Avui divendres Antoni Bassas ha anunciat que no continuarà al capdavant de El Matí de Catalunya Ràdio l'any vinent. Ho ha anunciat avui, però no serà fins el proper 18 de juliol quan digui adéu definitivament. Sembla, si un escolta l'anunci fet avui, que no s'ha arribat a un acord. Porta 14 anys al capdavant, i no m'estranya que vulgui un descans, però també es pot sentir que tot apunta que les pressions polítiques també han tingut un paper important. I mira, marxa el 18 de juliol, dia del alzamiento. A vegades el calendari té aquest sentit de l'humor tan curiós. Deu ser un alzamiento anti la 'crosta nacionalista', no?   |  |
El bloc de l'Oriol
|
Avui divendres Antoni Bassas ha anunciat que no continuarà al capdavant de El Matí de Catalunya Ràdio l'any vinent. Ho ha anunciat avui, però no serà fins el proper 18 de juliol quan digui adéu definitivament. Sembla, si un escolta l'anunci fet avui, que no s'ha arribat a un acord. Porta 14 anys al capdavant, i no m'estranya que vulgui un descans, però també es pot sentir que tot apunta que les pressions polítiques també han tingut un paper important. I mira, marxa el 18 de juliol, dia del alzamiento. A vegades el calendari té aquest sentit de l'humor tan curiós. Deu ser un alzamiento anti la 'crosta nacionalista', no? Tinc un amic que és espanyol. Ho és molt, és nascut a Burgos i fa poc que va arribar a casa nostra. Això provoca que en moltes ocasions em toqui defensar la llengua, perquè li costa entendre que el català s'utilitzi més a casa nostra que no el castellà -Sant Quintí, amb el tema llengua, és un petit oàsis-. Bé, amb tot és força tolerant encara que té a vegades unes determinades sortides que mostren com es veu el món des del punt de vista 'pelltoril'. Però el súmmum va arribar diumenge. Jugava la roja i jo vaig passar pel bar després de treballar. Vaig veure la prórroga i els penals al seu costat. Amb total indiferència -no entenia que no cridés, jo li vaig explicar que me la 'sudava' la roja-. Que podria mirar el partit però no recolzar perquè senzillament no m'interessa i m'emprenya força els crits, els toros i tot aquest món 'rojigualdo'. Tenia al costat un senyor que també cridava, i en un moment li diu: menos mal que te he encontrado, mis amigos son nacionalistas y no apoyan a España... Jo que em giro, me'l miro i li responc, perdona, aquí només hi ha un nacionalista, ets tu, que va amb una samarreta amb un nom ben gran on hi posa España i ets tu qui crida com un energúmen. Jo sóc català, vull la independència i estic fins els collons d'Espanya, els toros i tot plegat, però segur que els nacionalistes som nosaltres? El gol de penal de Cesc, que van portar a que féssim el comentari de que menys mal que el català ha marcat que si no ens envien els tancs, van deixar-lo alterat i satisfet per la victòria d'aquest equip 'nacional' que ells segueixen i recolzen, que els fa cridar i disfrassar-se però que els que ens comportem amb normalitat, que parlant defensem que no volem ser espanyols, som els nacionalistes. No és que em molesti, però a vegades és allò de la viga a l'ull...  Moltes vegades una idea absurda si té un bon padrí pot convertir-se en tota una tendència, la moda. L'agència de publicitat Ruiz Nicoli Lineas ho té clar, i ha apostat per ser la millor empresa segons Nielsen. Sempre es crea la idea que un informe fet per segons quines empreses donen més relleu, tenen més importància, tenen més credibilitat. Amb un sentit de l'humor collonut, els de l'empresa han decidit contracar Leslie Nielsen i que... Segons Nielsen, la seva empresa sigui la millor. Crec que avui en dia en això li diuen màrqueting viral, perquè gent com jo reprodueix la idea, en parla. M'agradaria dir que fa que se'n parli, però aquest bloc no té prou importància. Clar que ves a saber si Nielsen potser creu que aquest és el bloc més influent del món. Potser si tingués una mortarada per pagar... Una altra Nielsen per recomanar coses si li paguéssim una pasta.  Quan es va cansar d'informar va ser quan es va encendre. Feia poc que havia aconseguit el carnet de conduïr i a l'empresa li van recomanar que es fes d'un sindicat. Per no defraudar a ningú ho va fer. Un quota anual no massa cara i a canvi l'ajudaven a resoldre més d'un problema. Fins aleshores tot havia anat bé i sense massa problemes, però de cop, el delegat sindical li va explicar que estaven en vaga, que no podia fallar al sindicat -després s'adonaria que amb més proximitat al del crim del Chicago dels anys 20, que lesque durant la transició havien defensat la democràcia i els drets dels treballadors-. Però a base de parlar i parlar només havia aconseguit que els seus companys l'ignoressin i seguissin. Els més vells i amb més experiència li van explicar com havia funcionat. Informatiu vol dir que se'ls informa i se'ls hi fa entendre que la informació és poder. Que s'ha de parar, perquè se'ls ha informat. El primer dia va estar esperant per veure si trobava algun esquirol. Ell els hi plantejava la problemàtica, el perquè es lluitava, què es volia aconseguir però no li feien cas. De mica en mica va anar escalfant-se, i posteriorment va començar a adonar-se que tenia poder, que la turba el protegia i que diposava d'impunitat. Cansat de ser correcte i de fer el què tocava, va començar a ser més persuasiu, cada vegada més, fins que al final, va acabar amb la cosa massa calenta, com demostra la foto.  