En teoria estic de vacances. Bé, de fet no treballo, i he tingut un cap de setmana totalment per mi després de mig any. Això està bé. Però renoi, quantes coses hem dit que farem quan siguin vacances... Per començar, el mateix dissabte no se m'ocorre res més que pintar una teulada. Lleva't a les 8 del matí i vinga, cap a la teulada a pintar amb cautxú. A dos quarts de deu la suor feia que un ja pensés que allò no eren vacances. Després, ajuda a fer un mur. Reconec que la meva ajuda va ser curta compara't amb el que el propietari del mur i un altre amic van estar-hi, però encara em fa mal tot. I per més Inri, doncs familiar a l'hospital. No ésgreu, sembla que millora, però que si amunt i avall, que si ves a esperar que vingui el metge, que si porta això, queda't tu a casa i posa una rentadora que jo vaig cap allà... ostres, estic per demanar suspendre les vacances, crec que quan treballava anava més relaxat.   |  |
El bloc de l'Oriol
|
En teoria estic de vacances. Bé, de fet no treballo, i he tingut un cap de setmana totalment per mi després de mig any. Això està bé. Però renoi, quantes coses hem dit que farem quan siguin vacances... Per començar, el mateix dissabte no se m'ocorre res més que pintar una teulada. Lleva't a les 8 del matí i vinga, cap a la teulada a pintar amb cautxú. A dos quarts de deu la suor feia que un ja pensés que allò no eren vacances. Després, ajuda a fer un mur. Reconec que la meva ajuda va ser curta compara't amb el que el propietari del mur i un altre amic van estar-hi, però encara em fa mal tot. I per més Inri, doncs familiar a l'hospital. No ésgreu, sembla que millora, però que si amunt i avall, que si ves a esperar que vingui el metge, que si porta això, queda't tu a casa i posa una rentadora que jo vaig cap allà... ostres, estic per demanar suspendre les vacances, crec que quan treballava anava més relaxat. Després de l'acomiadament ahir d'en Bassas, sembla que avui en Xavier Solà ha anunciat que demà presenta el seu darrer Suplement. Així com considero que la pèrdua d'en Bassas és descapitalitzar de talent l'emissora, el canvi a El Suplement trobo que és realment necessari. És un programa que realment no he arribat a escoltar mai, però que quan el posava em treia de polleguera. Tenia la sensació de que la ràdio catalana pensava que els caps de setmana en aquest pais, no només perdem la tensió del dia a dia, sinó que també perdem el cervell. Crec que la millor definició sobre el programa la va fer una 'totxana' d'Isern, amb qui acostumo a coincidir, però que crec que la picor que provoca aquest programa és potser l'únic lloc on no em distancio ni mig mil·limetre del seu pensament.Ara en Solà plega, i agafarà el relleu Núria Ferrer. Ve d'informatius tot i que també ha conduït algun que altre programa, si no m'equivoco. Espero que faci un programa on demostri que la distenció no vol dir tonteria. Que es pot estar de cap de setmana i fer una cosa interessant. Fa poc a Catalunya Ràdio ja van afegir un informatiu matí els caps de setmana. Potser podrien començar a fer un programa més proper a un magazine matinal normal. I si us plau, els poblets, alcaldes i trucades... ostres, prou! Per cert, li robo a JJ Isern la foto. És que té un Ondas pel programa, eh! en Solà. No ho entenc, però el té. Recordo ser de les poques persones de Sant Quintí que no veia clara la construcció d'un polígon industrial a l'entrada del municipi. Més d'un disgust i algun que altre moment de tensió ha provocat que defensés aquesta postura. Ara però veig que potser aquella presentació feta per CiU abans de les eleccions de les empreses que es posarien al polígon no els hi faria tanta gràcia i no sé si tindria els mateixos resultats. No va ser del tot dolent ni es pot jutjar per la porta gran, alguna cosa han aportat. Ara, però, llegeixo una nota de la CGT. El sindicat ha publicat un comunicat que diu això, no conec la versió de l'emrpesa, però sí gent que ha fugit d'allà perquè no hi estaven massa bé. Es pot veure en el link aquest. O aquí sota. Poseu, si us plau, tot plegat entre mil i un parèntesis, segur que l'empresa podria donar una explicació que no li hem demanat. Podria ser que tot fos mentida, per què no? però "cuando rio suena..." deu ser que porta aigua, no? Ostres, l'acusació que li fan és molt forta, bé, és el que diu el sindicat.  