En aquests moments el meu telèfon mòbil no s'engega. No funciona. No va. No sé què li passa. No sé per què ho fa. Però aquest fet ha provocat que ara mateix tingui aquella desagradable sensació de que el meu telèfon no s'engega i a l'interior hi ha cites, dates, i sobretot números de telèfon que serà difícil de recuperar. La targeta té poca memòria i en canvi el telèfon en té força. També hi ha fotografies... És realment una debacle.
Ara puc reconèixer que vaig resistir a portar telèfon i que era d'aquells que no en volia. Pensava que era un estri inútil i que no era imprescindible. He passat d'aquí a circular pel món amb dos d'ells. En aquests moments només un però suposo que de breu tornaré a tenir la duplicació telefònica. Res, una putada. Ara a casa ja he posat la targeta a un vell telèfon però això no evita la sensació que vull reparar el meu, el nou -no fa ni mig any que el tinc- i que ara ja tenia per mà. A vegades, potser en fem un gra massa per petites tonteries com aquestes, però això és pot qualificar com una important crisi.
Ara puc reconèixer que vaig resistir a portar telèfon i que era d'aquells que no en volia. Pensava que era un estri inútil i que no era imprescindible. He passat d'aquí a circular pel món amb dos d'ells. En aquests moments només un però suposo que de breu tornaré a tenir la duplicació telefònica. Res, una putada. Ara a casa ja he posat la targeta a un vell telèfon però això no evita la sensació que vull reparar el meu, el nou -no fa ni mig any que el tinc- i que ara ja tenia per mà. A vegades, potser en fem un gra massa per petites tonteries com aquestes, però això és pot qualificar com una important crisi.
Per primera vegada a la meva vida agafo el TAV. És per anar a Madrid, al meu futur espai laboral. Inici ple de dubtes i problemes inesperats. No és pas cap novetat però sí que em deixa amb una estranya sensació de molta feina per fer i molt per aprendre. De cop i volta estic envoltat de gent que només havia vist per la televisió, tutejant-los i estant en espais també familiars arrel del seguiment dels darrers aconteixaments polítics. Hem passat d'espectadors llunyanys a petits actors -bé, actors poc, però sí comparsa dels actors-. Amb tot, la primera gran sorpresa me la dóna el tren. El TAV es fa més pesat d'allò que esperava. També es mou més del què m'havien dit. Crec que igual per igual i si un no mira l'economia, jo apostaria pel Pont Aeri. Seguim endavant, tot i els 'socavones' que diria la Maleni, seguirem fent el camí i buscant un aterratge plàcid dins d'aquest nou repte que no deia de voltar-me pel cap i que em té il·lusionat, content, però alhora amb aquella sensació de vertígen de la qual ja havia parlat en anteriors posts.
Vagi per endavant que la campanya del regidor de Torredembarra d'ICV no m'agrada especialment igual que tampoc la trobo reprobable. Crec que potser és un pèl de mal gust i que tot i el to irònic potser no acaba de ser molt graciós. Ara, d'aquí a que la Junta d'Extremadura es plantegi una querella i a més a més aquest tal Lluís Sunyé rebi una autèntica 'pallissa mediàtica' potser és un pèl descompensat, no us sembla? 
Feia dies que ho pensava i finalment crec que he trobat una resposta. Durant anys he pensat que els mitjons es desaparellaven per culpa meva, però ara ho veig clar. Després de posar en pràctica diferents iniciatives per tornar a aparellar els mitjons quan es desaparellaven, he vist que no tornen a aparèixer. Tu treus de la rentadora els mitjons per aparellar i el guardes. Esperes que surti la seva parella, que a algun lloc deu estar, però no hi ha manera. Mai apareix. Ara ja puc dir que existeix una conspiració que agrupa els propietaris de fàbriques de mitjons, els de detergents i els de rentadores. La veritat és molt simple, ara l'explico.
Avui sir Mick Jagger celebra el seu 65è aniversari. El líder dels Rollings Stones arriba a l'edat de jubilació en una excel·lent forma, i després de ser font de diverses llegendes urbanes que el porten, per exemple, a fer-se un canvi de sang a Suïssa un cop a l'any o a deixar-se picar per un abella el seu membre viril (quina manera més fina de dir 'polla') per tenir-lo més gros. He assistit a dos concerts dels Stones al llarg de la meva vida, i potser són el grup que posaria entre els meus preferits. Sóc incapaç de posar un déu de la música per davant de tots els altres, però els Rolling Stones estarien entre aquest grup de 10 música que m'agraden. Espero encara poder veure un nou concert dels Stones, potser convertits ja en producte lluny dels seus anys més foscos on la seguretat la portaven els àngels de l'infern o quan un espectador va morir mentre sonava el Simpathy for the Devil, però crec que encara són molt grans. Felicitats, Sir Jagger!