La jornada de 65 hores és una gran idea. Serà la manera d'aconseguir que els treballadors de tot europa sapiguem com és viure amb l'estrés tot el dia i com anar a treballar es torna un autèntic malson. Durant una llarga època, jo tenia una jornada que si no era de 65 hores era molt similar. Entorn a 10 hores diàries. Això barrejat amb un cap que feia que qualsevol conversa professional es tornés un diàleg de sords i que no hi hagués manera de trobar solucions a qualsevol dubte que li plantegessis, a causa de la manca total de capacitat d'anàlisi i direcció, una perla, vaja. Bé, que durant aquella època vaig dedicar-me en cos i ànima a la feina, abans de caure del cavall i marxar. Feia jornades diàries que tranquilament podien tenir 10, 12 o 17 hores en alguna ocasió -de 7 del matí a 11 de la nit havia arribat a fer-. Això va provocar una sensació d'estar perdent la vida, i suposo que no tenir la recompensa econòmica o el 'copet' a l'esquena puntual van fer que de mica en mica s'anés convertint la feina en un malson. D'hores extres, ni una i encara et feien sentir com si per treballar per ells haguessis d'estar agraït. L'únic objectiu del dilluns era arribar a divendres, i això vol dir que ja no gaudíem de la feina. Ara es vol que fer la jornada de 65 hores perquè es pot explotar més el treballador, no pas plantejar que les empreses redueixin el seu marge empresarial. Què vol dir tot això? Doncs que els mileuristes treballaran més, i els empresaris convertiran en projecte europeu la seva capacitat d'explotar qualsevol treballador. No s'hauria de prohibir fer la jornada que fos, però que es pagui i es tingui present, però tots sabem que només estem justificant unes actituds que ja es donen. 65 hores... Potser és la manera que la gent que ja les treballa, a més a més les cobri. O potser la manera d'augmentar els accidents laborals. Perquè clar, no es parla si són 65 hores d'una feina que no generi gran cansament -se m'acudeix polític- o per feines dures i cansades que ja s'apropen a un cert esclavisme -un rentaplats, em ve ara al cap-. Segur, però, que deu ser alguna estratègia preparada per tal que superem la crisi del totxo, i que la classe mitjana pugui sobreviure. Si és que sempre pensen en nosaltres, i nosaltres, a queixar-nos. Desagraïts!  Sempre se n'havia enfotut dels cuiners i se li enfotia si utlitzaven productes químics o, per contra, mantenien una línia natural i lligada amb la natura. Tot i que sempre li ha agradat un bon àpat, en més d'una ocasió havia trucat a un d'aquells joves que encara no havien acabat de superar l'edat de l'acné perquè li portés un pizza feta segona una recepta d'un país llunyà i amb productes similars als que s'utilitzen a tot el primer món, que al cap i a la fi és el seu món. I de cop, es troba que ell també ha de cuinar. Que li han encarregat fer el plat més difícil del món, un plat que ha de fer content a un clients primmirats però que sempre paguen un preu molt per sobre del què seria just i que no poden deixar de fer-li les aportacions tant necessàries per seguir tirant endavant i mantenint els luxes que ja s'han tornat imprescindibles. I que ha fet que els seus familis més humils es pensin que són rics i que no els cal ja la presència d'aquesta clientela que parla estrany i fa retrets. Però aquest vegada té un problema. El plat no està a l'hora, i els clients es queixen i el cap ha de buscar novament una excusa -són tant crèduls els membres d'aquesta clientela, a sobre que sempre els enganya, encara li fan propaganda, i demostren vegada rera vegada la seva fidelitat-. Ha dit que treu el plat de seguida, però s'ha adonat que no li acaba de lligar la salsa, i no sap com fer-s'ho perquè les balances fiscals agradin tant a España com a Catalunya, espera que el plat pugui estar a finals de juliol. Aquí a la dreta tinc una columna d'enllaços per on m'agrada passejar. Amb el temps n'he afegit, n'he tret i he anat fent canvis. Gent que considero que ja no m'interessa llegir-la i sobretot incorporo gent que et fa aportacions. Un dels darrers és en Carles Aparicio. Avui al seu bloc hi tenia això. Ës genial. Anava a dir que podrieu perdre-hi 10 minuts, però crec que més aviat es tracta de guanyar 10 minuts. I diversos plantejaments molt positius. Mireu-ho, ja veureu com no és pedre ni un segon...  