Avui en Bassas ha presentat per darrera vegada el matí de Catalunya Ràdio. El seu epíleg, la manera de dir adéu ha estat -una vegada més- un d'aquells moments que s'haurien de passar a les facultats. L'explicació de la lluita per la llibertat d'expressió és realment genial. La frase de que si la classe política no pot suportar un programa com aquest és perquè existeix un problema de democràcia és un torpede a la línia de flotació de molts polítics, i malauradament un reflex d'on ens trobem. Però és que a més a més algunes explicacions són pels que tenim alguna relació amb la ràdio i que en alguna ocasió hem patit un EGM autèntiques píldores de sabiduria. Se sap de la importància de les durades, de l'audiència que et trobes i de la que deixes, i la dificultat d'un lideratge com el seu. Allargat en el temps i amb una base sòlida quan hi ha cada vegada més competència i de més qualitat. Jo de fet, amb el temps he anat sent infidel i tant en Basté com en Francino m'han anat atrapant en alguns espais. Hi ha, dins de la seva darrera intervenció un moment on explica que El Matí... ha aguantat l'audiència de Catalunya Ràdio tot i que s'havien pres algunes decissions molt equivocades. Totalment d'acord.  Avui m'he trobat dos àngels. El dia ha estat bo, però he tingut dos d'aquells contratemps que poden fer que pensis que no valia la pena llevar-se. De fet, quan et lleves a quarts de sis del matí, el primer que penses és que no val la pena llevar-se. El nerviosisme de la nit em va impedir dormir quan volia, el del matí m'ha portat a convertir-me en l'ésser més despistat i aturdit que podries imaginar. El primer, a l'aeroport i en forma d'asafata d'Spanair. Tot i portar el bitllet per l'avió que ja havia partit, m'ha donat un lloc per al següent avió. M'ha dit que li devia un cafè... Ostres noia, un cafè no. Un sopar, un viatge, la vida. El segon àngel ha estat encara més inesperat, sobretot perquè els meus prejudicis no jugaven a favor d'ell. Taxista madrileny, amb doble bandera espanyola i 'cristo' penjant del retrovisor. Ostres, he pensat només pujar. A la que em senti parlar català aquest em tira en mig de la M-30. No només no ho ha fet, sinó que molt amablament m'ha deixat al meu destí. Quan he arribat, a més a més, portat pel nerviosisme d'on anava i del meu primer problema... Doncs em deixo el mòbil a l'interior. I què he fet, doncs trucar-me. EL segon àngel, ha contestat i m'ha dit que si estava al destí on m'havia portat, allà venia. Que sortís i que l'agafés. He sortit, me'l trobo i agafo el telèfon gairebé amb llàgrimes als ulls... Li dic que li dec, de la carrera, i em diu que no, que no l'ha engegat. Ostres, segons Àngel del dia. A vegades passen aquestes coses que et trenquen, que te n'adones que hi ha bona gent pel món, i que fan que un recuperi la fe, no sé, en la humanitat?  Agafo per primera vegada a la meva vida el pont aeri. Dijous, quarts de vuit del matí i m'esperen per començar a explicar coses sobre la meva nova feina. Uff, quina emoció barrejada amb nervis. Curiosament això fa que gairebé no tingui son, tot i haver dormit poquíssim gràcies a la tensió. Una treballadora d'Ibèria -molt agradable i en català- m'ajuda a fer el "ceck-in" i em diu que quin lloc vull a l'avió. Intentant ser indiferent com si agafar el pont aeri fos la cosa més habitual del món li dic que m'és igual. Em diu qe em posa a la fila 10, on la sortida d'emergència deixa una mica més d'espai -he d'aprendre això de la fila 10, el retorn es fa insuportable per la dificultat d'encabir les meves cames entre el meu seient i el del davant-. Agafo diaris -són gratuïts-, i segueixo amb la sensació de Paco Martínez Sória en aquelles pel·lícules on es veia el 'garrulo' que anava a la ciutat. I a dalt l'avió m'imagino que l'home del meu costat deu ser un empresari que està acostumat a triomfar. El batejo pel meu interior com l'invasor de l'espai. Suposo que deu ser d'aquella gent acostumada a trepitjar la gent del seu voltat, ja que decideix que el seu lloc i el meu, i el de l'altra banda, li pertanyen. M'invadeix l'espai vital mil vegades al llarg del viatge, per acabar donant-me cops quan vol sortir. Jo, bregat en el bàsquet em disposo a tancar la zona i trec el colze per tal de demostrar-li que estic allà, que no em deixaré trepitjar. Al final em desempallego del seu ferri marcatge quan s'obren les portes de l'avió que permeten baixar a tothom.Arribo a la T4 de Madrid. Mastodòntica, fet que m'obliga a caminar molt fins a trobar el metro. I un cop allà... m'adono que van al revés que a Barcelona. Venen de l'altre banda, no t'apareix per l'esquerra, sinó per la dreta, fet que provoca la sensació de que sempre vas a l'inrevés. Finalment, arribo al destí i començo a mirar un entorn conegut gràcies a les imatges televisives però sorprenent alhora. Bé, primer pont aeri, comença l'aventura madrilenya... veurem com va tot plegat. De moment, promet, i el primer dia, tot i que molt intens i realment cansat, em deixa un bon regust de boca del qual gaudeixo mentre torno cap a casa novament al Pont aeri. Per sort, a quarts de nou de la nit, no hi va tanta gent i això em permet tenir el seient del costat lliure, i per tant, ningú em colpeja amb el colze mentre llegeix el diari. Una autèntica aventura, això de llevar-te al matí a casa, anar a Madrid, i tornar a dormir a casa. La primera. Sembla que no serà l'última, ni d'aventura, ni tampoc l'últim pont aeri.  