincera i real. Que ens tenim encara molt d'apreci. Avui la reunió ha estat de comiat. Tots hem anat volant, fent el notre camí, però ara tot apunta que a més a més hi haurà una distància de terra real. Altres països, altres perspectives, altres móns i una sensació que no tornarem a tenir una trobada com la d'avui en força temps. Abans però, enmig de la broma i quan el vi ja tocava a la fi, deiem que podriem fer una carta per fer l'alliberament final. Deiem d'enviar-li. Jo proposo el principi:Benvolguda, o millor dit, benodiada. Sàpigues que el temps al teu costat ha estat un malson. Suposo que si al morir anem a l'inferm satanàs s'encarnarà en un personatge ridícul, histriónic, amb el mal gust i la poca classe que sempre tens. Pensa que la teva intel·ligència podria cabre en una quarta part de qualsevol de les mostres que regalen dels perfums cars que gasten. A vegades les persones són més importants que no pas la perruqueria o els diners. Ja sé que no ho saps i que ets incapaç d'entendre-ho, però serà per alguna cosa que tothom et fuig. Que ningú vol estar al teu costat. Que ets odiosa, vil i que provoques que parlar de tu faci que la bilis negra ho ompli tot... Bé, crec que avui hem matat el tema. Sento a qui ha anat seguint el blog que durant els darrers dies només hagi parlat d'aquestes relacions, que marquen, que fan que s'hagi de borrar del cap d'un, però ja ho deixo aquí. Noies, si us agrada, la continuació l'haurieu de fer vosaltres. Espero propostes. PD/ La imatge és de Consuetudinàrium. |
Accés de l'autorEls meus enllaçosCOSES MEVES
M'AGRADA FER-HI UN COP D'ULL
MéS MITJANS
MITJANS PENEDèS-GARRAF
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|