Corria l'any 2000 quan es van celebrar les eleccions als Estats Units que va guanyar, de manera tramposa, George W. Bush. Bush fill. Va véncer davant d'Al Gore i recordo que la persona que era el meu cap en aquella època -una persona dietralment oposada al personatge d'aquí sota, un mestre a més a més de 'jefe'- estava molt enfadat. Ell havia fet de corresponsal als Estats Units i recordo que em va dir, que la victòria de Gore suposava que el món avancés 10 anys, que la de Bush volia dir tirar 10 anys endarrera. Com a sentència feta a un nano que començava a treure el cap al món crec que va ser molt encertada. Sempre la recordo per la seva clarividència. No havien caigut les torres bessones ni es plantejava l'invasió d'Iraq. De fet el pare va abandonar a la seva sort aquell país i Sadam va tornar al poder. Crec que explicava molt bé tot allò que després hem viscut. 
Novament quedo amb les amigues que gràcies a l'ésser innombrable va provocar que la nostra amistat anés més enllà que ser simples companys de feina. Trobada catàrtica, d'alliberament, de repetir les històries que ens va provocar, conèixer nous desencontres i comportaments miserables, i sobretot de fer teràpia. És curiós com encara pica. Potser va sent hora de començar a superar-ho. Com pot ser que tant ens hagi marcat. Suposo que al cap i a la fi vam donar-li la volta i són una època on tot i els mals moments vam teixir una relació sincera i real. Que ens tenim encara molt d'apreci. Avui la reunió ha estat de comiat. Tots hem anat volant, fent el notre camí, però ara tot apunta que a més a més hi haurà una distància de terra real. Altres països, altres perspectives, altres móns i una sensació que no tornarem a tenir una trobada com la d'avui en força temps. Abans però, enmig de la broma i quan el vi ja tocava a la fi, deiem que podriem fer una carta per fer l'alliberament final. Deiem d'enviar-li. Jo proposo el principi:
Arrel de l'apunt d'ahir algú em diu que m'he quedat a gust amb certa persona. I li dic, no, si no anava per aquest. Era una altra. Però pensant i pensant arribo a la conclusió que té raó, encaixa perfectament. I a més a més també ha cremat algú que va ocupar el lloc que jo ocupava. Parlo de la persona a qui no citava però que algú ha interpretat com que era en qui m'inspirava. No deixa de ser curiós i divertit. A vegades, aquests textos on evitem posar noms i parlar clar provoquen interpretacions forànies i curioses que no són les que jo volia donar. EL problema és que tenia raó qui feia la lectura. Encaixava perfectament. I això m'ha preocupat. He tingut més caps impresentables dels que jo hagués volgut. Bé, en tot cas, no em sap greu això, jo sempre els he deixat pel meu propi peu. Sentint-me expulsat però mai perquè m'hagin acomiadat. En canvi, els dos que encaixen aquí sota -el que jo tenia al cap i el que no- han passat d'expulsar per incompetència, a fer-ho de manera activa. Això sempre és més dolorós. I potser per aquí és per on fa més ràbia.
M'assabento d'una nova actuació del personatge que ostenta el dubtós títol del pitjor cap del món que he tingut. El vaig patir durant massa temps i la seva incompetència provocava una barreja d'impotència i malestar que encara tinc la sensació que no he pogut expulsar del tot el fantasma i la ràbia que em provocava. Per sort, tan abans com després he conegut persones que tenen capacitat de lideratge, d'aconseguir motivar i de fer que els hores de treball no es vegin com hores de vida llançades. Caps de veritat. I alguna vegada que m'ha tocat manar he utilitzat l'experiència per saber què no fer, potser he comés errors, però la majoria de gent a qui he manat encara em parla, i tenim bona relació. 
Expliquen que a Anglaterra, un majordom de la casa real va ser expulsat del servei per ser monàrquic, ja que es considerava que no era de fiar una persona que no fos antimonàrquica. És d'aquelles històries que un no sap si són certes, però "Si non e vero, e ben trovato" -es deu escriure similiar a això-. L'humor i la mala llet dels anglesos, sobretot vers la casa real contrasta amb el fals respecte que se li té als borbons en els mitjans de comunicació espanyols. Cal recordar que la justícia fa que sigui més car un dibuix dels princeps follant que no pas els insults de Jiménez Losantos. Per sort, la revista El Jueves sembla que té prou sentit de l'humor i mala llet com per seguir apretant aquesta mantinguts nostres. No crec que ara els hi puguin dir res, però quina finura d'humor. Magnífic, novament, això és treure punta al llapís. I ja està bé que l'humor entorn la casa real el facin els professionals, i no aquesta gentuza que tot el dia es diu periodista i que analitzen 'profundament' la relació dels Borbons durant la final de l'eurocopa. Peñafiel & co, aquells que un dia ja vam deixar anar que només eren '