El pitjor cafè del món el fan al costat de la meva feina. Jo sóc cafeter, i m'agrada especialment el del matí -sóc dels que comença a ser persona quan es pren el primer cafè-. Tinc tendència a fer-lo al bar, ni tan sols la darrera secta entorn el cafè -el Nespresso- ha aconseguit que eviti visitar els cafès opotunaments localitzats en algun bar. El canvi relativament recent de feina m'ha portat però a canviar hàbits entorn on fer el cafè. A la feina hi ha una màquina d'aquelles que fan una aigua bruta que és sucedani d'aquesta beguda però que en més d'una ocasió et pot salvar -a part de la seva magnifica funció reguladora, per no dir laxant-. Bé, tot això venia per explicar com és el pitjor cafè del món. Potser s'hauria d'ambientar en el bar gegantí típic de polígon industrial. Ple de treballadors que van a esmorzar amb cambrera forània que li demanes un cafè en català i ella et fa el favor de traduïr-t'ho al castellà, per si no hi sabies: -Un cafè, si us plau. -Un café solo.  He mirat les estadístiques d'aquest Món i he descobert que porto 100 posts. De fet no és ben bé cert, perquè vaig dedicar-me a borrar posts que no m'agradaven fa un temps. Després he decidit no tornar-ho a fer, perquè no deixa de ser una petita manera de censura. Crec que tot el què poso s'ha de deixar ja que en el seu moment té alguna raó. D'aquests més de tres anys posant idees, pensaments, històries certes o inventades, tonteries, etc. el post que ha tingut més visites és aquest. No el recordo especialment, però al llegir-lo m'ha sorprés en positiu -que lleig queda que un es miri melic d'aquesta manera i considero que està bé allò que ha fet-. La veritat és que ha passat de ser un invent que vaig decidir fer més per curiositat que per altra cosa. En aquests tres anys he canviat dues vegades de feina, he passat alegries i tristeses i he intentat retratar més les primeres que les segones. També reconec que sobretot des de fa mig any m'he anat enganxant, i el fet de trobar gent que el segueix m'ha animat a seguir escrivint, sempre amb l'estranya sensació de no tenir massa que explicar i d'explicar massa coses i exposar-me en excés. Un amic, amb un bloc que segueixo i que té moltes més visites i molts articles que em fan expressar allò de... "l'ha tornat a encertar" un dia va qualificar-lo com un bloc costumista. Em va agradar. No deixa de ser una pràctica pública d'una inquietud que fa només 10 anys potser s'hauria quedat en una llibreta o un full de word, o qui potser no hagués anat mai més enllà d'una simple idea i que el bloc em permet exposar. En resum, més de tres anys, 100 posts, i prop de 8.000 visites des de l'inici. Sé que no són xifres espectaculars, però crec que ho són molt més del què mai hagués imaginat quan vaig començar. Moltes gràcies a tothom per passar en un moment o altre per aquest Món d'Odtor. D'aquells que s'ho miren, dels que a més a més hi deixen la seva opinió -em fa especial il·lusió- i també dels que potser se'l miren reacis i pensant que potser el millor apunt va ser aquell on planteja que potser no tothom té coses a dir...En resum, moltes gràcies i espero que seguir dient la meva perquè vosaltres penseu la vostra i si voleu, l'exposeu. Salut Oriol Duran. Tot i la foto, passarem de cent. Esperem.  Ahir vaig fer 220 quilòmetres per anar a sopar. Era l'aniversari del meu germà. Ni més ni menys que 25 anys. Xifra rodona que a més a més em provoca una sensació estranya de que ja els tenim aquí. Ell i jo sempre ens hem portat 5 anys, jo sóc el gran i ell n'ha fet 25, cal que expliqui de què va la sensació que un té ara? Doncs que en molt poc més de 4 mesos jo també arrodoneixo, i no només la segona xifra, també la de davant. Arrel d'aquest fet, festiu i agradable, més d'una persona m'ha fet alguna reflexió sobre com ens fem grans. Persones que ens coneixien de ben petites que et fan alguna referència a com era un d'entremaliat o l'altre de tranquil. Com un estudiava més o alguna anècdota divertida sobre coses que fèiem. Bé, ahir vaig pujar fins a Lleida per sopar amb ell i la seva parella. Un cotxe amb la família més directa. Una sorpresa que crec que li va agradar, encara que si en una cosa ens assemblem és la nostra manifesta incapacitat per mostrar les passions i alegries. Una cosa ens pot fer molt feliç però mai tenim la capacitat de demostrar-ho com li agradaria a qui ens provoca aquest sentiment -la principal víctima la nostra mare-. Un d'aquells petits gestos sense heroicitat que provoquen bones sensacions. Un festa familiar, petita, que potser no hauria d'exposar aquí però darrerament força persones em diuen que saben de mi per aquest bloc, i mira, aquesta és una d'aquelles històries de les que un se sent orgullós i li ve de gust explicar. Així que... Felicitats P. |
Accés de l'autorEls meus enllaçosCOSES MEVES
M'AGRADA FER-HI UN COP D'ULL
MéS MITJANS
MITJANS PENEDèS-GARRAF
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|