El passat cap de setmana vaig estar al Faraday, podria dir que treballant, i de fet vaig treballar, però també va tenir els seus moments de distensió. Vaig trobar en Jordi i la Bel, dos amics, i il·lustres blocaires, amb qui vaig fer més d'una cervesa i vam estar xerrant, rient i escoltant bona música. Bé, res excepcional encara que em va agradar trobar-los. Però potser no ho hauria explicat si no fos que sota coaccions em veig obligat a fer aquest post. Us explico, porto un encenedor, d'aquells d'un euro, que fa una llum, i resulta que la llumeta en qüestió és un Acid House, l'smiley es diu en anglès. La cara somrient aquesta, sí. En un moment, fent el tonto, la careta es va convertir en tot un element de diversió que anavem 'projectant' per tot arreu, fent que fins i tot en Jordi ens donés un toc d'atenció de bon rotllo... I existeix alguna foto que per poder veure havia de fer aquest post, segons em va dir el seu autor. Així que el faig, esperant rebre la foto i veure les imatges d'un cap de setmana de feina però que va tenir bons moments de diversió. Va bé, a vegades, quan no tenim gran cosa a dir, o tenim gran cosa però no creiem que s'hagi de dir públicament, que ens donin idees sobre el què hem d'escriure va bé, encara que sigui sota coaccions...  Com estàs? I la resposta és un lacònic bé.Però en realitat et venen ganes de dir: Amb molts dubtes, pors, acollonit. Com és que de cop i volta tot pot canviar tant? Crec que és gràcies a la singladura que he anat portant al llarg de la meva vida professional que un amic m'ha ofert un repte que m'il·lusiona i del que tinc moltes ganes. Però no només m'ofereix un repte, una feina que et posa a prova, sinó que a més a més suposa força canvis i per tant aquesta sensació de vertígen. Amb tot, em vull provar. I ja tinc davant aquell repte, aquelles ganes de de tirar cap on mai hagués pensat que volia anar i de deixar endarrera coses que no em planteja que s'hi poguéssin quedar. Em ve de gust posar-me a prova, demostrar que sóc tan professional com em veuen companys i amics -no és petulància, encara que ho sembli, sinó por, potser podriem dir-li fins i tot pànic, o que confien més en mi la gent que m'estima que jo mateix-. D'aquí segurament l'anterior entrada al bloc. Una reflexió porta a l'altra. Ganes de tancar ja tot plegat i de començar a fer una cosa per la qual em veig capacitat però que em provoca un cert vertígen, sensació de buït. Ostres, darrerament estic donant moltes voltes a tot plegat... Suposo que alguna cosa voldrà dir... Tota la vida he conviscut amb la idea que podré fer allò que jo vulgui sempre que em vingui de gust, perquè tinc capacitat però no capacitat de patiment. Sóc un gandul, vaja. Això diuen, no ho dic jo. També el tema de les capacitats em provoca dubtes però això és el que han dit de mi des dels professors de la guarderia -a la meva època encara no tenia la pàtina que pot tenir llar d'infants- passant per professors i psicolègs que han cobrat per fer-me un estudi que sempre deia el mateix: Té capacitat per fer allò que vulgui sempre que hi mostri interès. Recordo com a segon de BUP un test va posar més o menys tothom al seu lloc -van haver-hi poques sorpreses més enllà de la dedicació a la vida monacal del bandarra de la classe- i a mi que no vaig tenir un test espectacular però vaig ser l'únic que tampoc vaig ser ridícul en cap secció, em van dir novament el mateix. Aquest nen farà allò que ell vulgui sempre que li interessi, li van dir al meu pare que va respondre que allò li havien dit de mi des de petit. I que va ajudar-me poc o gens quan em va tocar fer aquella tria que en aquells moments era tant trascendental entre ciències i lletres.  Quan estudiava, un d'aquells eslògans que es generaven era el de pa i circ per parlar de com els romans podien viure anestesiats davant la situació de l'imperi romà. Fins i tot es parlava del Colisseu convertit en un espai on es desenvolupaven autèntiques batalles marítimes. I s'explicava que va ser quan el poble va començar a patir pel pa quan va començar la debacle. I clar, un pensa que demà la gran majoria d'espanyols rebran el pa -en forma de 200 euros de l'IRPF que no li permetrà solucionar cap problema- i porten quinze dies gaudint del circ, ara el futbol és el gran esport... I Zapatero, segueix negant la crisi, i l'imperi té sensació d'esplendor encara que estigui l'Euribor pels núvols. Bé, pa i circ, panem et circenses...PD/ No sé què va passar ahir, però això del futbol va provocar que per primera vegada a Sant Quintí hi hagués embusos de trànsit. Sinó, com s'explica que la gent pités a quarts de dotze de la nit? El trànsit, segur. |
Accés de l'autorEls meus enllaçosCOSES MEVES
M'AGRADA FER-HI UN COP D'ULL
MéS MITJANS
MITJANS PENEDèS-GARRAF
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|